El 6 de maig de 1978, Manuel Vital, un conductor d’autobusos que presidia l’Associació de Veïnes de Torre Baró, a Nou Barris, segrestà el seu propi vehicle –el que feia la línia 47– des de la plaça Catalunya fins a Valldaura. Un cop allà, trucà als seus companys i els digué: “Que vinc!”. Durant el trajecte, entre la carretera alta de Roquetes fins a Torre Baró, se li anaren sumant joves i grans, homes i dones immerses en l’alegria i la determinació que suposava aquell desafiament, ja col·lectiu, davant les encara vigents autoritats municipals franquistes. S'havia demostrat que el transport públic podia arribar als barris obrers.
Tot i que feia tres anys de la mort del dictador, encara mancava un any per a les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments i, en aquell interludi, el moviment popular urbà fou el que, primigèniament i definitiva, construí de nou una ciutat que havia estat assolada i triturada pels trenta-i-tants anys de misèria franquista. Aquella autoorganització veïnal i l’acció directa col·lectiva que la trenà van transformar els suburbis catalans en Barris i, a la vegada, generaren una consciència democràtica –encara sense "demòcrates"– que va relligar les identitats barrials, construïdes per la lluita social, a una idea general de ciutat.
La gesta del veïnat de Nou Barris, doncs, no va ser l’única intervenció política de caràcter local que va construir la ciutat. L’autoorganització, a partir de la comunitat, també es va exercir en la construcció d’habitatges, en el sanejament de carrers, en la creació autogestionada d’equipaments culturals, sanitaris i educatius, en projectes feministes de planificació sexual, en la creació de mitjans de comunicació.
El genuí municipalisme de l’acció directa col·lectiva, no obstant això, va patir un fort revés quan les estructures partidistes que hi convivien van determinar que els tempos havien canviat. De forma similar a un vigorós moviment obrer que va ser derrotat i convertit en moviment sindical, el moviment veïnal va quedar arraconat per la naixent democràcia de partits, la que s’arrogaria, a partir d’aleshores, el monopoli de l’acció política. Com un avís per a navegants, d’aleshores ençà, la travessa en el desert, la minorització del moviment popular, l’auge de l’Estat, l’ofensiva del mercat i l’afebliment de la comunitat com a subjecte sobirà de l’autodeterminació quotidiana i col·lectiva. Fins avui, que tornem a aixecar-nos de nou. Votar o no votar? Votar nul? El poder és a les nostres mans.
(Publicat a la Directa 229, 18 de maig del 2011)