LA VIDA I L'ACCIÓ COL·LECTIVA

Anys Noranta. La utopia capitalista consolidada per la derrota dels seus oponents ideològics: caigut el mur de Berlín, “fi de la història” a nivell mundial. Al nostre país, apogeu d’allò pactat en la transició: consens entre tots els actors institucionals sobre el model econòmic a seguir, i minorització de l’adversari social per no reconèixer-lo com a actor polític.

El social inesperat

No obstant, i malgrat la voluntat de tabula rasa de la doctrina neoliberal, o potser com a resposta a la violència simbòlica i material del triomf capitalista, al llarg de la dècada s’anaren produint de nou, també a casa nostra, unes tremolors de vida col•lectiva que convinguérem a denominar -com en altres ocasions- moviments socials.

Aquelles remors parlaren en veu alta al Cinema Princesa al 96, contra les ETT al 97, amb la qüestió antirepressiva i antifeixista del 99, contra la desfilada militar al 2000, amb les lluites dels sense papers, contra el Plan Hidrológico Nacional, amb el cicle global –Praga, Banc Mundial, Unió Europea- o en moments de les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq. I en d’altres. En forma de “protestes”, aquelles irrupcions indicaven que un altre tipus de societat, de caràcter autoorganitzat, amb formes de sociabilitat i comunicació autònomes, emergia crítica amb la precarització de l’economia de mercat i amb la representació política, i coexistia, conflictivament, en un marc social hiperdeterminat per les relacions socials mercantils i vertebrat per l’estat-democràcia. Era l’emergència del social inesperat.

Durant aquells anys, sobretot per la conjuntura institucional, a les formes autoorganitzades del social se’ls atorgà carta de naturalesa política. L’acadèmia, els massmedia, els propis partits, legitimaren als moviments socials com a actors polítics, fins i tot quan era per a denostar-los.

Crisi dels moviments?

Amb la legislatura de “tota l’esquerra-institucional-copant-el-poder”, això canvià. Malgrat persistir tremolors quotidianes de vida col•lectiva, malgrat persistir causes profundes del malestar social, les “protestes” –amb honroses excepcions, com les lluites contra la destrucció del territori o per l’habitatge- declinaren. I el més significatiu: el seu reconeixement d’actor polític desaparegué. Es produí, de forma similar a d’altres moments històrics de construcció de “reflux”, una operació de neutralització de la potència política –simbòlica- dels moviments.

Per tant, la percepció de “crisi dels moviments socials” encara plana en part de la gent que ha participat en aquelles experiències de visibilització de la vida social autoorganitzada. I és una percepció que ens suggereix la necessitat d’aprendre d’allò viscut: saber què hem fet, com ho hem fet, quines potències hem desplegat, quins límits –propis o externs- ens han tenallat, i elaborar quins reptes se’ns presenten ara. Ja sigui en un context on partits de govern diuen “representar” els moviments, ja sigui en un nou escenari de governs neoconservadors i indissimuladament repressius.

Fracàs de la representació

Paral•lelament a les lluites al carrer dels Noranta, aconseguirem reptes cabdals, d’un valor enorme. Varem posar en pràctica noves formes d’organització. Varem obrir espais de sociabilitat on assajar altres formes de relacionar-nos. Qüestionàrem la indiscutida mercantilització de la vida. Dificultàrem l’aplicació de polítiques neoliberals que encara haguessin anat més a fons. Obrirem la possibilitat, de nou, de la política en tant que acció col•lectiva del comú, del social.

Però també varem constatar –constatem- paradoxes en la pròpia pell, prou doloroses. Avui és possible, i probable, que una votant d’un partit d’esquerres malvisqui amb una pensió insultant. Que un afiliat d’un sindicat obrer hagi de treballar amb un contracte precari. Que algú amb consciència ecològica hagi de menjar merda per falta de recursos econòmics. Que una assistent a les manifestacions per l’habitatge es trobi sola davant d’un abús immobiliari. I més. Hem constatat, també, la facilitat amb que reapareixen la dispersió, l’aïllament, el campi qui pugui individualitzat típic de tot moment de reflux.

Aquestes paradoxes assenyalen el gran fracàs de la representació política, i també d’un cert tipus de concepció cíclica de “moviment social”: la persistència de l’escissió entre vida i acció col•lectiva.

Polititzar la vida

Avui, a més de la labor política que ha caracteritzat aquests darrers cinc anys de ‘reflux de la protesta”, i que no ha estat altra que la de consolidar l’autoorganització de l’altra societat emergent -mitjans de comunicació, cooperatives, centres socials...-, també calen espais de lluita al carrer, doncs sabem que tota crisi de moviment, de reflux, accelera la intensitat i velocitat de les polítiques del poder. Sembla, a més, que repunta la conflictivitat en sectors socials que semblaven adormits, i que ho fan amb unes formes de transversalitat apreses en el cicle de lluites anterior.

Dit això, preguntes. En aquest context que s’aproxima, voldrem què se’ns reconegui -externament- la naturalesa política en tant que “moviments socials”? Voldrem comptar com a actors, un tant diferents, en l’arena política convencional? Voldrem generar, encara que sigui de forma autònoma, impacte en una agenda política que no hem determinat? Voldrem que el nostre re-empoderament passi per constituir-nos com la “quota social i participativa” de la democràcia representativa, una vegada els sindicats de concertació han estat buidats definitivament de legitimitat?

O bé aprofitarem la nova embranzida per a articular la nostra vida quotidiana amb formes d’organització comunitària? Crearem eines per afrontar els conflictes materials que ens travessen? Reforçarem i estendrem els projectes autogestionaris que encarnen aquesta altra societat que duem a dintre?

Sabem de la incompatibilitat última entre l’economia de mercat i les formes de cooperació no mercantils. Sabem que el paradigma capitalista dissol el vincle social. Sabem que el poder és constitutiu de les relacions socials. Per això volem transformar radicalment la societat que ens ha tocat viure. Ara bé, de quines eines ens dotem, i aquí ja entranya una discussió estratègica, per a repolititzar les nostres vides? Com fem, en definitiva, que la pròpia vida esdevingui acció col•lectiva?

Que segueixi el debat i prossegueixi el ball, que la música ens agrada!

(Abril 2008)