Blindatges, encapsulaments o pallisses a manifestants: crear i socialitzar la por, privilegiar-la en la gestió del conflicte social. No ignoren els responsables polítics dels cossos policials que la por genera estructures socials tancades en si mateixes, amb consensos elevats a partir de la contraposició amb un enemic, exterior o interior. És la idea positiva de la por (Hobbes), que entén la creació de societat a partir de les renúncies de cadascún, amb un poder artificial institucionalitzat que arbitra i regula les pors de tots. Per contra, diu Montesquieu: la por es relaciona amb les formes despòtiques de govern. El despotisme manipula la por per a governar mitjançant l’arbitri i la força cega. La por com a degradació de la política. Què tria Saura, Hobbes o Montesquieu?
L’autoritarisme sempre ho ha tingut clar: “el món només pot governar-se amb la por”. En l’actual incertesa social, suscitada per les crisis de l’economia de mercat capitalista, la socialització de la por és una aposta estratègica fonamental per a la governabilitat. La por sacralitza les representacions del poder, les naturalitza com a necessitat. Allà on la por col•lectiva s’espandeix, les societats renuncien a conquerir noves cotes de llibertat. En la societat del risc, la solidaritat neix precisament de la por i es converteix en força política, diu Ulrich Beck. És el vincle d’una nova comunitat. Però val la pena crear aquest tipus de món?
Què fer, doncs, i com exorcitzar la por? Cal una altra política. Una altra comunitat no construida pel temor a l’altre, sinó basada en l’ajuda entre iguals. Exorcitzar la por amb la confiança i el coneixement mutu, amb l’experimentació i curiositat col•lectiva per nous espais de llibertat.
I d’entrada i pel que fa a la creació de conflicte i les manifestacions: publicitat màxima de les convocatòries, debat en els grups d’afinitat sobre les situacions de risc, interiorització progressiva dels objectius per part de cercles amplis d’activistes, organització d’esdeveniments fruit d’un procés col•lectiu coordinat i solidaritat i suport mutu. I aleshores veurem qui té més por.
(Publicat a la Directa núm. 121, gener 2009)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris article d'opinió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris article d'opinió. Mostrar tots els missatges
dimecres, 7 de gener del 2009
dissabte, 22 de novembre del 2008
LA FESTA MAJOR, ELS ALTERNATIUS, L'ALCALDE I EL PERIODISTA
Advertència. Malgrat el títol de sainet, o de cuplé, o d’opera bufa, aquí no parlarem només d’arts escèniques considerades menors, sinó que expressarem una sèrie de consideracions sobre l’elevat art de la propagada política, això és, de la construcció discursiva de la realitat amb finalitats de control social. Art elevat, però de fàcil utilització i per tant prolífic, doncs com afirma Noam Chomsky, “és més fàcil aplicar la propaganda que les càmeres de tortura”.
A pams. Durant l’agost s’han celebrat Festes Majors a diferents barris de Barcelona. I com succeïx a desenes de barris i pobles catalans, aquestes han inclòs en el seu marc un tipus de programació festiva, vinculada a col•lectius de lluita social, que hem convingut de denominar Festes Alternatives. El motiu de l’emergència d’aquest tipus de Festes és evident. Malgrat que les Festes Majors fossin recuperades pel teixit social en la transició, a molts indrets han estat institucionalitzades, o bé anestesiades, o bé vinculades a estructures de poder locals, o bé corresponen a una composició de la societat que avui s’ha vist desbordada per transformacions socials en àmbits molts diversos, i que han fet que cada vegada més sectors -inicialment juvenils- es plantegessin programar uns dies de festa que, en alguns casos, difereixen en la norma tant en els continguts festius com en els processos que els sostenen. Cultura popular, allunyament de programacions empresarials de la festa, tendència a l’autogestió, espai per a la denúncia política... Aquesta és una riquesa social a defensar, doncs fomenta el vincle social, la sociabilitat, el sentir-se part del comú, i els etcètera que tots i totes vivim quan gaudim d’una festa major.
La festa, com ens recorda Manuel Delgado, és una vella activitat social alhora ordinària i excepcional. Són persones normals qui la duen a terme per a diferenciar els temps i espais de la seva normalitat. I és excepcional perquè transforma els moments viscuts i els espais on s’hi realitza, i per tant accelera, intensifica i desborda l’espai públic fins a un punt que s’aproxima a la revolta. D’aquí que els “homes grisos” –del buròcrata municipal a l’Alcalde- sofreixin una por irrefrenable vers tota aquella festa no organitzada, regulada, monitoritzada, subvencionada o participada per ells. És a dir, la Mercè és la millor festa de la ciutat, que per això paga l’MTV o la CocaCola; les dels barris en són les parents pobres i lletges, doncs tenen un finançament que ni els permet pagar els locals i cada any les Comissions de carrers tanquen barraca; i les alternatives ja es presituen, i en alguns casos es gestionen, sota l’epígraf de l’ordre públic. “Si no ho puc comprar, sempre ho puc trencar”.
Primera consideració. La construcció mediàtica i institucional dels “alternatius”, com anteriorment “els okupes” respecte els Centres Socials Okupats i Autogestionats, pretén emmascarar les pràctiques alternatives que es produeixen en les Festes Majors dels nostres barris i pobles. Així, una festa no és alternativa perquè sigui organitzada en assemblea, autogestionada econòmicament, destini els beneficis a projectes socials i esdevingui escenari on visibilitzar lluites socials quotidianes, sinó perquè l’organitzen “els alternatius”. Punt i final de la recerca mandrosa i interessada del Periodista, que després ni s’immuta quan l’hipòtesi que “ell només ha transmés” li fa aigües. “No deixem que la realitat ens espatlli un bon titular”.
Segona consideració. Les Festes Alternatives no són alternatives perquè funcionin amb criteris alternatius als dominants (burocratitzats o mercantilitzats o esclerotitzats) ni perquè promouen la crítica a les polítiques institucionals, sinó que són alternatives “als veïns”. Punt i final, en aquest cas, de l’acte d’il•lusionista de l’Alcalde. Prestidigitador, mag en l’art de treure conills del barret, també es capaç de retirar la ciutadania, d’un cop d’efecte, alez hop!, a milers de veïns, que ja no són veïns, sinó “alternatius”, i que a més s’enfronten amb veïns-veïns. Per sort, hi ha molts “veïns” que són més “alternatius” del que les prebendades xarxes d’informació de l’Alcalde li fan arribar, i els “alternatius” són més “veïns” del que la imaginació del Periodista li és capaç de transmetre.
Tercera consideració. De totes les festes majors alternatives d’aquest país, nombroses i incipientment agermanades en la Coordinadora de Festes Autogestionades, només se’n parla de dues. La de Gràcia, que obre foc amb una Vanguardia assedegada de civisme, i que és víctima del model propagandístic i de ciutat que ha promogut el propi Ajuntament. I la de Sants, que li va al darrera, on es produeix un acte de desobediència col•lectiva a causa de la incapacitat dels gestors locals d’empassar-se l’orgull tecnocràtic i escoltar el que tot el barri clama en veu alta. Però, en cap dels casos, ni es parlarà del model insostenible de ciutat, ni tampoc de conflicte polític. Sinó que s’hi vincularà - veritable talismà de l’estigmatització- “els okupes” (el Periodista) i s’afirmarà (l’Alcalde), que d’aquests fenòmens “n’hem de parlar cada vegada menys”, i que la “inexorable aplicació de l’autoritat democràtica” ja s’encarregarà de gestionar-ho. És a dir, silenci. Silenci per a ocultar les pròpies misèries, silenci per invisibilitzar les alternatives socials que es construeixen, i si la cosa arriba a la putrefacció, repressió per a sanejar-la.
I aquí s’acaba l’enèssim acte del sainet, o del cuplé, o de l’opera bufa, i s’abaixa el teló... fins l’estiu que ve. Bona Festa Major!
(Publicat a la Directa, octubre 2008)
A pams. Durant l’agost s’han celebrat Festes Majors a diferents barris de Barcelona. I com succeïx a desenes de barris i pobles catalans, aquestes han inclòs en el seu marc un tipus de programació festiva, vinculada a col•lectius de lluita social, que hem convingut de denominar Festes Alternatives. El motiu de l’emergència d’aquest tipus de Festes és evident. Malgrat que les Festes Majors fossin recuperades pel teixit social en la transició, a molts indrets han estat institucionalitzades, o bé anestesiades, o bé vinculades a estructures de poder locals, o bé corresponen a una composició de la societat que avui s’ha vist desbordada per transformacions socials en àmbits molts diversos, i que han fet que cada vegada més sectors -inicialment juvenils- es plantegessin programar uns dies de festa que, en alguns casos, difereixen en la norma tant en els continguts festius com en els processos que els sostenen. Cultura popular, allunyament de programacions empresarials de la festa, tendència a l’autogestió, espai per a la denúncia política... Aquesta és una riquesa social a defensar, doncs fomenta el vincle social, la sociabilitat, el sentir-se part del comú, i els etcètera que tots i totes vivim quan gaudim d’una festa major.
La festa, com ens recorda Manuel Delgado, és una vella activitat social alhora ordinària i excepcional. Són persones normals qui la duen a terme per a diferenciar els temps i espais de la seva normalitat. I és excepcional perquè transforma els moments viscuts i els espais on s’hi realitza, i per tant accelera, intensifica i desborda l’espai públic fins a un punt que s’aproxima a la revolta. D’aquí que els “homes grisos” –del buròcrata municipal a l’Alcalde- sofreixin una por irrefrenable vers tota aquella festa no organitzada, regulada, monitoritzada, subvencionada o participada per ells. És a dir, la Mercè és la millor festa de la ciutat, que per això paga l’MTV o la CocaCola; les dels barris en són les parents pobres i lletges, doncs tenen un finançament que ni els permet pagar els locals i cada any les Comissions de carrers tanquen barraca; i les alternatives ja es presituen, i en alguns casos es gestionen, sota l’epígraf de l’ordre públic. “Si no ho puc comprar, sempre ho puc trencar”.
Primera consideració. La construcció mediàtica i institucional dels “alternatius”, com anteriorment “els okupes” respecte els Centres Socials Okupats i Autogestionats, pretén emmascarar les pràctiques alternatives que es produeixen en les Festes Majors dels nostres barris i pobles. Així, una festa no és alternativa perquè sigui organitzada en assemblea, autogestionada econòmicament, destini els beneficis a projectes socials i esdevingui escenari on visibilitzar lluites socials quotidianes, sinó perquè l’organitzen “els alternatius”. Punt i final de la recerca mandrosa i interessada del Periodista, que després ni s’immuta quan l’hipòtesi que “ell només ha transmés” li fa aigües. “No deixem que la realitat ens espatlli un bon titular”.
Segona consideració. Les Festes Alternatives no són alternatives perquè funcionin amb criteris alternatius als dominants (burocratitzats o mercantilitzats o esclerotitzats) ni perquè promouen la crítica a les polítiques institucionals, sinó que són alternatives “als veïns”. Punt i final, en aquest cas, de l’acte d’il•lusionista de l’Alcalde. Prestidigitador, mag en l’art de treure conills del barret, també es capaç de retirar la ciutadania, d’un cop d’efecte, alez hop!, a milers de veïns, que ja no són veïns, sinó “alternatius”, i que a més s’enfronten amb veïns-veïns. Per sort, hi ha molts “veïns” que són més “alternatius” del que les prebendades xarxes d’informació de l’Alcalde li fan arribar, i els “alternatius” són més “veïns” del que la imaginació del Periodista li és capaç de transmetre.
Tercera consideració. De totes les festes majors alternatives d’aquest país, nombroses i incipientment agermanades en la Coordinadora de Festes Autogestionades, només se’n parla de dues. La de Gràcia, que obre foc amb una Vanguardia assedegada de civisme, i que és víctima del model propagandístic i de ciutat que ha promogut el propi Ajuntament. I la de Sants, que li va al darrera, on es produeix un acte de desobediència col•lectiva a causa de la incapacitat dels gestors locals d’empassar-se l’orgull tecnocràtic i escoltar el que tot el barri clama en veu alta. Però, en cap dels casos, ni es parlarà del model insostenible de ciutat, ni tampoc de conflicte polític. Sinó que s’hi vincularà - veritable talismà de l’estigmatització- “els okupes” (el Periodista) i s’afirmarà (l’Alcalde), que d’aquests fenòmens “n’hem de parlar cada vegada menys”, i que la “inexorable aplicació de l’autoritat democràtica” ja s’encarregarà de gestionar-ho. És a dir, silenci. Silenci per a ocultar les pròpies misèries, silenci per invisibilitzar les alternatives socials que es construeixen, i si la cosa arriba a la putrefacció, repressió per a sanejar-la.
I aquí s’acaba l’enèssim acte del sainet, o del cuplé, o de l’opera bufa, i s’abaixa el teló... fins l’estiu que ve. Bona Festa Major!
(Publicat a la Directa, octubre 2008)
L’ONADA DE 1968. MUNDIAL I REVOLUCIONÀRIA, EXISTENCIAL I POLÍTICA
Embalsamar 1968? Apostar per a reproduir-lo mimèticament i acrítica? O banalitzar-lo, reduir-lo a la categoria d’esdeveniment hormonal i juvenil, d’erupció aïllada en la seva excepcionalitat? No, ni una cosa ni l’altra. Ni l’operació ideologitzada de situar el 68 en l’altar militant, per a fer-ne adoració política des d’un present hostil a la transformació; ni tampoc col•locar-lo en un aparador hedonista i frívol com a mercaderia de la renúncia.
1968, bifurcació històrica
Situar-lo allà on li correspon: en el centre d’una onada revolucionària i mundial, existencial i política, La possibilitat d’una bifurcació històrica, que sacsejà les democràcies capitalistes, europees i nord-americanes. Que erosionà profundament les aberracions stalinistes, a l’Europa de l’est. Que s’oposà a l’imperialisme al sud-est asiàtic. I que malgrat que fou globalment derrotada, produí victòries a ser repensades.
Però per a pensar, s’han d’esquerdar mites, clichés, revivals. Maig de 1968. Estudiantil i francès. Evidentment la Sorbonne fou ocupada, i al Boulevard Saint Michel li fou aixecada la pell a tires, i al Barri Llatí els Comitès d’Acció d’instituts i facultats ballaren en les flames del pacte social fordista. Aquestes són les icones. Què hi hagué més?
1968 no només va ser la revolta d’estudiants parisencs, que “sota les llambordes anhelaven platges”. A la mateixa França, prop de 10 milions de vaguistes escatimaren als patrons 150 milions de jornades de treball. Amb ocupacions de fàbriques i crides a la seva autogestió, ells també “prengueren la paraula”. La vaga obrera més impressionant del segle vint. Estudiantil?
1968 bevé de les lluites algerianes contra la metròpoli. Del guevarisme a l’Amèrica Llatina. Fou l'any de l’ofensiva del Tét en un Vietnam que s’espolsava els nordamericans de sobre. De les insurreccions victorioses contra la dictadura militar pakistaní. De vagues al Japó. De la matança d'estudiants i obrers a Tlatelolco, doscents morts damunt la taula de l’olimpisme mexicà. De les revoltes dels afroamericans, amb el Black Panther Party actualitzant Malcolm X i radicalitzant un Luther King assassinat quan s’afartava de pacifisme. Dels estudiants alemanys de Rudi Dutschke, de les revoltes a la Berkeley californiana. S'inicià el cicle de lluites més potent de la recent història europea: de la revolta fabril de l’obrer-massa italià al moviment del 77. L'any de la Primavera de Praga esclafada pels tancs soviètics, metàfora d'un estroncat socialisme autogestionari i amb llibertats personals. Per Tarek Alí, “cada continent estigué infectat pel desig de canvi”. Un 68 únicament francès?
Al llarg del 68, es produí una convergència mundial de les revoltes contra l’explotació capitalista a Occident, contra el despotisme burocràtic a l’Est, i contra l’opressió colonial en l’anomenat Tercer Món. Fou la reobertura d’un cicle revolucionari que s’allargaria fins a la reestructuració capitalista dels 70-80, i fins l’ensulsiada burocràtica de 1989. 1968 fou mundial.
1968, la política i la vida
Existeixen lectures despolititzants que redueixen el 68 a l’alliberament antiautoritari o la modernització dels costums. Per tal d’encabir-lo en una delirant genealogia de la societat mercantil, es pretén que el 68 mundial fou sobretot qüestió cultural i generacional: el càntic empallegós de la joventut perduda. Cercant una recuperació nostàlgica -sense arestes incòmodes- dels progres instal-lats, s’obvia l’antagonisme polític i material que produí. Però les revoltes del 68 foren brutalment polítiques. Posaren en qüestió l’organització capitalista i burocràtica de la producció, la divisió internacional del treball. Atacaren la racialització del poder (blanc) hegemònic. S’expressaren rebutjant les tradicionals formes polítiques de l’esquerra: el vergonyós paper del Partit Comunista Francès, paradigmàtic. Esquerdaren la governabilitat política i econòmica que garantia el repartiment del pastís mundial. Porros? Minifaldilla? Rock’n’roll?
Però també fou existencial. El rebuig a la disciplina fabril i assalariada. L’avorriment a la família patriarcal. Les arcades a la religiositat, catòlica o soviètica. El desbordament passional de les pròpies estructures militants. I en canvi existeix, en l’extrema esquerra, una lectura que ignora la potència política d’aquest alliberament. Menyspreant-la, es malmet fins i tot la seva capacitat productiva. El capital, en canvi, ho entengué a la perfecció, i en la seva reestructuració no són gens alienes la flexibilitat pel que fa l’organització de la producció i del treball, o la comunicació com a negoci. La revolució tecnològica, la sobreexcitació del ciberespai, no podrien ser exasperacions mercantils de la comunicació –fanzines, murals, octavetes, cinetracs- autònoma i desbordant del 68?
Més enllà del 68
1968 fou una revolta existencial: la crítica radical de la vida quotidiana, l'anticipada pels situacionistes. Però aquell canvi l’entengué el capital més dinàmic de l’emergent societat de consum, i no tant l’extrema esquerra d’aleshores. Davant d’aquell fracàs, haurien de sortir nous moviments socials: el feminisme, possiblement com a conclusió d’un 68 masculinitzat. El moviment gai, contra la repressió de les sexualitats. L’ecologisme, front els deliris productivistes que assolaven tant l’Oest com l’Est. La vida al centre de la política, la politització de l’existència, el desig d’autonomia social. 1968 existencial.
D’aquella “obertura del camp de possibilitats”, d’aquell “assaig general” revolucionari, alguns -des de l’honestedat, com Daniel Bensaïd- ens diuen que “el que interessa no són les cendres del 68, sinó les seves brases, les reaparicions dels possibles vençuts i rebutjats”. Però s'ha de remarcar que el 1968, aquella veritable bifurcació mundial, fou cremada i recremada, i les brases escampades pel vent del neoliberalisme. Doncs el 68 no només fou escombrat amb la repressió, sinó que la contrarevolució capitalista canvià “les preguntes quan ja s’intuïen les respostes”. Poc després del 68 s’iniciaria una transformació tan radical de les relacions socials, que és impensable, en el capitalisme global d’avui, tornar a l’enfrontament amb les eines d’aleshores.
Però és un bagatge impressionat que encara avui interpel•la el present. Mundial i revolucionari, existencial i polític. Hi tornem?
(Publicat a la Directa, maig del 2008)
1968, bifurcació històrica
Situar-lo allà on li correspon: en el centre d’una onada revolucionària i mundial, existencial i política, La possibilitat d’una bifurcació històrica, que sacsejà les democràcies capitalistes, europees i nord-americanes. Que erosionà profundament les aberracions stalinistes, a l’Europa de l’est. Que s’oposà a l’imperialisme al sud-est asiàtic. I que malgrat que fou globalment derrotada, produí victòries a ser repensades.
Però per a pensar, s’han d’esquerdar mites, clichés, revivals. Maig de 1968. Estudiantil i francès. Evidentment la Sorbonne fou ocupada, i al Boulevard Saint Michel li fou aixecada la pell a tires, i al Barri Llatí els Comitès d’Acció d’instituts i facultats ballaren en les flames del pacte social fordista. Aquestes són les icones. Què hi hagué més?
1968 no només va ser la revolta d’estudiants parisencs, que “sota les llambordes anhelaven platges”. A la mateixa França, prop de 10 milions de vaguistes escatimaren als patrons 150 milions de jornades de treball. Amb ocupacions de fàbriques i crides a la seva autogestió, ells també “prengueren la paraula”. La vaga obrera més impressionant del segle vint. Estudiantil?
1968 bevé de les lluites algerianes contra la metròpoli. Del guevarisme a l’Amèrica Llatina. Fou l'any de l’ofensiva del Tét en un Vietnam que s’espolsava els nordamericans de sobre. De les insurreccions victorioses contra la dictadura militar pakistaní. De vagues al Japó. De la matança d'estudiants i obrers a Tlatelolco, doscents morts damunt la taula de l’olimpisme mexicà. De les revoltes dels afroamericans, amb el Black Panther Party actualitzant Malcolm X i radicalitzant un Luther King assassinat quan s’afartava de pacifisme. Dels estudiants alemanys de Rudi Dutschke, de les revoltes a la Berkeley californiana. S'inicià el cicle de lluites més potent de la recent història europea: de la revolta fabril de l’obrer-massa italià al moviment del 77. L'any de la Primavera de Praga esclafada pels tancs soviètics, metàfora d'un estroncat socialisme autogestionari i amb llibertats personals. Per Tarek Alí, “cada continent estigué infectat pel desig de canvi”. Un 68 únicament francès?
Al llarg del 68, es produí una convergència mundial de les revoltes contra l’explotació capitalista a Occident, contra el despotisme burocràtic a l’Est, i contra l’opressió colonial en l’anomenat Tercer Món. Fou la reobertura d’un cicle revolucionari que s’allargaria fins a la reestructuració capitalista dels 70-80, i fins l’ensulsiada burocràtica de 1989. 1968 fou mundial.
1968, la política i la vida
Existeixen lectures despolititzants que redueixen el 68 a l’alliberament antiautoritari o la modernització dels costums. Per tal d’encabir-lo en una delirant genealogia de la societat mercantil, es pretén que el 68 mundial fou sobretot qüestió cultural i generacional: el càntic empallegós de la joventut perduda. Cercant una recuperació nostàlgica -sense arestes incòmodes- dels progres instal-lats, s’obvia l’antagonisme polític i material que produí. Però les revoltes del 68 foren brutalment polítiques. Posaren en qüestió l’organització capitalista i burocràtica de la producció, la divisió internacional del treball. Atacaren la racialització del poder (blanc) hegemònic. S’expressaren rebutjant les tradicionals formes polítiques de l’esquerra: el vergonyós paper del Partit Comunista Francès, paradigmàtic. Esquerdaren la governabilitat política i econòmica que garantia el repartiment del pastís mundial. Porros? Minifaldilla? Rock’n’roll?
Però també fou existencial. El rebuig a la disciplina fabril i assalariada. L’avorriment a la família patriarcal. Les arcades a la religiositat, catòlica o soviètica. El desbordament passional de les pròpies estructures militants. I en canvi existeix, en l’extrema esquerra, una lectura que ignora la potència política d’aquest alliberament. Menyspreant-la, es malmet fins i tot la seva capacitat productiva. El capital, en canvi, ho entengué a la perfecció, i en la seva reestructuració no són gens alienes la flexibilitat pel que fa l’organització de la producció i del treball, o la comunicació com a negoci. La revolució tecnològica, la sobreexcitació del ciberespai, no podrien ser exasperacions mercantils de la comunicació –fanzines, murals, octavetes, cinetracs- autònoma i desbordant del 68?
Més enllà del 68
1968 fou una revolta existencial: la crítica radical de la vida quotidiana, l'anticipada pels situacionistes. Però aquell canvi l’entengué el capital més dinàmic de l’emergent societat de consum, i no tant l’extrema esquerra d’aleshores. Davant d’aquell fracàs, haurien de sortir nous moviments socials: el feminisme, possiblement com a conclusió d’un 68 masculinitzat. El moviment gai, contra la repressió de les sexualitats. L’ecologisme, front els deliris productivistes que assolaven tant l’Oest com l’Est. La vida al centre de la política, la politització de l’existència, el desig d’autonomia social. 1968 existencial.
D’aquella “obertura del camp de possibilitats”, d’aquell “assaig general” revolucionari, alguns -des de l’honestedat, com Daniel Bensaïd- ens diuen que “el que interessa no són les cendres del 68, sinó les seves brases, les reaparicions dels possibles vençuts i rebutjats”. Però s'ha de remarcar que el 1968, aquella veritable bifurcació mundial, fou cremada i recremada, i les brases escampades pel vent del neoliberalisme. Doncs el 68 no només fou escombrat amb la repressió, sinó que la contrarevolució capitalista canvià “les preguntes quan ja s’intuïen les respostes”. Poc després del 68 s’iniciaria una transformació tan radical de les relacions socials, que és impensable, en el capitalisme global d’avui, tornar a l’enfrontament amb les eines d’aleshores.
Però és un bagatge impressionat que encara avui interpel•la el present. Mundial i revolucionari, existencial i polític. Hi tornem?
(Publicat a la Directa, maig del 2008)
LA CIUTAT DE LA POR
Tu recordes els camins per on s’arriba a la ciutat de la por? Recordes com les ombres tènues aparegueren, tímidament primer, i més tard empastifaren cada una de les mol•lècules de l’aire? Tu recordes aquest procés que eclosionà amb la paranoia col•lectiva?
Havíem viscut uns anys de foc, la presa de carrer rupturista i directa -així ens hi referíem, en aquests termes o alguns de similars. Havíem reinventat les places, havíem reconstruït el món sobre les desferres del passat industrial, li havíem injectat color, passiórevolta. Colonitzàvem l’espai de la metròpoli balbucejant: li fèiem gargots vitalistes. Okupàvem, per exemple, la plaça Catalunya i ens hi quedàvem a dormir, o bé entràvem als supermercats i ens reapropiàvem d’aliments per a repartir-los, o be saludàvem les primeres llum de l’alba, extenuats per balls quasi tribals en unes platges encara no prou perimetrades.
Tu hi eres en aquelles festes, hi érem tots, i tots ens convertírem en agents d’un àcid devenir -perdérem força, actitud, coratge- ens varem deixar enteranyinar en una individualitat autocentrada. L’òsmosi amb l’ambient general tampoc era inevitable, no, tampoc era inevitable. Quin va ser el detonador que clausurà la ciutat que valia la pena habitar-la? O va ser una mena de llot finíssim, tan imperceptible que quan ens n’adonarem ja hi teníem les cames enfangades?
Tu recordes els camins per on s’arriba a la ciutat de la por? Els recordes? Potser no, tanmateix resulta una urgència epicèntrica -quasi nuclear- la tasca de desconstruir-los, desvectoritzar-los, sotmetre’ls a una exhaustiva exploració. Primer per a pensar-nos, desprès per a trobar-nos i embriagar-nos en un nou recomençar.
(Publicat a la Directa, abril 2008)
Havíem viscut uns anys de foc, la presa de carrer rupturista i directa -així ens hi referíem, en aquests termes o alguns de similars. Havíem reinventat les places, havíem reconstruït el món sobre les desferres del passat industrial, li havíem injectat color, passiórevolta. Colonitzàvem l’espai de la metròpoli balbucejant: li fèiem gargots vitalistes. Okupàvem, per exemple, la plaça Catalunya i ens hi quedàvem a dormir, o bé entràvem als supermercats i ens reapropiàvem d’aliments per a repartir-los, o be saludàvem les primeres llum de l’alba, extenuats per balls quasi tribals en unes platges encara no prou perimetrades.
Tu hi eres en aquelles festes, hi érem tots, i tots ens convertírem en agents d’un àcid devenir -perdérem força, actitud, coratge- ens varem deixar enteranyinar en una individualitat autocentrada. L’òsmosi amb l’ambient general tampoc era inevitable, no, tampoc era inevitable. Quin va ser el detonador que clausurà la ciutat que valia la pena habitar-la? O va ser una mena de llot finíssim, tan imperceptible que quan ens n’adonarem ja hi teníem les cames enfangades?
Tu recordes els camins per on s’arriba a la ciutat de la por? Els recordes? Potser no, tanmateix resulta una urgència epicèntrica -quasi nuclear- la tasca de desconstruir-los, desvectoritzar-los, sotmetre’ls a una exhaustiva exploració. Primer per a pensar-nos, desprès per a trobar-nos i embriagar-nos en un nou recomençar.
(Publicat a la Directa, abril 2008)
ÉS HORA DE RECLAMAR CIVISME (O LA NOVA INQUISICIÓ)
Quan les ideologies es ressequen, quan dretes i esquerres es confonen deliberadament, quan la política és únicament gestió de l’existent, és l’hora institucional de reclamar civisme. Quan es renuncia a l’eradicació profunda de la desigualtat, quan es descarta la pròpia emancipació, quan la forma de vida dominant exclou l’experiència d’un temps més enllà de la mercaderia (sigui l’habitatge, sigui la càmera digital) o del treball assalariat, és l’hora ciutadana de reclamar civisme. Quan l’economia de mercat ha esberlat les relacions comunitàries, quan l’Estat ha monopolitzat l’acció col•lectiva, és hora que milers d’individus atomitzats s’esgargamellin reclamant civisme. Quan, sota la catifa de la marca Barcelona, s’hi ha escombrat dissimuladament l’escòria que genera el “desenvolupament sostenible”, i quan de tants bonys sota l’esquena la catifa es torna incòmoda, és hora de reclamar –unànimement- civisme.
Aleshores una nova Inquisició es posa en marxa, i protagonitza discursos de polítics mediocres alleujats de tenir per fi un discurs; i escalfa els ànims d’anodins ciutadans fins a fer-los saltar del sofà i abandonar el comandament a distància; i totalitza el llenguatge social fins a tornar-lo un monocord crit histèric que reclama: a la foguera! I al foc purificador del nou dogma s’hi llencen bruixes i bruixots, putes de carrer, bongueros impertinents, okupes radicals, guiris borratxos, veïnes porques, fumetes adolescents, sorollosos immigrants, ionkies despistats, homeless a seques.
I així la Institució, com un Torquemada sadollat, respira a fons sabedora de poder guanyar la batalla per un espai públic massa disputat –de fet reconstruït- pels moviments socials heretges dels darrers anys. I així els nous senyors feudals de les constructores i immobiliàries continuen –sense fer soroll, és un dir- edificant i ventilant-se pisos a 40 milions. I així els mass mèdia tanquen -virtuosos com teòlegs de monestir- el cercle de denunciar i reclamar solucions a un problema de la seva creació. I així el ciutadà dorm el son dels justos, confiat en assolir l’únic cel possible. Civisme, civisme, civisme. Haurem de retorçar el concepte fins que perdi tot sentit.
Publicat a la Directa, octubre 2005
Aleshores una nova Inquisició es posa en marxa, i protagonitza discursos de polítics mediocres alleujats de tenir per fi un discurs; i escalfa els ànims d’anodins ciutadans fins a fer-los saltar del sofà i abandonar el comandament a distància; i totalitza el llenguatge social fins a tornar-lo un monocord crit histèric que reclama: a la foguera! I al foc purificador del nou dogma s’hi llencen bruixes i bruixots, putes de carrer, bongueros impertinents, okupes radicals, guiris borratxos, veïnes porques, fumetes adolescents, sorollosos immigrants, ionkies despistats, homeless a seques.
I així la Institució, com un Torquemada sadollat, respira a fons sabedora de poder guanyar la batalla per un espai públic massa disputat –de fet reconstruït- pels moviments socials heretges dels darrers anys. I així els nous senyors feudals de les constructores i immobiliàries continuen –sense fer soroll, és un dir- edificant i ventilant-se pisos a 40 milions. I així els mass mèdia tanquen -virtuosos com teòlegs de monestir- el cercle de denunciar i reclamar solucions a un problema de la seva creació. I així el ciutadà dorm el son dels justos, confiat en assolir l’únic cel possible. Civisme, civisme, civisme. Haurem de retorçar el concepte fins que perdi tot sentit.
Publicat a la Directa, octubre 2005
Subscriure's a:
Missatges (Atom)