dimecres, 21 d’octubre del 2009

Tesis per a un municipalisme autogestionari (en una metròpolis com Barcelona)

1. En una metròpolis com Barcelona, la participació institucional està fèrriament dissenyada per a vetar totes les opcions polítiques que qüestionin la governabilitat capitalista de la ciutat. El propi sistema electoral dificulta l'entrada de les candidatures que no comptin amb un suficient recolzament mediàtic i/o empresarial; la circumscripció de ciutat menysprea les realitats sociopolítiques dels barris i privilegia l'endogàmia del sistema de partits; i els espais per a exercir un control social democràtic dels càrrec electes són, o bé inexistents, o directament una farsa. A ningú se li escapa que la gerència d'una ciutat-empresa com Barcelona està en mans de l'oligarquia financera, comercial i immobiliària de la ciutat, i que les retòriques participatives són simplement una broma pesada. Per tant, el camí per a la transformació social passa per articular formes de fer política radicalment asimètriques a les de la democràcia representativa.


2. Quines són algunes d’aquestes altres formes? Promoure una reapropiació global de la política per part de la gent. Incentivar totes aquelles iniciatives que suposin obrir espais de democràcia directa a nivell local. Sigui consolidant experiències en l'àmbit de la comunicació popular, sigui fomentant xarxes d'economia social i cooperativa, sigui creant marcs amplis i unitaris de discussió, elaboració i execució de projectes que suposin una alternativa al model neoliberal i/o estatista de gestió del territori, de l'educació, del lleure, del consum o de la salut. No podem aspirar a canvis polítics fonamentals a través de la via institucional si no creem contrapoders a una hegemonia capitalista present en tots els àmbits de la vida. Hem de reaprendre a organitzar-nos col·lectivament, empoderar-nos per a generar conflicte i contradiccions al poder establert, i ser capaces d'autogovernar les nostres vides.


3. Per a fer efectives unes mínimes condicions de possibilitat de la reapropiació de la política per part del social, s’ha de tenir clar que paral·lelament és necessari desestabilitzar, erosionar, fissurar, desfragmentar en mil bocins, la simbiosi que blinda el sistema de partits amb les estructures burocràtiques i administratives dels centres de decisió actuals. El monopoli de la política en mans dels partits va ser, clarament, un dels consensos fonamentals que emanaren de la transició -per tant constituents de l’actual Estat democràtic liberal- amb l’objectiu de construir un règim que foragités sistemàticament qualsevol possibilitat d’articulació política que no fos controlada per l’elit partidista. Tenint clar que aquest moviment d’erosió de la simbiosi partit-administració no tindrà conseqüències importants fins que no generi alternatives pràctiques, no podem menystenir l’obligació de plantejar-lo a nivell teòric, conceptual o discursiu. Per tant, la primera operació d’aquest moviment és posar en qüestió els partits polítics com a únics agents reconeguts per a gestionar processos de decisió col·lectiva, i així obrir les portes a que altres subjectes col·lectius participin en les decisions que afecten a la vida política local.


4. En segona instància, cal entendre que en la metròpolis barcelonina existeix un govern que va més enllà del que s’entén com a estrictament polític. Això és, que el conjunt del sistema de partits, en la seva fusió amb les estructures administratives municipals, i amb les seves divergències tàctiques internes, no són sinó la cara visible, aparentment representativa, d’uns centres de decisió econòmics de dimensió metropolitana que per a res estan subjectes a processos de legitimació democràtica. És, en aquests gabinets metropolitans, on es decideixen les actuacions estratègiques que seran aplicades, ara si, per l’aliança público-privada que es comporta com la gerència, mai la propietat, de la ciutat-empresa barcelonina. Així doncs, la segona operació del moviment ha de ser visibilitzar, per una banda, l’entramat d’interessos capitalistes que sense ser definit com a polític és qui impulsa les polítiques econòmiques metropolitanes, i per una altra, fer entendre a les seves pantalles institucionals que, si bé rebutgem actuar en farses participatives per qualsevol serrell anecdòtic, no renunciem a intervenir en les decisions estratègiques del règim d’acumulació del capitalisme metropolità.


5. En aquests darrers anys, des dels moviments socials crítics ja s’ha parlat, a bastament, del règim d’acumulació capitalista específicament local sintetitzat en el model Barcelona, i venut pel màrketing urbà com la marca BCN. La crisi estructural, productiva i urbana que va viure Barcelona a finals dels anys 70, que denotava la obsolescència del model fordista de grans produccions, treball en sèrie o relació contractual estable, generà una resposta política i econòmica en clau de Mercat. La reestructuració capitalista, pel que fa a la reorganització espaial i geogràfica de la acumulació, suposà transformar la ciutat industrial en la ciutat de l’acumulació flexible. Expulsà la indústria a les perifèries metropolitanes, requalificà el sòl “alliberat” per a noves productivitats (culturals, grans infraestructures del transport, parcs de la nova economia immaterial, etc) i privilegià el sector terciari o de serveis en el centre urbà, amb les seves característiques: organització versàtil del treball i de la producció, noves tecnologies de la comunicació i precarietat sociolaboral. No obstant, el que el declivi de la ciutat industrial posà en un pla privilegiat dels circuits econòmics no fou sinó l’habitatge. Davant la crisi industrial, fou el mercat immobiliari qui es presentà com la millor font d’inversió i produí un cicle alcista de beneficis pel sector de la construcció que va atreure al sector financer local i transnacional. La transmutació de la ciutat en centre de serveis i d’oci fou paral·lela a la mercantilizació integral de l’habitatge, i legislacions com la llei del sòl possibilitaren onades especulatives com la que sostingué l’Ajuntament de Barcelona quan, entre 1992 i 2002, es va vendre 179.404 m2 de sòl públic. Avui, però, aquest model està en replantejament. La crisi financera global ha tingut com a conseqüència l’estancament de les taxes ascendents dels beneficis en el mercat de l’habitatge, una de les potes econòmiques centrals en el model. Quina serà, o està sent, la sortida capitalista? Quina era l’altra pota? Per què la construcció d’habitatges resta estancada, i en els pròxims mesos s’inauguraran diferents hotels de luxe a la ciutat, i multitud d’edificis d’apartaments que buscaran suplir els apartaments il·legals presents arreu? En aquest sentit, l’aposta dels centres de decisió econòmics de la ciutat és clara: si les rendes mitges-baixes de la ciutat estan en crisi, i a més han demostrat, com al 2007, saber mobilitzar-se per una vivenda digna, haurem de convidar al banquet a les rendes altes globals, més agraïdes. El sector turístic, que inclou des de la gestió d’esdeveniments comercials internacionals fins a les places hoteleres, s’erigeix com la sortida capitalista a la crisi. Aquesta és una realitat a tenir en compte des d’ahir: la “guerra d’hotels contra cases” afecta directament les condicions de vida dels i les habitants dels barris, trastoca la composició social i política dels mateixos, i fins i tot redefineix les identitats dels barris o els arriba a suprimir. Qui farà política de base? Des d’on? Una reapropiació social de la política i de la ciutat no pot deixar de plantejar, a nivell discursiu i pràctic, el desacord radical amb aquesta decisió estratègica del capital metropolità i internacional.


6. Qualsevol proposta de municipalisme alternatiu, sigui electoral (candidatures assembleàries locals) o no (reapropiacions autogestionades de les relacions socials, econòmiques i polítiques d’un barri o poble), ha de tenir en compte que els cicles baixos de la mobilització social, com el que estem vivint des de fa un anys, no són precisament els idonis per a plantejar unes altres formes de gestionar la ciutat. Mobilització política i col·lectiva de continguts i horitzons emancipadors, s’entén. Doncs no ha de passar per alt que, a la metròpolis barcelonina, la mobilització és una forma de gestió de la població i la hiperactivitat individual el fenomen de masses més important. Esdeveniments culturals multitudinaris, triomfs i competicions esportives, salons publicitaris i centres comercials són el repertori de mobilització activat constantment per a lubrificar la màquina comercial de la ciutat i exercir el control biopolític a partir del moviment, que se sumen a la constant sobreactivació dels individus –virtual, curricular- per a tenir èxit personal i professional i als moviments d’arrel neoconservadora com les campanyes ciutadanes contra la prostitució, la pobresa, la migració o la simple vida al carrer. Avui, a Barcelona, sobra mobilització ciutadana, i el que manca és acció col·lectiva d’oposició al poder i en defensa de les alternatives que es constitueixen. Possiblement, les lluites estudiantils contra Bolonya del 2009 són també un toc d’alerta en aquest sentit: el cicle de lluites autònomes dels 90, aquell que agità les aigües mortes de la pau olímpica, queda massa lluny, les lluites contra la globalització neoliberal queden massa lluny, la lluita contra la guerra queda massa lluny. El municipalisme no pot ser només l’aspiració a gestionar millor: també ha de tenir en compte la dimensió disruptora, la creació de conflicte i la lluita col·lectiva com a premisses per a una transformació alliberadora i emancipatòria de la societat. Tota mobilització social que no vagi en la seva direcció, anirà contra ella.


7. Avui, en la constitució de la metròpolis global, està en joc una recomposició de les identitats urbanes. De manera similar a la identitat obrera que es difuminà paral·lelament a la fàbrica difusa, en el model de ciutat actual es difuminen les identitats i subjectes col·lectius que podien articular conflicte. Ahir, en l’anterior model de ciutat, els barris populars expressaven modes de vida propis, a partir de sociabilitats comunitàries, llocs compartits i de posada en comú, que de fet foren les condicions de possibilitat per a l’emergència –primer obrera, més tard veïnal i popular- d’un contrapoder polític, social i econòmic que desafià el somni burgés d’una ciutat dominada. Avui, per contra, la creació de múltiples espais especialitzats, unifuncionals, de mobilitat i trànsit permanent, i sense possibilitat de fixar llocs de trobada ni memòries compartides, dificulta enormement ser part d’una narració comuna, per tant d’un sentit col·lectiu, de la pròpia experiència. A la fragmentació de les identitats col·lectives habituals, se li sobreposen noves identitats individuals, sovint poc connectades al barri i més vinculades virtualment amb altres territoris. L’eix de conflicte s’ha globalitzat, s’han multiplicat infinitament les possibilitats d’identitat, arriben noves comunitats que aporten les seves identitats pròpies. Com possibilitar en aquest context nous subjectes col·lectius que, acollint les diferències i essent conscients de les seves desigualtats, sostinguin la lluita contra l’apropiació capitalista de la ciutat i permetin processos d’autonomia local i d’autogestió política del territori?


8. Respecte el cicle de lluites autònomes que enllaçà els anys noranta amb l’inici del nou segle, en podem treure moltes conclusions, però ens centrarem en una vinculada amb la qüestió dels espais socials, la generació de subjectes col·lectius i les possibilitats de mobilització. Sembla ser que hi ha un cert consens en associar la irrupció d’un nou protagonisme social a mitjans dels anys noranta amb les pràctiques d’apropiació d’immobles abandonats i la seva conversió en centres socials. La presa de fàbriques abandonades en antics barris obrers, d’edificis amenaçats en nuclis històrics, de casetes en barri afectats per reformes, a banda de significar –en els millors dels casos- una intromissió conflictiva i intel·ligent en els llocs afectats per la reestructuració urbana, generà espais existencials i polítics que produïren pràctiques creatives des del comú. En aquell cas, la creació d’espais generà identitats col·lectives que permeteren i acompanyaren un període de mobilitzacions: l’okupació va ser un aprenentatge -i pot ser-ho encara. Posteriorment, el reflux de la “mobilització pública okupa” –que no de les ocupacions- generà la necessitat d’un altre tipus d’espai, però espai en definitiva (ateneus, associacions culturals). També grups que participaren en cicles de lluites com les vinculades al moviment global han arribat a conclusions similars i han obert espais (infopunts, cooperatives de consum, horts urbans). I grups que participaren en les mobilitzacions contra la guerra han travessat el seu apogeu i zenit ocupant espais de nou. I fins i tot les que han participat en les lluites per l’habitatge digne, o les que han participat en mobilitzacions de migrants, han obert espais per a realitzar-hi oficines de drets socials, punts d’informació laboral o referents per l’ajuda mútua. I si voleu, arribem fins avui amb les mobilitzacions estudiantils contra el procés de Bolonya: també generen nous espais. Que es connecten, en molts casos, amb els espais arrencats en les lluites de la transició, amb els espais que han superat les ruptures generacionals. Si les pràctiques polítiques indiquen que la pervivència i transformació de les xarxes crítiques estan vinculades a la obtenció i manteniment d’espais físics (i temporals, com les apropiacions conflictives de l’espai públic que suposen activitats com les festes majors alternatives), és just pensar que alguna cosa estem fent bé i del que es tracta és consolidar, obrir, hibridar i ampliar aquestes diverses trames de nodes locals per a albergar-hi el sorgiment de noves identitats col·lectives i noves possibilitats d’acció.


9. La hibridació d’aquest tipus d’espais és, no obstant, un factor decisiu per a generar identitats col·lectives locals que recullin la diversitat i que vagin més enllà de les identitats especifiques o grupals. Què pot promoure aquesta hibridació, i per tant fer el salt de les experiències alternatives atomitzades als subjectes col·lectius locals? En primer lloc, la memòria compartida de les lluites socials precedents, la recerca i socialització dels bagatges obrers i populars. Conèixer col·lectivament els seus llocs de trobada, els esdeveniments que protagonitzaren, els seus repertoris de confrontació, els edificis que habitaren, les pràctiques que impulsaren. Conèixer les vides quotidianes i les reflexions dels i les que lluitaren abans que nosaltres, transforma la mirada de les realitats locals, perfora la tabula rasa de la constitució metropolitana, dibuixa punts de referència, amarra les pràctiques polítiques d’avui i en permet la projecció al futur. En segon lloc, a més de la memòria compartida, cal articular uns relats actuals comuns. Els espais locals han de comunicar-se entre ells i amb els seus entorns. Calen butlletins, ràdios comunitàries, televisions i webs locals, obrint-se a la possibilitat que les noves realitats participin en la redefinició de les identitats locals: facilitant, per exemple, tecnologia i aprenentatge perquè els nouvinguts i nouvingudes expressin la seva mirada i la seva experiència de l’entorn comú. Memòria compartida, narratives actuals comunes i, en tercer lloc, autoconeixement. Per tal de construir una identitat que no sigui una reificació del passat, una naturalització de tòpics o llocs comuns, és necessari obrir processos de diagnòstic comunitari i compartit, per tal d’identificar col·lectivament les necessitats i els anhels, els problemes i les solucions. Només el coneixement col·lectiu del territori que habitem, amb les seves diversitats i desigualtats, permetrà establir objectius compartits de lluita i sustentarà socialment nous projectes comuns. I finalment: en el camí per la creació de les noves identitats a partir de les memòries compartides, dels nous relats fruit de la comunicació, dels nous diagnòstics comunitaris, s’haurien de tenir en compte eines que garantissin que tots aquests factors cristal·litzin en processos amplis de presa de decisions. Els referèndums o consultes populars locals, encara que no siguin legals i no tinguin efectes vinculants de cara a l’Administració, generen una legitimitat social i unes agregacions col·lectives que no haurien de ser desestimades.


10. Tots aquests processos de participació local autogestionada requereixen d’unes arquitectures internes on sedimentar-se, fer balanços, recombinar-se entre ells. L’aprofundiment de la democràcia directa local requereix de marcs organitzatius unitaris que acumulin experiència, recursos, generacions, que estiguin atents i oberts a les noves composicions socials i politiques dels barris, que siguin el paraigües plural i comú de tots els espais socials, que s’hi puguin forjar els imaginaris compartits. Es diguin assemblees de barri, es diguin trobades alternatives, es diguin xarxes comunitàries, es diguin plataformes locals, es diguin consells comunals, es diguin fòrums barrials. Es diguin com es diguin, cal construir referents comunitaris reconeguts per tota la trama de nodes locals, que tinguin capacitat de permanència i per tant perspectiva temporal dels canvis que es produeixen en els entorns urbans i socials, però també institucionals. Referents permanents que afrontin els cicles baixos de l’acció col·lectiva, i que quan aquesta s’electritzi novament, referents permanents a ser desbordats i repensats sense contemplacions.


11. Per tal de superar el règim capitalista metropolità actual, cal trencar la simbiosis partit-administració i la democràcia representativa que el sustenta i legitima, i ho podem fer a partir de processos amplis i autogestionaris de participació social, a partir de les arquitectures internes que els dotin d’autonomia, i a partir de la lluita col·lectiva. Complementàriament, però, cal pensar en transformar les condicions de vida materials dels qui habitem els barris. Els barris no només s’han de defensar, sinó que també s’han de transformar en un sentit alliberador i emancipatori. En el tardofranqusme, davant dels bloquejos de l’Administració municipal d’aleshores, en els barris populars barcelonins afloraren multitud d’experiències autogestionàries en els camps educatius, de salut, de lleure. Posteriorment, amb l’aparent obertura de l’estructura d’oportunitats polítiques, totes aquestes necessitats d’un consum col·lectiu amb valor d’ús, no mercantilitzat, es projectaren cap a una Administració municipal democràtica a l’espera que les proveís en forma de serveis públics sota criteris d’equitat i redistribució. En els darrers anys, tanmateix, les arques municipals s’han buidat més en les grans infraestructures neoliberals que no pas en la política social, i els Districtes s’escuden en la seva dimensió local per no afrontar polítiques com les laborals o les d’habitatge. Per contra, impulsar processos de municipalisme autogestionari significa també afrontar des de la comunitat local aquest tipus de necessitats. I per tant crear, consolidar i interrelacionar cooperatives de treball, de consum, d’habitatge, educatives, de salut, posar en pràctica altres formes d’organitzar a nivell local l’economia, en definitiva, és una aposta que no només apunta a la reapropiació de la política per part de la gent, sinó a una reapropiació global de la vida.


12. Finalment, per acabar. Les experiències de municipalisme autogestionari han d’afrontar els seus límits, que són –a banda de la capacitat en reeixir o no de les pròpies iniciatives- les vinculades a la cada vegada més relativa autonomia dels barris com a unitats productives, territorials, econòmiques,... autosuficients. És obvi que no és així, i menys quan ens hem referit abans a la constitució de la metròpolis a partir de les decisions estratègiques del capital metropolità i internacional. És necessari, per tant, que els moviments urbans locals que apostem per una reapropiació social i autogestionada dels barris puguem trobar-nos per a traçar estratègies conjuntes d’abast metropolità, per a realitzar accions unitàries, per a seguir creant eines comunicatives, financeres o antirepressives amb un caràcter global. Que ens trobem per a compartir recursos, coneixements, habilitats, i que ens trobem, també, en una metròpolis com Barcelona, pel gust de trobar-nos.



Ivan Miró i Acedo

Octubre 2009