dimecres, 21 d’octubre del 2009

Tesis per a un municipalisme autogestionari (en una metròpolis com Barcelona)

1. En una metròpolis com Barcelona, la participació institucional està fèrriament dissenyada per a vetar totes les opcions polítiques que qüestionin la governabilitat capitalista de la ciutat. El propi sistema electoral dificulta l'entrada de les candidatures que no comptin amb un suficient recolzament mediàtic i/o empresarial; la circumscripció de ciutat menysprea les realitats sociopolítiques dels barris i privilegia l'endogàmia del sistema de partits; i els espais per a exercir un control social democràtic dels càrrec electes són, o bé inexistents, o directament una farsa. A ningú se li escapa que la gerència d'una ciutat-empresa com Barcelona està en mans de l'oligarquia financera, comercial i immobiliària de la ciutat, i que les retòriques participatives són simplement una broma pesada. Per tant, el camí per a la transformació social passa per articular formes de fer política radicalment asimètriques a les de la democràcia representativa.


2. Quines són algunes d’aquestes altres formes? Promoure una reapropiació global de la política per part de la gent. Incentivar totes aquelles iniciatives que suposin obrir espais de democràcia directa a nivell local. Sigui consolidant experiències en l'àmbit de la comunicació popular, sigui fomentant xarxes d'economia social i cooperativa, sigui creant marcs amplis i unitaris de discussió, elaboració i execució de projectes que suposin una alternativa al model neoliberal i/o estatista de gestió del territori, de l'educació, del lleure, del consum o de la salut. No podem aspirar a canvis polítics fonamentals a través de la via institucional si no creem contrapoders a una hegemonia capitalista present en tots els àmbits de la vida. Hem de reaprendre a organitzar-nos col·lectivament, empoderar-nos per a generar conflicte i contradiccions al poder establert, i ser capaces d'autogovernar les nostres vides.


3. Per a fer efectives unes mínimes condicions de possibilitat de la reapropiació de la política per part del social, s’ha de tenir clar que paral·lelament és necessari desestabilitzar, erosionar, fissurar, desfragmentar en mil bocins, la simbiosi que blinda el sistema de partits amb les estructures burocràtiques i administratives dels centres de decisió actuals. El monopoli de la política en mans dels partits va ser, clarament, un dels consensos fonamentals que emanaren de la transició -per tant constituents de l’actual Estat democràtic liberal- amb l’objectiu de construir un règim que foragités sistemàticament qualsevol possibilitat d’articulació política que no fos controlada per l’elit partidista. Tenint clar que aquest moviment d’erosió de la simbiosi partit-administració no tindrà conseqüències importants fins que no generi alternatives pràctiques, no podem menystenir l’obligació de plantejar-lo a nivell teòric, conceptual o discursiu. Per tant, la primera operació d’aquest moviment és posar en qüestió els partits polítics com a únics agents reconeguts per a gestionar processos de decisió col·lectiva, i així obrir les portes a que altres subjectes col·lectius participin en les decisions que afecten a la vida política local.


4. En segona instància, cal entendre que en la metròpolis barcelonina existeix un govern que va més enllà del que s’entén com a estrictament polític. Això és, que el conjunt del sistema de partits, en la seva fusió amb les estructures administratives municipals, i amb les seves divergències tàctiques internes, no són sinó la cara visible, aparentment representativa, d’uns centres de decisió econòmics de dimensió metropolitana que per a res estan subjectes a processos de legitimació democràtica. És, en aquests gabinets metropolitans, on es decideixen les actuacions estratègiques que seran aplicades, ara si, per l’aliança público-privada que es comporta com la gerència, mai la propietat, de la ciutat-empresa barcelonina. Així doncs, la segona operació del moviment ha de ser visibilitzar, per una banda, l’entramat d’interessos capitalistes que sense ser definit com a polític és qui impulsa les polítiques econòmiques metropolitanes, i per una altra, fer entendre a les seves pantalles institucionals que, si bé rebutgem actuar en farses participatives per qualsevol serrell anecdòtic, no renunciem a intervenir en les decisions estratègiques del règim d’acumulació del capitalisme metropolità.


5. En aquests darrers anys, des dels moviments socials crítics ja s’ha parlat, a bastament, del règim d’acumulació capitalista específicament local sintetitzat en el model Barcelona, i venut pel màrketing urbà com la marca BCN. La crisi estructural, productiva i urbana que va viure Barcelona a finals dels anys 70, que denotava la obsolescència del model fordista de grans produccions, treball en sèrie o relació contractual estable, generà una resposta política i econòmica en clau de Mercat. La reestructuració capitalista, pel que fa a la reorganització espaial i geogràfica de la acumulació, suposà transformar la ciutat industrial en la ciutat de l’acumulació flexible. Expulsà la indústria a les perifèries metropolitanes, requalificà el sòl “alliberat” per a noves productivitats (culturals, grans infraestructures del transport, parcs de la nova economia immaterial, etc) i privilegià el sector terciari o de serveis en el centre urbà, amb les seves característiques: organització versàtil del treball i de la producció, noves tecnologies de la comunicació i precarietat sociolaboral. No obstant, el que el declivi de la ciutat industrial posà en un pla privilegiat dels circuits econòmics no fou sinó l’habitatge. Davant la crisi industrial, fou el mercat immobiliari qui es presentà com la millor font d’inversió i produí un cicle alcista de beneficis pel sector de la construcció que va atreure al sector financer local i transnacional. La transmutació de la ciutat en centre de serveis i d’oci fou paral·lela a la mercantilizació integral de l’habitatge, i legislacions com la llei del sòl possibilitaren onades especulatives com la que sostingué l’Ajuntament de Barcelona quan, entre 1992 i 2002, es va vendre 179.404 m2 de sòl públic. Avui, però, aquest model està en replantejament. La crisi financera global ha tingut com a conseqüència l’estancament de les taxes ascendents dels beneficis en el mercat de l’habitatge, una de les potes econòmiques centrals en el model. Quina serà, o està sent, la sortida capitalista? Quina era l’altra pota? Per què la construcció d’habitatges resta estancada, i en els pròxims mesos s’inauguraran diferents hotels de luxe a la ciutat, i multitud d’edificis d’apartaments que buscaran suplir els apartaments il·legals presents arreu? En aquest sentit, l’aposta dels centres de decisió econòmics de la ciutat és clara: si les rendes mitges-baixes de la ciutat estan en crisi, i a més han demostrat, com al 2007, saber mobilitzar-se per una vivenda digna, haurem de convidar al banquet a les rendes altes globals, més agraïdes. El sector turístic, que inclou des de la gestió d’esdeveniments comercials internacionals fins a les places hoteleres, s’erigeix com la sortida capitalista a la crisi. Aquesta és una realitat a tenir en compte des d’ahir: la “guerra d’hotels contra cases” afecta directament les condicions de vida dels i les habitants dels barris, trastoca la composició social i política dels mateixos, i fins i tot redefineix les identitats dels barris o els arriba a suprimir. Qui farà política de base? Des d’on? Una reapropiació social de la política i de la ciutat no pot deixar de plantejar, a nivell discursiu i pràctic, el desacord radical amb aquesta decisió estratègica del capital metropolità i internacional.


6. Qualsevol proposta de municipalisme alternatiu, sigui electoral (candidatures assembleàries locals) o no (reapropiacions autogestionades de les relacions socials, econòmiques i polítiques d’un barri o poble), ha de tenir en compte que els cicles baixos de la mobilització social, com el que estem vivint des de fa un anys, no són precisament els idonis per a plantejar unes altres formes de gestionar la ciutat. Mobilització política i col·lectiva de continguts i horitzons emancipadors, s’entén. Doncs no ha de passar per alt que, a la metròpolis barcelonina, la mobilització és una forma de gestió de la població i la hiperactivitat individual el fenomen de masses més important. Esdeveniments culturals multitudinaris, triomfs i competicions esportives, salons publicitaris i centres comercials són el repertori de mobilització activat constantment per a lubrificar la màquina comercial de la ciutat i exercir el control biopolític a partir del moviment, que se sumen a la constant sobreactivació dels individus –virtual, curricular- per a tenir èxit personal i professional i als moviments d’arrel neoconservadora com les campanyes ciutadanes contra la prostitució, la pobresa, la migració o la simple vida al carrer. Avui, a Barcelona, sobra mobilització ciutadana, i el que manca és acció col·lectiva d’oposició al poder i en defensa de les alternatives que es constitueixen. Possiblement, les lluites estudiantils contra Bolonya del 2009 són també un toc d’alerta en aquest sentit: el cicle de lluites autònomes dels 90, aquell que agità les aigües mortes de la pau olímpica, queda massa lluny, les lluites contra la globalització neoliberal queden massa lluny, la lluita contra la guerra queda massa lluny. El municipalisme no pot ser només l’aspiració a gestionar millor: també ha de tenir en compte la dimensió disruptora, la creació de conflicte i la lluita col·lectiva com a premisses per a una transformació alliberadora i emancipatòria de la societat. Tota mobilització social que no vagi en la seva direcció, anirà contra ella.


7. Avui, en la constitució de la metròpolis global, està en joc una recomposició de les identitats urbanes. De manera similar a la identitat obrera que es difuminà paral·lelament a la fàbrica difusa, en el model de ciutat actual es difuminen les identitats i subjectes col·lectius que podien articular conflicte. Ahir, en l’anterior model de ciutat, els barris populars expressaven modes de vida propis, a partir de sociabilitats comunitàries, llocs compartits i de posada en comú, que de fet foren les condicions de possibilitat per a l’emergència –primer obrera, més tard veïnal i popular- d’un contrapoder polític, social i econòmic que desafià el somni burgés d’una ciutat dominada. Avui, per contra, la creació de múltiples espais especialitzats, unifuncionals, de mobilitat i trànsit permanent, i sense possibilitat de fixar llocs de trobada ni memòries compartides, dificulta enormement ser part d’una narració comuna, per tant d’un sentit col·lectiu, de la pròpia experiència. A la fragmentació de les identitats col·lectives habituals, se li sobreposen noves identitats individuals, sovint poc connectades al barri i més vinculades virtualment amb altres territoris. L’eix de conflicte s’ha globalitzat, s’han multiplicat infinitament les possibilitats d’identitat, arriben noves comunitats que aporten les seves identitats pròpies. Com possibilitar en aquest context nous subjectes col·lectius que, acollint les diferències i essent conscients de les seves desigualtats, sostinguin la lluita contra l’apropiació capitalista de la ciutat i permetin processos d’autonomia local i d’autogestió política del territori?


8. Respecte el cicle de lluites autònomes que enllaçà els anys noranta amb l’inici del nou segle, en podem treure moltes conclusions, però ens centrarem en una vinculada amb la qüestió dels espais socials, la generació de subjectes col·lectius i les possibilitats de mobilització. Sembla ser que hi ha un cert consens en associar la irrupció d’un nou protagonisme social a mitjans dels anys noranta amb les pràctiques d’apropiació d’immobles abandonats i la seva conversió en centres socials. La presa de fàbriques abandonades en antics barris obrers, d’edificis amenaçats en nuclis històrics, de casetes en barri afectats per reformes, a banda de significar –en els millors dels casos- una intromissió conflictiva i intel·ligent en els llocs afectats per la reestructuració urbana, generà espais existencials i polítics que produïren pràctiques creatives des del comú. En aquell cas, la creació d’espais generà identitats col·lectives que permeteren i acompanyaren un període de mobilitzacions: l’okupació va ser un aprenentatge -i pot ser-ho encara. Posteriorment, el reflux de la “mobilització pública okupa” –que no de les ocupacions- generà la necessitat d’un altre tipus d’espai, però espai en definitiva (ateneus, associacions culturals). També grups que participaren en cicles de lluites com les vinculades al moviment global han arribat a conclusions similars i han obert espais (infopunts, cooperatives de consum, horts urbans). I grups que participaren en les mobilitzacions contra la guerra han travessat el seu apogeu i zenit ocupant espais de nou. I fins i tot les que han participat en les lluites per l’habitatge digne, o les que han participat en mobilitzacions de migrants, han obert espais per a realitzar-hi oficines de drets socials, punts d’informació laboral o referents per l’ajuda mútua. I si voleu, arribem fins avui amb les mobilitzacions estudiantils contra el procés de Bolonya: també generen nous espais. Que es connecten, en molts casos, amb els espais arrencats en les lluites de la transició, amb els espais que han superat les ruptures generacionals. Si les pràctiques polítiques indiquen que la pervivència i transformació de les xarxes crítiques estan vinculades a la obtenció i manteniment d’espais físics (i temporals, com les apropiacions conflictives de l’espai públic que suposen activitats com les festes majors alternatives), és just pensar que alguna cosa estem fent bé i del que es tracta és consolidar, obrir, hibridar i ampliar aquestes diverses trames de nodes locals per a albergar-hi el sorgiment de noves identitats col·lectives i noves possibilitats d’acció.


9. La hibridació d’aquest tipus d’espais és, no obstant, un factor decisiu per a generar identitats col·lectives locals que recullin la diversitat i que vagin més enllà de les identitats especifiques o grupals. Què pot promoure aquesta hibridació, i per tant fer el salt de les experiències alternatives atomitzades als subjectes col·lectius locals? En primer lloc, la memòria compartida de les lluites socials precedents, la recerca i socialització dels bagatges obrers i populars. Conèixer col·lectivament els seus llocs de trobada, els esdeveniments que protagonitzaren, els seus repertoris de confrontació, els edificis que habitaren, les pràctiques que impulsaren. Conèixer les vides quotidianes i les reflexions dels i les que lluitaren abans que nosaltres, transforma la mirada de les realitats locals, perfora la tabula rasa de la constitució metropolitana, dibuixa punts de referència, amarra les pràctiques polítiques d’avui i en permet la projecció al futur. En segon lloc, a més de la memòria compartida, cal articular uns relats actuals comuns. Els espais locals han de comunicar-se entre ells i amb els seus entorns. Calen butlletins, ràdios comunitàries, televisions i webs locals, obrint-se a la possibilitat que les noves realitats participin en la redefinició de les identitats locals: facilitant, per exemple, tecnologia i aprenentatge perquè els nouvinguts i nouvingudes expressin la seva mirada i la seva experiència de l’entorn comú. Memòria compartida, narratives actuals comunes i, en tercer lloc, autoconeixement. Per tal de construir una identitat que no sigui una reificació del passat, una naturalització de tòpics o llocs comuns, és necessari obrir processos de diagnòstic comunitari i compartit, per tal d’identificar col·lectivament les necessitats i els anhels, els problemes i les solucions. Només el coneixement col·lectiu del territori que habitem, amb les seves diversitats i desigualtats, permetrà establir objectius compartits de lluita i sustentarà socialment nous projectes comuns. I finalment: en el camí per la creació de les noves identitats a partir de les memòries compartides, dels nous relats fruit de la comunicació, dels nous diagnòstics comunitaris, s’haurien de tenir en compte eines que garantissin que tots aquests factors cristal·litzin en processos amplis de presa de decisions. Els referèndums o consultes populars locals, encara que no siguin legals i no tinguin efectes vinculants de cara a l’Administració, generen una legitimitat social i unes agregacions col·lectives que no haurien de ser desestimades.


10. Tots aquests processos de participació local autogestionada requereixen d’unes arquitectures internes on sedimentar-se, fer balanços, recombinar-se entre ells. L’aprofundiment de la democràcia directa local requereix de marcs organitzatius unitaris que acumulin experiència, recursos, generacions, que estiguin atents i oberts a les noves composicions socials i politiques dels barris, que siguin el paraigües plural i comú de tots els espais socials, que s’hi puguin forjar els imaginaris compartits. Es diguin assemblees de barri, es diguin trobades alternatives, es diguin xarxes comunitàries, es diguin plataformes locals, es diguin consells comunals, es diguin fòrums barrials. Es diguin com es diguin, cal construir referents comunitaris reconeguts per tota la trama de nodes locals, que tinguin capacitat de permanència i per tant perspectiva temporal dels canvis que es produeixen en els entorns urbans i socials, però també institucionals. Referents permanents que afrontin els cicles baixos de l’acció col·lectiva, i que quan aquesta s’electritzi novament, referents permanents a ser desbordats i repensats sense contemplacions.


11. Per tal de superar el règim capitalista metropolità actual, cal trencar la simbiosis partit-administració i la democràcia representativa que el sustenta i legitima, i ho podem fer a partir de processos amplis i autogestionaris de participació social, a partir de les arquitectures internes que els dotin d’autonomia, i a partir de la lluita col·lectiva. Complementàriament, però, cal pensar en transformar les condicions de vida materials dels qui habitem els barris. Els barris no només s’han de defensar, sinó que també s’han de transformar en un sentit alliberador i emancipatori. En el tardofranqusme, davant dels bloquejos de l’Administració municipal d’aleshores, en els barris populars barcelonins afloraren multitud d’experiències autogestionàries en els camps educatius, de salut, de lleure. Posteriorment, amb l’aparent obertura de l’estructura d’oportunitats polítiques, totes aquestes necessitats d’un consum col·lectiu amb valor d’ús, no mercantilitzat, es projectaren cap a una Administració municipal democràtica a l’espera que les proveís en forma de serveis públics sota criteris d’equitat i redistribució. En els darrers anys, tanmateix, les arques municipals s’han buidat més en les grans infraestructures neoliberals que no pas en la política social, i els Districtes s’escuden en la seva dimensió local per no afrontar polítiques com les laborals o les d’habitatge. Per contra, impulsar processos de municipalisme autogestionari significa també afrontar des de la comunitat local aquest tipus de necessitats. I per tant crear, consolidar i interrelacionar cooperatives de treball, de consum, d’habitatge, educatives, de salut, posar en pràctica altres formes d’organitzar a nivell local l’economia, en definitiva, és una aposta que no només apunta a la reapropiació de la política per part de la gent, sinó a una reapropiació global de la vida.


12. Finalment, per acabar. Les experiències de municipalisme autogestionari han d’afrontar els seus límits, que són –a banda de la capacitat en reeixir o no de les pròpies iniciatives- les vinculades a la cada vegada més relativa autonomia dels barris com a unitats productives, territorials, econòmiques,... autosuficients. És obvi que no és així, i menys quan ens hem referit abans a la constitució de la metròpolis a partir de les decisions estratègiques del capital metropolità i internacional. És necessari, per tant, que els moviments urbans locals que apostem per una reapropiació social i autogestionada dels barris puguem trobar-nos per a traçar estratègies conjuntes d’abast metropolità, per a realitzar accions unitàries, per a seguir creant eines comunicatives, financeres o antirepressives amb un caràcter global. Que ens trobem per a compartir recursos, coneixements, habilitats, i que ens trobem, també, en una metròpolis com Barcelona, pel gust de trobar-nos.



Ivan Miró i Acedo

Octubre 2009















dissabte, 27 de juny del 2009

PUNT DE NO RETORN



PUNT DE NO RETORN (O ALGUNS APRENENTATGES DE MARÇ)

La societat deixa de ser autònoma, afirmava Castoriadis, quan deixa de qüestionar-se a sí mateixa. Quan la gent se sent impotent per a dominar les seves condicions de vida. Quan la gent es rendeix davant del que considera inevitable. Quan la gent se sent incapaç d'autodirigir-se. Quan la col•lectivitat experimenta aquesta pèrdua de poder, aquesta incapacitat per a articular-se autònomament, es produeix un doble moviment complementari: la clausura d'allò polític en el sí de la societat, i el retorn de la política (i dels polítics).

És a dir, la constitució d'una societat heterònoma. Dirigida per uns altres, governada des d'un afora, gestionada com un objecte, l'esterilització de la capacitat social de practicar l'autocrítica i per tant la possibilitat de reinvenció, no és res més que la garantia que la Institució romandrà immaculada en el seu exercici de poder.

No obstant, on millor es pot reconèixer una societat democràtica és en les seves queixes continuades de no ser-ho suficient (Bauman). No obstant, quan algú afirma voler-te representar, el que pretén és substituir-te, reemplaçar-te, apartar-te i col•locar-se ell en el teu nom (Saviesa popular). No obstant, cada generació -d'activistes, de militants...- té el seu punt genuí de no retorn. Per a uns, l'okupació i desallotjament del Cinema Princesa. Per d'altres, Gènova. Per a uns de més recents, una intersecció curiosa entre Via Laietana -de nou- i una ciutat -de nou també- italiana: Bolonya.

El moviment del 18 de Març: punt de no retorn, bifurcació a ser desplegada

De les mobilitzacions universitàries de març, hi ha tantes lliçons a ser assaborides! A molts nivells, és necessària una reflexió conjunta (“no podran amb nosaltres si el nosaltres el construïm junts”) entre totes les que s'hi sentiren partícips.

A nivell tàctic, és evident que la relativa pau social dels darrers cinc anys -la de Zapatero i el tripartit- ha sepultat alguns coneixements col•lectius del carrer que hauran de ser reapresos. Les diverses càrregues policíaques del 18 de març -massives, bestials, impunes- hauran de ser afrontades de nou, doncs possiblement inaugurem un nou cicle de mobilitzacions i per tant, un nou cicle de respostes repressives en auge. Però ni una càrrega policíaca és un tsunami imprevisible, ni tampoc és inevitable haver d'empassar-se el dolor de cent cinquanta companys ferits. La qüestió policíaca, tan desagraïda de tractar, haurà de ser malauradament encarada: quan la tinguem materialment a sobre en les manifestacions, haurem de minimitzar danys propis. Quan la tinguem simbòlicament damunt en el debat polític, haurà de ser desarmada políticament, i socialment deslegitimada.

A nivell estratègic, quan es produeixen punts de no retorn com el del 18 de març, sol haver una discussió política en els moviments. Seguim insistint en reformular la Institució, o en desertem i construïm alternatives? Persistim en una identitat que faciliti el conflicte específic, o ens diluïm i ens hibridem i potenciem el conflicte social general? Siguin quines siguin les respostes, que no tenen perquè ser excloents, seria bo compartir-les amb les alternatives forjades en els punts de no retorn anteriors. Que els començar de cero es parlin amb els començars de cero anteriors, que l'organització autònoma estudiantil incentivi i es retroalimenti en l'organització autònoma de la societat.

Dues ribes clarificades

Finalment. El cicle de lluites autònomes dels 90 s'accelerà sota governs de signe conservador, i s'exhaurí amb la pujada de l'esquerra institucional als diferents nivells de l'Estat. El cicle actual, en canvi, s'inicia sota la gestió de governs d'esquerres, i en pateix la seva criminalització. Ells gestionen les universitats i la policia, i ho fan imposant plans neoliberals sense discussió política, i represaliant les respostes crítiques a la mercantilització. I la totalitat del sistema de partits tanca files, i la totalitat de mitjans de comunicació de masses tanca files, i gran part dels seus apèndixs socials -professorat progre, sindicats majoritaris- tanca files al voltant dels plans neoliberals i repressius. Aquí no hi ha esperances a ser defraudades, aquí no hi ha retorn messiànic de la política (i els polítics), aquí no hi ha cants de sirenes per a una millor representació política que l'anterior. Aquí hi ha dues concepcions de la societat enfrontades, dues ribes clarificades en el punt de no retorn del 18 de març.

Una, la que vol preservar l'exercici del seu poder a tot preu, fins i tot hipotecant el futur dels seus suposats projectes polítics castigant aquells que podrien haver-ne estat avaladors. I l'altra, la que no renuncia a dominar les seves condicions de vida, la que no es vol rendir perquè considera que no hi ha res inevitable, la que se sent capaç d'autodirigir-se i d'articular-se per ella mateixa. Aquí hi ha una societat que qüestiona a sí mateixa, aquí hi ha societat autònoma. Aquí hi ha un punt de no retorn, i veurem què hi germina.

(Publicat a la Directa a l'abril del 2009)

dijous, 9 d’abril del 2009

ALS ESTUDIANTS EN LLUITA

Des dels moviments socials de Sants (assemblea de barri, col•lectius, centres socials okupats, associacions de veïns, ateneus, casals, cooperatives de consum i treball, mitjans de contrainformació), us volem donar la benvinguda als col•lectius universitaris que esteu lluitant, des de fa mesos, contra la imposició dels plans neoliberals a la Universitat. Us saludem a totes aquelles i aquells que lluiteu contra el Pla Bolonya, i us volem dir que estem amb vosaltres, i que els barris són casa vostra.

De la mateixa forma, us volem dir també que sentim la vostra lluita com la nostra lluita. La privatització de la Universitat és una de les mil formes amb que ens estan robant la vida, que ens estant robant els nostres somnis, les nostres maneres de construir un present i un futur més enllà de la misèria quotidiana que ens imposa el capitalisme.

La mercantilització de la Universitat és un aspecte més de la mercantilització general de la vida. Així, la violència immobiliària i urbanística que pateix la gent dels barris els agermana amb les violències que viviu vosaltres. La violència viscuda en un mercat laboral precaritzat agermana a la resta de precaris amb les violències que viviu vosaltres. Les violències que viuen els migrants sense papers ens agermanen amb les violències que viviu vosaltres. Estem aquí per a dir-vos que la vostra lluita és la lluita de tots, que no esteu sols i que no estem soles, i que avui el conflicte estudiantil és un més dels mil colors d’un conflicte social i global que hem de articular en comú i globalment. Tota la ràbia, tota l’energia que tenim a dintre, és necessari exterioritzar-la en un front comú, que coordini i que potencii les singularitats, per a aturar les múltiples cares del domini i l’explotació. És necessari que conspirem junts.

Però no només ens agermanen les violències compartides. També volem compartir amb vosaltres les formes de lluita, la desobediència al poder, la resistència. La vostra tenacitat i determinació, la vostra capacitat d’autoorganització col•lectiva, la vostra força en l’ocupació de les facultats, la vostra capacitat d’autogestionar els temps i els espais d’una vida que us heu reapropiat, les vostres assemblees per a decidir horitzontalment quina vida voleu viure, la creativitat de la vostra lluita. Volem que siguin exemple per a la resta de la societat, exemple per a tots nosaltres, i que la reapropiació de la vida sigui practicada, dia a dia, per tothom.

També estem aquí per a defensar-nos junts de la brutalitat amb què el poder polític i econòmic, a través dels seus mercenaris ultraviolents, vol acabar amb tot pensament crític i amb tota capacitat de generar alternatives. La repressió policíaca de la setmana passada, la criminalització i distorsió mediàtica, els jocs partidistes per a guanyar miserables quotes de poder, l’únic que ens indica és que el seu món està podrit, i que únicament podrà mantenir-se exercint la violència desmesurada cap a la dissidència social. I, de la mateixa manera que els altres dies vàrem resistir juntes als atacs policíacs, i diem fort que afrontarem la seva brutalitat sempre que sigui necessari, amb tots els mitjans per a defensar la nostra gent, avui us volem felicitar per no haver caigut en la trampa que tots els poders polítics, econòmics, mediàtics i policíacs desitjaven amb una obsessió morbosa.

Avui volien destruir el moviment estudiantil, distreure el debat sobre Bolonya cap el fals debat de la violència i la repressió, i volien destruir, també, totes les aliances que esteu trenant amb la resta de la societat, totes les complicitats que esteu teixint amb els treballadors de les fàbriques reestructurades, amb els aturats i precaris, amb els sense papers, amb la gent dels barris en lluita.

No podran amb nosaltres, si el nosaltres el construïm junts. Ara és el moment de passar a construir el nou món, sense els seus partits polítics miserables, les seves policies assassines, els seus empresaris cobdiciosos, els seus mitjans de comunicació sistemàticament mentiders. Portem un nou món en els nostres cors, i avui és el millor dia per a continuar parint-lo.

A les universitats, als barris, a les fàbriques, a la vida. Amunt tots els que lluiten!

Assemblea de Barri de Sants, 26 de març del 2009


(autoria col·letiva)

dimecres, 7 de gener del 2009

POLÍTIQUES DE POR

Blindatges, encapsulaments o pallisses a manifestants: crear i socialitzar la por, privilegiar-la en la gestió del conflicte social. No ignoren els responsables polítics dels cossos policials que la por genera estructures socials tancades en si mateixes, amb consensos elevats a partir de la contraposició amb un enemic, exterior o interior. És la idea positiva de la por (Hobbes), que entén la creació de societat a partir de les renúncies de cadascún, amb un poder artificial institucionalitzat que arbitra i regula les pors de tots. Per contra, diu Montesquieu: la por es relaciona amb les formes despòtiques de govern. El despotisme manipula la por per a governar mitjançant l’arbitri i la força cega. La por com a degradació de la política. Què tria Saura, Hobbes o Montesquieu?

L’autoritarisme sempre ho ha tingut clar: “el món només pot governar-se amb la por”. En l’actual incertesa social, suscitada per les crisis de l’economia de mercat capitalista, la socialització de la por és una aposta estratègica fonamental per a la governabilitat. La por sacralitza les representacions del poder, les naturalitza com a necessitat. Allà on la por col•lectiva s’espandeix, les societats renuncien a conquerir noves cotes de llibertat. En la societat del risc, la solidaritat neix precisament de la por i es converteix en força política, diu Ulrich Beck. És el vincle d’una nova comunitat. Però val la pena crear aquest tipus de món?

Què fer, doncs, i com exorcitzar la por? Cal una altra política. Una altra comunitat no construida pel temor a l’altre, sinó basada en l’ajuda entre iguals. Exorcitzar la por amb la confiança i el coneixement mutu, amb l’experimentació i curiositat col•lectiva per nous espais de llibertat.

I d’entrada i pel que fa a la creació de conflicte i les manifestacions: publicitat màxima de les convocatòries, debat en els grups d’afinitat sobre les situacions de risc, interiorització progressiva dels objectius per part de cercles amplis d’activistes, organització d’esdeveniments fruit d’un procés col•lectiu coordinat i solidaritat i suport mutu. I aleshores veurem qui té més por.


(Publicat a la Directa núm. 121, gener 2009)