Advertència. Malgrat el títol de sainet, o de cuplé, o d’opera bufa, aquí no parlarem només d’arts escèniques considerades menors, sinó que expressarem una sèrie de consideracions sobre l’elevat art de la propagada política, això és, de la construcció discursiva de la realitat amb finalitats de control social. Art elevat, però de fàcil utilització i per tant prolífic, doncs com afirma Noam Chomsky, “és més fàcil aplicar la propaganda que les càmeres de tortura”.
A pams. Durant l’agost s’han celebrat Festes Majors a diferents barris de Barcelona. I com succeïx a desenes de barris i pobles catalans, aquestes han inclòs en el seu marc un tipus de programació festiva, vinculada a col•lectius de lluita social, que hem convingut de denominar Festes Alternatives. El motiu de l’emergència d’aquest tipus de Festes és evident. Malgrat que les Festes Majors fossin recuperades pel teixit social en la transició, a molts indrets han estat institucionalitzades, o bé anestesiades, o bé vinculades a estructures de poder locals, o bé corresponen a una composició de la societat que avui s’ha vist desbordada per transformacions socials en àmbits molts diversos, i que han fet que cada vegada més sectors -inicialment juvenils- es plantegessin programar uns dies de festa que, en alguns casos, difereixen en la norma tant en els continguts festius com en els processos que els sostenen. Cultura popular, allunyament de programacions empresarials de la festa, tendència a l’autogestió, espai per a la denúncia política... Aquesta és una riquesa social a defensar, doncs fomenta el vincle social, la sociabilitat, el sentir-se part del comú, i els etcètera que tots i totes vivim quan gaudim d’una festa major.
La festa, com ens recorda Manuel Delgado, és una vella activitat social alhora ordinària i excepcional. Són persones normals qui la duen a terme per a diferenciar els temps i espais de la seva normalitat. I és excepcional perquè transforma els moments viscuts i els espais on s’hi realitza, i per tant accelera, intensifica i desborda l’espai públic fins a un punt que s’aproxima a la revolta. D’aquí que els “homes grisos” –del buròcrata municipal a l’Alcalde- sofreixin una por irrefrenable vers tota aquella festa no organitzada, regulada, monitoritzada, subvencionada o participada per ells. És a dir, la Mercè és la millor festa de la ciutat, que per això paga l’MTV o la CocaCola; les dels barris en són les parents pobres i lletges, doncs tenen un finançament que ni els permet pagar els locals i cada any les Comissions de carrers tanquen barraca; i les alternatives ja es presituen, i en alguns casos es gestionen, sota l’epígraf de l’ordre públic. “Si no ho puc comprar, sempre ho puc trencar”.
Primera consideració. La construcció mediàtica i institucional dels “alternatius”, com anteriorment “els okupes” respecte els Centres Socials Okupats i Autogestionats, pretén emmascarar les pràctiques alternatives que es produeixen en les Festes Majors dels nostres barris i pobles. Així, una festa no és alternativa perquè sigui organitzada en assemblea, autogestionada econòmicament, destini els beneficis a projectes socials i esdevingui escenari on visibilitzar lluites socials quotidianes, sinó perquè l’organitzen “els alternatius”. Punt i final de la recerca mandrosa i interessada del Periodista, que després ni s’immuta quan l’hipòtesi que “ell només ha transmés” li fa aigües. “No deixem que la realitat ens espatlli un bon titular”.
Segona consideració. Les Festes Alternatives no són alternatives perquè funcionin amb criteris alternatius als dominants (burocratitzats o mercantilitzats o esclerotitzats) ni perquè promouen la crítica a les polítiques institucionals, sinó que són alternatives “als veïns”. Punt i final, en aquest cas, de l’acte d’il•lusionista de l’Alcalde. Prestidigitador, mag en l’art de treure conills del barret, també es capaç de retirar la ciutadania, d’un cop d’efecte, alez hop!, a milers de veïns, que ja no són veïns, sinó “alternatius”, i que a més s’enfronten amb veïns-veïns. Per sort, hi ha molts “veïns” que són més “alternatius” del que les prebendades xarxes d’informació de l’Alcalde li fan arribar, i els “alternatius” són més “veïns” del que la imaginació del Periodista li és capaç de transmetre.
Tercera consideració. De totes les festes majors alternatives d’aquest país, nombroses i incipientment agermanades en la Coordinadora de Festes Autogestionades, només se’n parla de dues. La de Gràcia, que obre foc amb una Vanguardia assedegada de civisme, i que és víctima del model propagandístic i de ciutat que ha promogut el propi Ajuntament. I la de Sants, que li va al darrera, on es produeix un acte de desobediència col•lectiva a causa de la incapacitat dels gestors locals d’empassar-se l’orgull tecnocràtic i escoltar el que tot el barri clama en veu alta. Però, en cap dels casos, ni es parlarà del model insostenible de ciutat, ni tampoc de conflicte polític. Sinó que s’hi vincularà - veritable talismà de l’estigmatització- “els okupes” (el Periodista) i s’afirmarà (l’Alcalde), que d’aquests fenòmens “n’hem de parlar cada vegada menys”, i que la “inexorable aplicació de l’autoritat democràtica” ja s’encarregarà de gestionar-ho. És a dir, silenci. Silenci per a ocultar les pròpies misèries, silenci per invisibilitzar les alternatives socials que es construeixen, i si la cosa arriba a la putrefacció, repressió per a sanejar-la.
I aquí s’acaba l’enèssim acte del sainet, o del cuplé, o de l’opera bufa, i s’abaixa el teló... fins l’estiu que ve. Bona Festa Major!
(Publicat a la Directa, octubre 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada