Blindatges, encapsulaments o pallisses a manifestants: crear i socialitzar la por, privilegiar-la en la gestió del conflicte social. No ignoren els responsables polítics dels cossos policials que la por genera estructures socials tancades en si mateixes, amb consensos elevats a partir de la contraposició amb un enemic, exterior o interior. És la idea positiva de la por (Hobbes), que entén la creació de societat a partir de les renúncies de cadascún, amb un poder artificial institucionalitzat que arbitra i regula les pors de tots. Per contra, diu Montesquieu: la por es relaciona amb les formes despòtiques de govern. El despotisme manipula la por per a governar mitjançant l’arbitri i la força cega. La por com a degradació de la política. Què tria Saura, Hobbes o Montesquieu?
L’autoritarisme sempre ho ha tingut clar: “el món només pot governar-se amb la por”. En l’actual incertesa social, suscitada per les crisis de l’economia de mercat capitalista, la socialització de la por és una aposta estratègica fonamental per a la governabilitat. La por sacralitza les representacions del poder, les naturalitza com a necessitat. Allà on la por col•lectiva s’espandeix, les societats renuncien a conquerir noves cotes de llibertat. En la societat del risc, la solidaritat neix precisament de la por i es converteix en força política, diu Ulrich Beck. És el vincle d’una nova comunitat. Però val la pena crear aquest tipus de món?
Què fer, doncs, i com exorcitzar la por? Cal una altra política. Una altra comunitat no construida pel temor a l’altre, sinó basada en l’ajuda entre iguals. Exorcitzar la por amb la confiança i el coneixement mutu, amb l’experimentació i curiositat col•lectiva per nous espais de llibertat.
I d’entrada i pel que fa a la creació de conflicte i les manifestacions: publicitat màxima de les convocatòries, debat en els grups d’afinitat sobre les situacions de risc, interiorització progressiva dels objectius per part de cercles amplis d’activistes, organització d’esdeveniments fruit d’un procés col•lectiu coordinat i solidaritat i suport mutu. I aleshores veurem qui té més por.
(Publicat a la Directa núm. 121, gener 2009)
dimecres, 7 de gener del 2009
dissabte, 22 de novembre del 2008
LA FESTA MAJOR, ELS ALTERNATIUS, L'ALCALDE I EL PERIODISTA
Advertència. Malgrat el títol de sainet, o de cuplé, o d’opera bufa, aquí no parlarem només d’arts escèniques considerades menors, sinó que expressarem una sèrie de consideracions sobre l’elevat art de la propagada política, això és, de la construcció discursiva de la realitat amb finalitats de control social. Art elevat, però de fàcil utilització i per tant prolífic, doncs com afirma Noam Chomsky, “és més fàcil aplicar la propaganda que les càmeres de tortura”.
A pams. Durant l’agost s’han celebrat Festes Majors a diferents barris de Barcelona. I com succeïx a desenes de barris i pobles catalans, aquestes han inclòs en el seu marc un tipus de programació festiva, vinculada a col•lectius de lluita social, que hem convingut de denominar Festes Alternatives. El motiu de l’emergència d’aquest tipus de Festes és evident. Malgrat que les Festes Majors fossin recuperades pel teixit social en la transició, a molts indrets han estat institucionalitzades, o bé anestesiades, o bé vinculades a estructures de poder locals, o bé corresponen a una composició de la societat que avui s’ha vist desbordada per transformacions socials en àmbits molts diversos, i que han fet que cada vegada més sectors -inicialment juvenils- es plantegessin programar uns dies de festa que, en alguns casos, difereixen en la norma tant en els continguts festius com en els processos que els sostenen. Cultura popular, allunyament de programacions empresarials de la festa, tendència a l’autogestió, espai per a la denúncia política... Aquesta és una riquesa social a defensar, doncs fomenta el vincle social, la sociabilitat, el sentir-se part del comú, i els etcètera que tots i totes vivim quan gaudim d’una festa major.
La festa, com ens recorda Manuel Delgado, és una vella activitat social alhora ordinària i excepcional. Són persones normals qui la duen a terme per a diferenciar els temps i espais de la seva normalitat. I és excepcional perquè transforma els moments viscuts i els espais on s’hi realitza, i per tant accelera, intensifica i desborda l’espai públic fins a un punt que s’aproxima a la revolta. D’aquí que els “homes grisos” –del buròcrata municipal a l’Alcalde- sofreixin una por irrefrenable vers tota aquella festa no organitzada, regulada, monitoritzada, subvencionada o participada per ells. És a dir, la Mercè és la millor festa de la ciutat, que per això paga l’MTV o la CocaCola; les dels barris en són les parents pobres i lletges, doncs tenen un finançament que ni els permet pagar els locals i cada any les Comissions de carrers tanquen barraca; i les alternatives ja es presituen, i en alguns casos es gestionen, sota l’epígraf de l’ordre públic. “Si no ho puc comprar, sempre ho puc trencar”.
Primera consideració. La construcció mediàtica i institucional dels “alternatius”, com anteriorment “els okupes” respecte els Centres Socials Okupats i Autogestionats, pretén emmascarar les pràctiques alternatives que es produeixen en les Festes Majors dels nostres barris i pobles. Així, una festa no és alternativa perquè sigui organitzada en assemblea, autogestionada econòmicament, destini els beneficis a projectes socials i esdevingui escenari on visibilitzar lluites socials quotidianes, sinó perquè l’organitzen “els alternatius”. Punt i final de la recerca mandrosa i interessada del Periodista, que després ni s’immuta quan l’hipòtesi que “ell només ha transmés” li fa aigües. “No deixem que la realitat ens espatlli un bon titular”.
Segona consideració. Les Festes Alternatives no són alternatives perquè funcionin amb criteris alternatius als dominants (burocratitzats o mercantilitzats o esclerotitzats) ni perquè promouen la crítica a les polítiques institucionals, sinó que són alternatives “als veïns”. Punt i final, en aquest cas, de l’acte d’il•lusionista de l’Alcalde. Prestidigitador, mag en l’art de treure conills del barret, també es capaç de retirar la ciutadania, d’un cop d’efecte, alez hop!, a milers de veïns, que ja no són veïns, sinó “alternatius”, i que a més s’enfronten amb veïns-veïns. Per sort, hi ha molts “veïns” que són més “alternatius” del que les prebendades xarxes d’informació de l’Alcalde li fan arribar, i els “alternatius” són més “veïns” del que la imaginació del Periodista li és capaç de transmetre.
Tercera consideració. De totes les festes majors alternatives d’aquest país, nombroses i incipientment agermanades en la Coordinadora de Festes Autogestionades, només se’n parla de dues. La de Gràcia, que obre foc amb una Vanguardia assedegada de civisme, i que és víctima del model propagandístic i de ciutat que ha promogut el propi Ajuntament. I la de Sants, que li va al darrera, on es produeix un acte de desobediència col•lectiva a causa de la incapacitat dels gestors locals d’empassar-se l’orgull tecnocràtic i escoltar el que tot el barri clama en veu alta. Però, en cap dels casos, ni es parlarà del model insostenible de ciutat, ni tampoc de conflicte polític. Sinó que s’hi vincularà - veritable talismà de l’estigmatització- “els okupes” (el Periodista) i s’afirmarà (l’Alcalde), que d’aquests fenòmens “n’hem de parlar cada vegada menys”, i que la “inexorable aplicació de l’autoritat democràtica” ja s’encarregarà de gestionar-ho. És a dir, silenci. Silenci per a ocultar les pròpies misèries, silenci per invisibilitzar les alternatives socials que es construeixen, i si la cosa arriba a la putrefacció, repressió per a sanejar-la.
I aquí s’acaba l’enèssim acte del sainet, o del cuplé, o de l’opera bufa, i s’abaixa el teló... fins l’estiu que ve. Bona Festa Major!
(Publicat a la Directa, octubre 2008)
A pams. Durant l’agost s’han celebrat Festes Majors a diferents barris de Barcelona. I com succeïx a desenes de barris i pobles catalans, aquestes han inclòs en el seu marc un tipus de programació festiva, vinculada a col•lectius de lluita social, que hem convingut de denominar Festes Alternatives. El motiu de l’emergència d’aquest tipus de Festes és evident. Malgrat que les Festes Majors fossin recuperades pel teixit social en la transició, a molts indrets han estat institucionalitzades, o bé anestesiades, o bé vinculades a estructures de poder locals, o bé corresponen a una composició de la societat que avui s’ha vist desbordada per transformacions socials en àmbits molts diversos, i que han fet que cada vegada més sectors -inicialment juvenils- es plantegessin programar uns dies de festa que, en alguns casos, difereixen en la norma tant en els continguts festius com en els processos que els sostenen. Cultura popular, allunyament de programacions empresarials de la festa, tendència a l’autogestió, espai per a la denúncia política... Aquesta és una riquesa social a defensar, doncs fomenta el vincle social, la sociabilitat, el sentir-se part del comú, i els etcètera que tots i totes vivim quan gaudim d’una festa major.
La festa, com ens recorda Manuel Delgado, és una vella activitat social alhora ordinària i excepcional. Són persones normals qui la duen a terme per a diferenciar els temps i espais de la seva normalitat. I és excepcional perquè transforma els moments viscuts i els espais on s’hi realitza, i per tant accelera, intensifica i desborda l’espai públic fins a un punt que s’aproxima a la revolta. D’aquí que els “homes grisos” –del buròcrata municipal a l’Alcalde- sofreixin una por irrefrenable vers tota aquella festa no organitzada, regulada, monitoritzada, subvencionada o participada per ells. És a dir, la Mercè és la millor festa de la ciutat, que per això paga l’MTV o la CocaCola; les dels barris en són les parents pobres i lletges, doncs tenen un finançament que ni els permet pagar els locals i cada any les Comissions de carrers tanquen barraca; i les alternatives ja es presituen, i en alguns casos es gestionen, sota l’epígraf de l’ordre públic. “Si no ho puc comprar, sempre ho puc trencar”.
Primera consideració. La construcció mediàtica i institucional dels “alternatius”, com anteriorment “els okupes” respecte els Centres Socials Okupats i Autogestionats, pretén emmascarar les pràctiques alternatives que es produeixen en les Festes Majors dels nostres barris i pobles. Així, una festa no és alternativa perquè sigui organitzada en assemblea, autogestionada econòmicament, destini els beneficis a projectes socials i esdevingui escenari on visibilitzar lluites socials quotidianes, sinó perquè l’organitzen “els alternatius”. Punt i final de la recerca mandrosa i interessada del Periodista, que després ni s’immuta quan l’hipòtesi que “ell només ha transmés” li fa aigües. “No deixem que la realitat ens espatlli un bon titular”.
Segona consideració. Les Festes Alternatives no són alternatives perquè funcionin amb criteris alternatius als dominants (burocratitzats o mercantilitzats o esclerotitzats) ni perquè promouen la crítica a les polítiques institucionals, sinó que són alternatives “als veïns”. Punt i final, en aquest cas, de l’acte d’il•lusionista de l’Alcalde. Prestidigitador, mag en l’art de treure conills del barret, també es capaç de retirar la ciutadania, d’un cop d’efecte, alez hop!, a milers de veïns, que ja no són veïns, sinó “alternatius”, i que a més s’enfronten amb veïns-veïns. Per sort, hi ha molts “veïns” que són més “alternatius” del que les prebendades xarxes d’informació de l’Alcalde li fan arribar, i els “alternatius” són més “veïns” del que la imaginació del Periodista li és capaç de transmetre.
Tercera consideració. De totes les festes majors alternatives d’aquest país, nombroses i incipientment agermanades en la Coordinadora de Festes Autogestionades, només se’n parla de dues. La de Gràcia, que obre foc amb una Vanguardia assedegada de civisme, i que és víctima del model propagandístic i de ciutat que ha promogut el propi Ajuntament. I la de Sants, que li va al darrera, on es produeix un acte de desobediència col•lectiva a causa de la incapacitat dels gestors locals d’empassar-se l’orgull tecnocràtic i escoltar el que tot el barri clama en veu alta. Però, en cap dels casos, ni es parlarà del model insostenible de ciutat, ni tampoc de conflicte polític. Sinó que s’hi vincularà - veritable talismà de l’estigmatització- “els okupes” (el Periodista) i s’afirmarà (l’Alcalde), que d’aquests fenòmens “n’hem de parlar cada vegada menys”, i que la “inexorable aplicació de l’autoritat democràtica” ja s’encarregarà de gestionar-ho. És a dir, silenci. Silenci per a ocultar les pròpies misèries, silenci per invisibilitzar les alternatives socials que es construeixen, i si la cosa arriba a la putrefacció, repressió per a sanejar-la.
I aquí s’acaba l’enèssim acte del sainet, o del cuplé, o de l’opera bufa, i s’abaixa el teló... fins l’estiu que ve. Bona Festa Major!
(Publicat a la Directa, octubre 2008)
L’ONADA DE 1968. MUNDIAL I REVOLUCIONÀRIA, EXISTENCIAL I POLÍTICA
Embalsamar 1968? Apostar per a reproduir-lo mimèticament i acrítica? O banalitzar-lo, reduir-lo a la categoria d’esdeveniment hormonal i juvenil, d’erupció aïllada en la seva excepcionalitat? No, ni una cosa ni l’altra. Ni l’operació ideologitzada de situar el 68 en l’altar militant, per a fer-ne adoració política des d’un present hostil a la transformació; ni tampoc col•locar-lo en un aparador hedonista i frívol com a mercaderia de la renúncia.
1968, bifurcació històrica
Situar-lo allà on li correspon: en el centre d’una onada revolucionària i mundial, existencial i política, La possibilitat d’una bifurcació històrica, que sacsejà les democràcies capitalistes, europees i nord-americanes. Que erosionà profundament les aberracions stalinistes, a l’Europa de l’est. Que s’oposà a l’imperialisme al sud-est asiàtic. I que malgrat que fou globalment derrotada, produí victòries a ser repensades.
Però per a pensar, s’han d’esquerdar mites, clichés, revivals. Maig de 1968. Estudiantil i francès. Evidentment la Sorbonne fou ocupada, i al Boulevard Saint Michel li fou aixecada la pell a tires, i al Barri Llatí els Comitès d’Acció d’instituts i facultats ballaren en les flames del pacte social fordista. Aquestes són les icones. Què hi hagué més?
1968 no només va ser la revolta d’estudiants parisencs, que “sota les llambordes anhelaven platges”. A la mateixa França, prop de 10 milions de vaguistes escatimaren als patrons 150 milions de jornades de treball. Amb ocupacions de fàbriques i crides a la seva autogestió, ells també “prengueren la paraula”. La vaga obrera més impressionant del segle vint. Estudiantil?
1968 bevé de les lluites algerianes contra la metròpoli. Del guevarisme a l’Amèrica Llatina. Fou l'any de l’ofensiva del Tét en un Vietnam que s’espolsava els nordamericans de sobre. De les insurreccions victorioses contra la dictadura militar pakistaní. De vagues al Japó. De la matança d'estudiants i obrers a Tlatelolco, doscents morts damunt la taula de l’olimpisme mexicà. De les revoltes dels afroamericans, amb el Black Panther Party actualitzant Malcolm X i radicalitzant un Luther King assassinat quan s’afartava de pacifisme. Dels estudiants alemanys de Rudi Dutschke, de les revoltes a la Berkeley californiana. S'inicià el cicle de lluites més potent de la recent història europea: de la revolta fabril de l’obrer-massa italià al moviment del 77. L'any de la Primavera de Praga esclafada pels tancs soviètics, metàfora d'un estroncat socialisme autogestionari i amb llibertats personals. Per Tarek Alí, “cada continent estigué infectat pel desig de canvi”. Un 68 únicament francès?
Al llarg del 68, es produí una convergència mundial de les revoltes contra l’explotació capitalista a Occident, contra el despotisme burocràtic a l’Est, i contra l’opressió colonial en l’anomenat Tercer Món. Fou la reobertura d’un cicle revolucionari que s’allargaria fins a la reestructuració capitalista dels 70-80, i fins l’ensulsiada burocràtica de 1989. 1968 fou mundial.
1968, la política i la vida
Existeixen lectures despolititzants que redueixen el 68 a l’alliberament antiautoritari o la modernització dels costums. Per tal d’encabir-lo en una delirant genealogia de la societat mercantil, es pretén que el 68 mundial fou sobretot qüestió cultural i generacional: el càntic empallegós de la joventut perduda. Cercant una recuperació nostàlgica -sense arestes incòmodes- dels progres instal-lats, s’obvia l’antagonisme polític i material que produí. Però les revoltes del 68 foren brutalment polítiques. Posaren en qüestió l’organització capitalista i burocràtica de la producció, la divisió internacional del treball. Atacaren la racialització del poder (blanc) hegemònic. S’expressaren rebutjant les tradicionals formes polítiques de l’esquerra: el vergonyós paper del Partit Comunista Francès, paradigmàtic. Esquerdaren la governabilitat política i econòmica que garantia el repartiment del pastís mundial. Porros? Minifaldilla? Rock’n’roll?
Però també fou existencial. El rebuig a la disciplina fabril i assalariada. L’avorriment a la família patriarcal. Les arcades a la religiositat, catòlica o soviètica. El desbordament passional de les pròpies estructures militants. I en canvi existeix, en l’extrema esquerra, una lectura que ignora la potència política d’aquest alliberament. Menyspreant-la, es malmet fins i tot la seva capacitat productiva. El capital, en canvi, ho entengué a la perfecció, i en la seva reestructuració no són gens alienes la flexibilitat pel que fa l’organització de la producció i del treball, o la comunicació com a negoci. La revolució tecnològica, la sobreexcitació del ciberespai, no podrien ser exasperacions mercantils de la comunicació –fanzines, murals, octavetes, cinetracs- autònoma i desbordant del 68?
Més enllà del 68
1968 fou una revolta existencial: la crítica radical de la vida quotidiana, l'anticipada pels situacionistes. Però aquell canvi l’entengué el capital més dinàmic de l’emergent societat de consum, i no tant l’extrema esquerra d’aleshores. Davant d’aquell fracàs, haurien de sortir nous moviments socials: el feminisme, possiblement com a conclusió d’un 68 masculinitzat. El moviment gai, contra la repressió de les sexualitats. L’ecologisme, front els deliris productivistes que assolaven tant l’Oest com l’Est. La vida al centre de la política, la politització de l’existència, el desig d’autonomia social. 1968 existencial.
D’aquella “obertura del camp de possibilitats”, d’aquell “assaig general” revolucionari, alguns -des de l’honestedat, com Daniel Bensaïd- ens diuen que “el que interessa no són les cendres del 68, sinó les seves brases, les reaparicions dels possibles vençuts i rebutjats”. Però s'ha de remarcar que el 1968, aquella veritable bifurcació mundial, fou cremada i recremada, i les brases escampades pel vent del neoliberalisme. Doncs el 68 no només fou escombrat amb la repressió, sinó que la contrarevolució capitalista canvià “les preguntes quan ja s’intuïen les respostes”. Poc després del 68 s’iniciaria una transformació tan radical de les relacions socials, que és impensable, en el capitalisme global d’avui, tornar a l’enfrontament amb les eines d’aleshores.
Però és un bagatge impressionat que encara avui interpel•la el present. Mundial i revolucionari, existencial i polític. Hi tornem?
(Publicat a la Directa, maig del 2008)
1968, bifurcació històrica
Situar-lo allà on li correspon: en el centre d’una onada revolucionària i mundial, existencial i política, La possibilitat d’una bifurcació històrica, que sacsejà les democràcies capitalistes, europees i nord-americanes. Que erosionà profundament les aberracions stalinistes, a l’Europa de l’est. Que s’oposà a l’imperialisme al sud-est asiàtic. I que malgrat que fou globalment derrotada, produí victòries a ser repensades.
Però per a pensar, s’han d’esquerdar mites, clichés, revivals. Maig de 1968. Estudiantil i francès. Evidentment la Sorbonne fou ocupada, i al Boulevard Saint Michel li fou aixecada la pell a tires, i al Barri Llatí els Comitès d’Acció d’instituts i facultats ballaren en les flames del pacte social fordista. Aquestes són les icones. Què hi hagué més?
1968 no només va ser la revolta d’estudiants parisencs, que “sota les llambordes anhelaven platges”. A la mateixa França, prop de 10 milions de vaguistes escatimaren als patrons 150 milions de jornades de treball. Amb ocupacions de fàbriques i crides a la seva autogestió, ells també “prengueren la paraula”. La vaga obrera més impressionant del segle vint. Estudiantil?
1968 bevé de les lluites algerianes contra la metròpoli. Del guevarisme a l’Amèrica Llatina. Fou l'any de l’ofensiva del Tét en un Vietnam que s’espolsava els nordamericans de sobre. De les insurreccions victorioses contra la dictadura militar pakistaní. De vagues al Japó. De la matança d'estudiants i obrers a Tlatelolco, doscents morts damunt la taula de l’olimpisme mexicà. De les revoltes dels afroamericans, amb el Black Panther Party actualitzant Malcolm X i radicalitzant un Luther King assassinat quan s’afartava de pacifisme. Dels estudiants alemanys de Rudi Dutschke, de les revoltes a la Berkeley californiana. S'inicià el cicle de lluites més potent de la recent història europea: de la revolta fabril de l’obrer-massa italià al moviment del 77. L'any de la Primavera de Praga esclafada pels tancs soviètics, metàfora d'un estroncat socialisme autogestionari i amb llibertats personals. Per Tarek Alí, “cada continent estigué infectat pel desig de canvi”. Un 68 únicament francès?
Al llarg del 68, es produí una convergència mundial de les revoltes contra l’explotació capitalista a Occident, contra el despotisme burocràtic a l’Est, i contra l’opressió colonial en l’anomenat Tercer Món. Fou la reobertura d’un cicle revolucionari que s’allargaria fins a la reestructuració capitalista dels 70-80, i fins l’ensulsiada burocràtica de 1989. 1968 fou mundial.
1968, la política i la vida
Existeixen lectures despolititzants que redueixen el 68 a l’alliberament antiautoritari o la modernització dels costums. Per tal d’encabir-lo en una delirant genealogia de la societat mercantil, es pretén que el 68 mundial fou sobretot qüestió cultural i generacional: el càntic empallegós de la joventut perduda. Cercant una recuperació nostàlgica -sense arestes incòmodes- dels progres instal-lats, s’obvia l’antagonisme polític i material que produí. Però les revoltes del 68 foren brutalment polítiques. Posaren en qüestió l’organització capitalista i burocràtica de la producció, la divisió internacional del treball. Atacaren la racialització del poder (blanc) hegemònic. S’expressaren rebutjant les tradicionals formes polítiques de l’esquerra: el vergonyós paper del Partit Comunista Francès, paradigmàtic. Esquerdaren la governabilitat política i econòmica que garantia el repartiment del pastís mundial. Porros? Minifaldilla? Rock’n’roll?
Però també fou existencial. El rebuig a la disciplina fabril i assalariada. L’avorriment a la família patriarcal. Les arcades a la religiositat, catòlica o soviètica. El desbordament passional de les pròpies estructures militants. I en canvi existeix, en l’extrema esquerra, una lectura que ignora la potència política d’aquest alliberament. Menyspreant-la, es malmet fins i tot la seva capacitat productiva. El capital, en canvi, ho entengué a la perfecció, i en la seva reestructuració no són gens alienes la flexibilitat pel que fa l’organització de la producció i del treball, o la comunicació com a negoci. La revolució tecnològica, la sobreexcitació del ciberespai, no podrien ser exasperacions mercantils de la comunicació –fanzines, murals, octavetes, cinetracs- autònoma i desbordant del 68?
Més enllà del 68
1968 fou una revolta existencial: la crítica radical de la vida quotidiana, l'anticipada pels situacionistes. Però aquell canvi l’entengué el capital més dinàmic de l’emergent societat de consum, i no tant l’extrema esquerra d’aleshores. Davant d’aquell fracàs, haurien de sortir nous moviments socials: el feminisme, possiblement com a conclusió d’un 68 masculinitzat. El moviment gai, contra la repressió de les sexualitats. L’ecologisme, front els deliris productivistes que assolaven tant l’Oest com l’Est. La vida al centre de la política, la politització de l’existència, el desig d’autonomia social. 1968 existencial.
D’aquella “obertura del camp de possibilitats”, d’aquell “assaig general” revolucionari, alguns -des de l’honestedat, com Daniel Bensaïd- ens diuen que “el que interessa no són les cendres del 68, sinó les seves brases, les reaparicions dels possibles vençuts i rebutjats”. Però s'ha de remarcar que el 1968, aquella veritable bifurcació mundial, fou cremada i recremada, i les brases escampades pel vent del neoliberalisme. Doncs el 68 no només fou escombrat amb la repressió, sinó que la contrarevolució capitalista canvià “les preguntes quan ja s’intuïen les respostes”. Poc després del 68 s’iniciaria una transformació tan radical de les relacions socials, que és impensable, en el capitalisme global d’avui, tornar a l’enfrontament amb les eines d’aleshores.
Però és un bagatge impressionat que encara avui interpel•la el present. Mundial i revolucionari, existencial i polític. Hi tornem?
(Publicat a la Directa, maig del 2008)
LA CIUTAT DE LA POR
Tu recordes els camins per on s’arriba a la ciutat de la por? Recordes com les ombres tènues aparegueren, tímidament primer, i més tard empastifaren cada una de les mol•lècules de l’aire? Tu recordes aquest procés que eclosionà amb la paranoia col•lectiva?
Havíem viscut uns anys de foc, la presa de carrer rupturista i directa -així ens hi referíem, en aquests termes o alguns de similars. Havíem reinventat les places, havíem reconstruït el món sobre les desferres del passat industrial, li havíem injectat color, passiórevolta. Colonitzàvem l’espai de la metròpoli balbucejant: li fèiem gargots vitalistes. Okupàvem, per exemple, la plaça Catalunya i ens hi quedàvem a dormir, o bé entràvem als supermercats i ens reapropiàvem d’aliments per a repartir-los, o be saludàvem les primeres llum de l’alba, extenuats per balls quasi tribals en unes platges encara no prou perimetrades.
Tu hi eres en aquelles festes, hi érem tots, i tots ens convertírem en agents d’un àcid devenir -perdérem força, actitud, coratge- ens varem deixar enteranyinar en una individualitat autocentrada. L’òsmosi amb l’ambient general tampoc era inevitable, no, tampoc era inevitable. Quin va ser el detonador que clausurà la ciutat que valia la pena habitar-la? O va ser una mena de llot finíssim, tan imperceptible que quan ens n’adonarem ja hi teníem les cames enfangades?
Tu recordes els camins per on s’arriba a la ciutat de la por? Els recordes? Potser no, tanmateix resulta una urgència epicèntrica -quasi nuclear- la tasca de desconstruir-los, desvectoritzar-los, sotmetre’ls a una exhaustiva exploració. Primer per a pensar-nos, desprès per a trobar-nos i embriagar-nos en un nou recomençar.
(Publicat a la Directa, abril 2008)
Havíem viscut uns anys de foc, la presa de carrer rupturista i directa -així ens hi referíem, en aquests termes o alguns de similars. Havíem reinventat les places, havíem reconstruït el món sobre les desferres del passat industrial, li havíem injectat color, passiórevolta. Colonitzàvem l’espai de la metròpoli balbucejant: li fèiem gargots vitalistes. Okupàvem, per exemple, la plaça Catalunya i ens hi quedàvem a dormir, o bé entràvem als supermercats i ens reapropiàvem d’aliments per a repartir-los, o be saludàvem les primeres llum de l’alba, extenuats per balls quasi tribals en unes platges encara no prou perimetrades.
Tu hi eres en aquelles festes, hi érem tots, i tots ens convertírem en agents d’un àcid devenir -perdérem força, actitud, coratge- ens varem deixar enteranyinar en una individualitat autocentrada. L’òsmosi amb l’ambient general tampoc era inevitable, no, tampoc era inevitable. Quin va ser el detonador que clausurà la ciutat que valia la pena habitar-la? O va ser una mena de llot finíssim, tan imperceptible que quan ens n’adonarem ja hi teníem les cames enfangades?
Tu recordes els camins per on s’arriba a la ciutat de la por? Els recordes? Potser no, tanmateix resulta una urgència epicèntrica -quasi nuclear- la tasca de desconstruir-los, desvectoritzar-los, sotmetre’ls a una exhaustiva exploració. Primer per a pensar-nos, desprès per a trobar-nos i embriagar-nos en un nou recomençar.
(Publicat a la Directa, abril 2008)
LA VIDA I L'ACCIÓ COL·LECTIVA
Anys Noranta. La utopia capitalista consolidada per la derrota dels seus oponents ideològics: caigut el mur de Berlín, “fi de la història” a nivell mundial. Al nostre país, apogeu d’allò pactat en la transició: consens entre tots els actors institucionals sobre el model econòmic a seguir, i minorització de l’adversari social per no reconèixer-lo com a actor polític.
El social inesperat
No obstant, i malgrat la voluntat de tabula rasa de la doctrina neoliberal, o potser com a resposta a la violència simbòlica i material del triomf capitalista, al llarg de la dècada s’anaren produint de nou, també a casa nostra, unes tremolors de vida col•lectiva que convinguérem a denominar -com en altres ocasions- moviments socials.
Aquelles remors parlaren en veu alta al Cinema Princesa al 96, contra les ETT al 97, amb la qüestió antirepressiva i antifeixista del 99, contra la desfilada militar al 2000, amb les lluites dels sense papers, contra el Plan Hidrológico Nacional, amb el cicle global –Praga, Banc Mundial, Unió Europea- o en moments de les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq. I en d’altres. En forma de “protestes”, aquelles irrupcions indicaven que un altre tipus de societat, de caràcter autoorganitzat, amb formes de sociabilitat i comunicació autònomes, emergia crítica amb la precarització de l’economia de mercat i amb la representació política, i coexistia, conflictivament, en un marc social hiperdeterminat per les relacions socials mercantils i vertebrat per l’estat-democràcia. Era l’emergència del social inesperat.
Durant aquells anys, sobretot per la conjuntura institucional, a les formes autoorganitzades del social se’ls atorgà carta de naturalesa política. L’acadèmia, els massmedia, els propis partits, legitimaren als moviments socials com a actors polítics, fins i tot quan era per a denostar-los.
Crisi dels moviments?
Amb la legislatura de “tota l’esquerra-institucional-copant-el-poder”, això canvià. Malgrat persistir tremolors quotidianes de vida col•lectiva, malgrat persistir causes profundes del malestar social, les “protestes” –amb honroses excepcions, com les lluites contra la destrucció del territori o per l’habitatge- declinaren. I el més significatiu: el seu reconeixement d’actor polític desaparegué. Es produí, de forma similar a d’altres moments històrics de construcció de “reflux”, una operació de neutralització de la potència política –simbòlica- dels moviments.
Per tant, la percepció de “crisi dels moviments socials” encara plana en part de la gent que ha participat en aquelles experiències de visibilització de la vida social autoorganitzada. I és una percepció que ens suggereix la necessitat d’aprendre d’allò viscut: saber què hem fet, com ho hem fet, quines potències hem desplegat, quins límits –propis o externs- ens han tenallat, i elaborar quins reptes se’ns presenten ara. Ja sigui en un context on partits de govern diuen “representar” els moviments, ja sigui en un nou escenari de governs neoconservadors i indissimuladament repressius.
Fracàs de la representació
Paral•lelament a les lluites al carrer dels Noranta, aconseguirem reptes cabdals, d’un valor enorme. Varem posar en pràctica noves formes d’organització. Varem obrir espais de sociabilitat on assajar altres formes de relacionar-nos. Qüestionàrem la indiscutida mercantilització de la vida. Dificultàrem l’aplicació de polítiques neoliberals que encara haguessin anat més a fons. Obrirem la possibilitat, de nou, de la política en tant que acció col•lectiva del comú, del social.
Però també varem constatar –constatem- paradoxes en la pròpia pell, prou doloroses. Avui és possible, i probable, que una votant d’un partit d’esquerres malvisqui amb una pensió insultant. Que un afiliat d’un sindicat obrer hagi de treballar amb un contracte precari. Que algú amb consciència ecològica hagi de menjar merda per falta de recursos econòmics. Que una assistent a les manifestacions per l’habitatge es trobi sola davant d’un abús immobiliari. I més. Hem constatat, també, la facilitat amb que reapareixen la dispersió, l’aïllament, el campi qui pugui individualitzat típic de tot moment de reflux.
Aquestes paradoxes assenyalen el gran fracàs de la representació política, i també d’un cert tipus de concepció cíclica de “moviment social”: la persistència de l’escissió entre vida i acció col•lectiva.
Polititzar la vida
Avui, a més de la labor política que ha caracteritzat aquests darrers cinc anys de ‘reflux de la protesta”, i que no ha estat altra que la de consolidar l’autoorganització de l’altra societat emergent -mitjans de comunicació, cooperatives, centres socials...-, també calen espais de lluita al carrer, doncs sabem que tota crisi de moviment, de reflux, accelera la intensitat i velocitat de les polítiques del poder. Sembla, a més, que repunta la conflictivitat en sectors socials que semblaven adormits, i que ho fan amb unes formes de transversalitat apreses en el cicle de lluites anterior.
Dit això, preguntes. En aquest context que s’aproxima, voldrem què se’ns reconegui -externament- la naturalesa política en tant que “moviments socials”? Voldrem comptar com a actors, un tant diferents, en l’arena política convencional? Voldrem generar, encara que sigui de forma autònoma, impacte en una agenda política que no hem determinat? Voldrem que el nostre re-empoderament passi per constituir-nos com la “quota social i participativa” de la democràcia representativa, una vegada els sindicats de concertació han estat buidats definitivament de legitimitat?
O bé aprofitarem la nova embranzida per a articular la nostra vida quotidiana amb formes d’organització comunitària? Crearem eines per afrontar els conflictes materials que ens travessen? Reforçarem i estendrem els projectes autogestionaris que encarnen aquesta altra societat que duem a dintre?
Sabem de la incompatibilitat última entre l’economia de mercat i les formes de cooperació no mercantils. Sabem que el paradigma capitalista dissol el vincle social. Sabem que el poder és constitutiu de les relacions socials. Per això volem transformar radicalment la societat que ens ha tocat viure. Ara bé, de quines eines ens dotem, i aquí ja entranya una discussió estratègica, per a repolititzar les nostres vides? Com fem, en definitiva, que la pròpia vida esdevingui acció col•lectiva?
Que segueixi el debat i prossegueixi el ball, que la música ens agrada!
(Abril 2008)
El social inesperat
No obstant, i malgrat la voluntat de tabula rasa de la doctrina neoliberal, o potser com a resposta a la violència simbòlica i material del triomf capitalista, al llarg de la dècada s’anaren produint de nou, també a casa nostra, unes tremolors de vida col•lectiva que convinguérem a denominar -com en altres ocasions- moviments socials.
Aquelles remors parlaren en veu alta al Cinema Princesa al 96, contra les ETT al 97, amb la qüestió antirepressiva i antifeixista del 99, contra la desfilada militar al 2000, amb les lluites dels sense papers, contra el Plan Hidrológico Nacional, amb el cicle global –Praga, Banc Mundial, Unió Europea- o en moments de les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq. I en d’altres. En forma de “protestes”, aquelles irrupcions indicaven que un altre tipus de societat, de caràcter autoorganitzat, amb formes de sociabilitat i comunicació autònomes, emergia crítica amb la precarització de l’economia de mercat i amb la representació política, i coexistia, conflictivament, en un marc social hiperdeterminat per les relacions socials mercantils i vertebrat per l’estat-democràcia. Era l’emergència del social inesperat.
Durant aquells anys, sobretot per la conjuntura institucional, a les formes autoorganitzades del social se’ls atorgà carta de naturalesa política. L’acadèmia, els massmedia, els propis partits, legitimaren als moviments socials com a actors polítics, fins i tot quan era per a denostar-los.
Crisi dels moviments?
Amb la legislatura de “tota l’esquerra-institucional-copant-el-poder”, això canvià. Malgrat persistir tremolors quotidianes de vida col•lectiva, malgrat persistir causes profundes del malestar social, les “protestes” –amb honroses excepcions, com les lluites contra la destrucció del territori o per l’habitatge- declinaren. I el més significatiu: el seu reconeixement d’actor polític desaparegué. Es produí, de forma similar a d’altres moments històrics de construcció de “reflux”, una operació de neutralització de la potència política –simbòlica- dels moviments.
Per tant, la percepció de “crisi dels moviments socials” encara plana en part de la gent que ha participat en aquelles experiències de visibilització de la vida social autoorganitzada. I és una percepció que ens suggereix la necessitat d’aprendre d’allò viscut: saber què hem fet, com ho hem fet, quines potències hem desplegat, quins límits –propis o externs- ens han tenallat, i elaborar quins reptes se’ns presenten ara. Ja sigui en un context on partits de govern diuen “representar” els moviments, ja sigui en un nou escenari de governs neoconservadors i indissimuladament repressius.
Fracàs de la representació
Paral•lelament a les lluites al carrer dels Noranta, aconseguirem reptes cabdals, d’un valor enorme. Varem posar en pràctica noves formes d’organització. Varem obrir espais de sociabilitat on assajar altres formes de relacionar-nos. Qüestionàrem la indiscutida mercantilització de la vida. Dificultàrem l’aplicació de polítiques neoliberals que encara haguessin anat més a fons. Obrirem la possibilitat, de nou, de la política en tant que acció col•lectiva del comú, del social.
Però també varem constatar –constatem- paradoxes en la pròpia pell, prou doloroses. Avui és possible, i probable, que una votant d’un partit d’esquerres malvisqui amb una pensió insultant. Que un afiliat d’un sindicat obrer hagi de treballar amb un contracte precari. Que algú amb consciència ecològica hagi de menjar merda per falta de recursos econòmics. Que una assistent a les manifestacions per l’habitatge es trobi sola davant d’un abús immobiliari. I més. Hem constatat, també, la facilitat amb que reapareixen la dispersió, l’aïllament, el campi qui pugui individualitzat típic de tot moment de reflux.
Aquestes paradoxes assenyalen el gran fracàs de la representació política, i també d’un cert tipus de concepció cíclica de “moviment social”: la persistència de l’escissió entre vida i acció col•lectiva.
Polititzar la vida
Avui, a més de la labor política que ha caracteritzat aquests darrers cinc anys de ‘reflux de la protesta”, i que no ha estat altra que la de consolidar l’autoorganització de l’altra societat emergent -mitjans de comunicació, cooperatives, centres socials...-, també calen espais de lluita al carrer, doncs sabem que tota crisi de moviment, de reflux, accelera la intensitat i velocitat de les polítiques del poder. Sembla, a més, que repunta la conflictivitat en sectors socials que semblaven adormits, i que ho fan amb unes formes de transversalitat apreses en el cicle de lluites anterior.
Dit això, preguntes. En aquest context que s’aproxima, voldrem què se’ns reconegui -externament- la naturalesa política en tant que “moviments socials”? Voldrem comptar com a actors, un tant diferents, en l’arena política convencional? Voldrem generar, encara que sigui de forma autònoma, impacte en una agenda política que no hem determinat? Voldrem que el nostre re-empoderament passi per constituir-nos com la “quota social i participativa” de la democràcia representativa, una vegada els sindicats de concertació han estat buidats definitivament de legitimitat?
O bé aprofitarem la nova embranzida per a articular la nostra vida quotidiana amb formes d’organització comunitària? Crearem eines per afrontar els conflictes materials que ens travessen? Reforçarem i estendrem els projectes autogestionaris que encarnen aquesta altra societat que duem a dintre?
Sabem de la incompatibilitat última entre l’economia de mercat i les formes de cooperació no mercantils. Sabem que el paradigma capitalista dissol el vincle social. Sabem que el poder és constitutiu de les relacions socials. Per això volem transformar radicalment la societat que ens ha tocat viure. Ara bé, de quines eines ens dotem, i aquí ja entranya una discussió estratègica, per a repolititzar les nostres vides? Com fem, en definitiva, que la pròpia vida esdevingui acció col•lectiva?
Que segueixi el debat i prossegueixi el ball, que la música ens agrada!
(Abril 2008)
TASQUES IMMEDIATES: REPTES DELS MOVIMENTS
Desafiar la lògica seguretària, resistir al tancament autoritari de l’espai públic: la lluita pel carrer. Desafiar la invisibilització de la dissidència, trencar el control ideològic: la lluita per la comunicació. Desafiar l’aïllament i la parcel•lació: la lluita per les complicitats, pel reconeixement entre iguals, per l’estratègia comuna des de la singularitat i l’autonomia de cadascú. Desafiar, en fi, la lògica de la mercantilització, que destrueix les condicions de possibilitat del vincle social humà: la lluita per la col•lectivitat, pels espais físics, pel territori.
Més enllà del desafiament com a desobediència, el desafiament com a crítica i autocrítica. Analitzar les transformacions de l’acció col•lectiva. Els ritmes amb què ens mobilitzem, les formes amb què ens expressem, els objectius que perseguim. Si les nostres protestes serveixen per impactar en les polítiques públiques estatals o bé per obrir espais perquè emergeixin els nostres mons o bé per compartir mons... I recrear constantment les formes de lluita, no executant-les per rutina militant, sinó ajustant-les als objectius buscats.
Més enllà encara, el desafiament com a creació. Analitzar la profunda crisi de representació que experimenta la democràcia de mercat i les seves institucions polítiques, però també altres formes d’agregació col•lectiva que potser ens són més properes. I imaginar i posar en pràctica les institucions polítiques de l’autoorganització. Per exemple: les assemblees de barri, organismes situats i arrelats en el seu context, permanents i dinàmics, espais oberts de discussió pública i d’execució de decisions, generadors d’acció col•lectiva i de democràcia directa, coordinadors locals d’experiències de l’altra societat en marxa, que creixen per multiplicació i no per gegantisme.
O analitzar la crisi del vincle social. Entendre què passa en unes societats enrampades per la violència del diner: en el món del treball, en l’educació, en els serveis socials, en l’urbanisme…, i com podem, a partir de les cooperatives de treball i de consum, de l’educació alternativa, del suport mutu, dels centres socials autogestionats, de l’ús social del carrer…, dibuixar una altra geografia política, pràctica i vital, mapes on la col•lectivitat s’hi assenta i recrea malgrat tot. O...
Desafiar allò instituït, analitzar les nostres potències, desplegar-les a partir de la creació. Raúl Zibechi afirmaria: “Lo más revolucionario que podemos hacer es empeñarnos en crear nuevas relaciones sociales en nuestros territorios, relaciones que nacen en la lucha y se sostienen y expanden gracias a ella”.
(Publicat a Illacrua, juny de 2007)
Més enllà del desafiament com a desobediència, el desafiament com a crítica i autocrítica. Analitzar les transformacions de l’acció col•lectiva. Els ritmes amb què ens mobilitzem, les formes amb què ens expressem, els objectius que perseguim. Si les nostres protestes serveixen per impactar en les polítiques públiques estatals o bé per obrir espais perquè emergeixin els nostres mons o bé per compartir mons... I recrear constantment les formes de lluita, no executant-les per rutina militant, sinó ajustant-les als objectius buscats.
Més enllà encara, el desafiament com a creació. Analitzar la profunda crisi de representació que experimenta la democràcia de mercat i les seves institucions polítiques, però també altres formes d’agregació col•lectiva que potser ens són més properes. I imaginar i posar en pràctica les institucions polítiques de l’autoorganització. Per exemple: les assemblees de barri, organismes situats i arrelats en el seu context, permanents i dinàmics, espais oberts de discussió pública i d’execució de decisions, generadors d’acció col•lectiva i de democràcia directa, coordinadors locals d’experiències de l’altra societat en marxa, que creixen per multiplicació i no per gegantisme.
O analitzar la crisi del vincle social. Entendre què passa en unes societats enrampades per la violència del diner: en el món del treball, en l’educació, en els serveis socials, en l’urbanisme…, i com podem, a partir de les cooperatives de treball i de consum, de l’educació alternativa, del suport mutu, dels centres socials autogestionats, de l’ús social del carrer…, dibuixar una altra geografia política, pràctica i vital, mapes on la col•lectivitat s’hi assenta i recrea malgrat tot. O...
Desafiar allò instituït, analitzar les nostres potències, desplegar-les a partir de la creació. Raúl Zibechi afirmaria: “Lo más revolucionario que podemos hacer es empeñarnos en crear nuevas relaciones sociales en nuestros territorios, relaciones que nacen en la lucha y se sostienen y expanden gracias a ella”.
(Publicat a Illacrua, juny de 2007)
S'ESTÀ PRODUÏNT UNA OFENSIVA
S’està produint una ofensiva cap a altres formes de fer política, cap a altres formes de viure, cap a altres formes d’habitar la ciutat. En som conscients, oi?
Unes formes de fer política asimètriques a les del Poder: horitzontals, quotidianament situades, alliberadores. Unes formes de viure –unes ganes de viure, unes vides- que s’allunyen de la mètrica mercantilitzadora que tot ho apama... per a canviar-ho per diner. Unes formes d’habitar la ciutat –de produir-la, de reinventar-la- que són comunitàries i singularitzadores, no massives ni alienants.
Doncs no. La Metròpoli no traga, engoleix. El Sistema de Partits no neutralitza, arrassa. L’Economia de Mercat no precaritza, polvoritza.
Després d’uns anys de retòrica progressista, on per tal de consolidar l’especificitat del Model Barcelona en el mercat global de les metròpolis era relativament necessari consentir altres formes de fer política, altres formes de viure, i altres formes d’habitar la ciutat, sembla que ara s’imposa –o s’intensifica, siguem precises- el que alguns han anomenat populisme punitiu, que no és altra cosa que relegar al codi penal la gestió del conflicte social.
Les okupacions, per exemple. Els Centres Socials Autogestionats i Okupats, per a ser més exactes. Aquestes eines materials –no discursives, ni ideològiques- que han servit –i serveixen, i serviran- per a experimentar altres formes de fer política, altres maneres de viure, altres modes d’habitar la ciutat. Okupacions que no només han denunciat els feridors nivells de la mercantilitzacio de l’habitatge, que també, sinó que han estat útils per a reinventar –actualitzar, empoderar- tota una cultura d’oposició al capitalisme. Que han estat palanca per a esquerdar –recorde-m’ho- l’horrorós consens neoliberal de fa uns anys. Que han estat els vivers des d’on s’han parit de nou les alternatives polítiques, socials, artístiques, comunicatives, econòmiques... basades en la cooperació i l’autogestió, l’autonomia i la democràcia directa. Que han permès de nou –com en els ateneus obrers de principis de segle, com en les col.lectivitzacions del 36, com en la creativitat social que emergi entre la mort del Dictador i la gàbia de ferro constitucional- el vell somni de l’autoorganitzacio social.
La pròpia consolidació de la metròpoli capitalista, amb la seva permanent reestructuració urbana i l’ús voraç del territori com a font de valor, posa en perill els espais –polítics, vitals, físics- alliberats amb l’okupació. El Sistema de Partits, sense excepcions, en tant que gestor del capitalisme metropolità, no tolera polítiques autònomes que li qüestionin l’èxit –per a uns- del projecte. I els Mass Media, i la Justícia, i el Gran i el Petit Especulador urbà.
Tots ells estan contribuint a la definició d’un estereotip, l’okupa, en tant que ésser caracteritzat per no ser subjecte politic ni mereixedor de drets socials. Rera la definició, vindrà l’extirpació quirúrgica de totes les pràctiques polítiques, vitals, urbanes, que hi incloguin en el catàleg.
S’està produint una ofensiva cap a altres formes de fer política, cap a altres formes de viure, cap a altres formes d’habitar la ciutat. En som conscients, oi?
(Publicat a la Directa, febrer 2007)
Unes formes de fer política asimètriques a les del Poder: horitzontals, quotidianament situades, alliberadores. Unes formes de viure –unes ganes de viure, unes vides- que s’allunyen de la mètrica mercantilitzadora que tot ho apama... per a canviar-ho per diner. Unes formes d’habitar la ciutat –de produir-la, de reinventar-la- que són comunitàries i singularitzadores, no massives ni alienants.
Doncs no. La Metròpoli no traga, engoleix. El Sistema de Partits no neutralitza, arrassa. L’Economia de Mercat no precaritza, polvoritza.
Després d’uns anys de retòrica progressista, on per tal de consolidar l’especificitat del Model Barcelona en el mercat global de les metròpolis era relativament necessari consentir altres formes de fer política, altres formes de viure, i altres formes d’habitar la ciutat, sembla que ara s’imposa –o s’intensifica, siguem precises- el que alguns han anomenat populisme punitiu, que no és altra cosa que relegar al codi penal la gestió del conflicte social.
Les okupacions, per exemple. Els Centres Socials Autogestionats i Okupats, per a ser més exactes. Aquestes eines materials –no discursives, ni ideològiques- que han servit –i serveixen, i serviran- per a experimentar altres formes de fer política, altres maneres de viure, altres modes d’habitar la ciutat. Okupacions que no només han denunciat els feridors nivells de la mercantilitzacio de l’habitatge, que també, sinó que han estat útils per a reinventar –actualitzar, empoderar- tota una cultura d’oposició al capitalisme. Que han estat palanca per a esquerdar –recorde-m’ho- l’horrorós consens neoliberal de fa uns anys. Que han estat els vivers des d’on s’han parit de nou les alternatives polítiques, socials, artístiques, comunicatives, econòmiques... basades en la cooperació i l’autogestió, l’autonomia i la democràcia directa. Que han permès de nou –com en els ateneus obrers de principis de segle, com en les col.lectivitzacions del 36, com en la creativitat social que emergi entre la mort del Dictador i la gàbia de ferro constitucional- el vell somni de l’autoorganitzacio social.
La pròpia consolidació de la metròpoli capitalista, amb la seva permanent reestructuració urbana i l’ús voraç del territori com a font de valor, posa en perill els espais –polítics, vitals, físics- alliberats amb l’okupació. El Sistema de Partits, sense excepcions, en tant que gestor del capitalisme metropolità, no tolera polítiques autònomes que li qüestionin l’èxit –per a uns- del projecte. I els Mass Media, i la Justícia, i el Gran i el Petit Especulador urbà.
Tots ells estan contribuint a la definició d’un estereotip, l’okupa, en tant que ésser caracteritzat per no ser subjecte politic ni mereixedor de drets socials. Rera la definició, vindrà l’extirpació quirúrgica de totes les pràctiques polítiques, vitals, urbanes, que hi incloguin en el catàleg.
S’està produint una ofensiva cap a altres formes de fer política, cap a altres formes de viure, cap a altres formes d’habitar la ciutat. En som conscients, oi?
(Publicat a la Directa, febrer 2007)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)