Embalsamar 1968? Apostar per a reproduir-lo mimèticament i acrítica? O banalitzar-lo, reduir-lo a la categoria d’esdeveniment hormonal i juvenil, d’erupció aïllada en la seva excepcionalitat? No, ni una cosa ni l’altra. Ni l’operació ideologitzada de situar el 68 en l’altar militant, per a fer-ne adoració política des d’un present hostil a la transformació; ni tampoc col•locar-lo en un aparador hedonista i frívol com a mercaderia de la renúncia.
1968, bifurcació històrica
Situar-lo allà on li correspon: en el centre d’una onada revolucionària i mundial, existencial i política, La possibilitat d’una bifurcació històrica, que sacsejà les democràcies capitalistes, europees i nord-americanes. Que erosionà profundament les aberracions stalinistes, a l’Europa de l’est. Que s’oposà a l’imperialisme al sud-est asiàtic. I que malgrat que fou globalment derrotada, produí victòries a ser repensades.
Però per a pensar, s’han d’esquerdar mites, clichés, revivals. Maig de 1968. Estudiantil i francès. Evidentment la Sorbonne fou ocupada, i al Boulevard Saint Michel li fou aixecada la pell a tires, i al Barri Llatí els Comitès d’Acció d’instituts i facultats ballaren en les flames del pacte social fordista. Aquestes són les icones. Què hi hagué més?
1968 no només va ser la revolta d’estudiants parisencs, que “sota les llambordes anhelaven platges”. A la mateixa França, prop de 10 milions de vaguistes escatimaren als patrons 150 milions de jornades de treball. Amb ocupacions de fàbriques i crides a la seva autogestió, ells també “prengueren la paraula”. La vaga obrera més impressionant del segle vint. Estudiantil?
1968 bevé de les lluites algerianes contra la metròpoli. Del guevarisme a l’Amèrica Llatina. Fou l'any de l’ofensiva del Tét en un Vietnam que s’espolsava els nordamericans de sobre. De les insurreccions victorioses contra la dictadura militar pakistaní. De vagues al Japó. De la matança d'estudiants i obrers a Tlatelolco, doscents morts damunt la taula de l’olimpisme mexicà. De les revoltes dels afroamericans, amb el Black Panther Party actualitzant Malcolm X i radicalitzant un Luther King assassinat quan s’afartava de pacifisme. Dels estudiants alemanys de Rudi Dutschke, de les revoltes a la Berkeley californiana. S'inicià el cicle de lluites més potent de la recent història europea: de la revolta fabril de l’obrer-massa italià al moviment del 77. L'any de la Primavera de Praga esclafada pels tancs soviètics, metàfora d'un estroncat socialisme autogestionari i amb llibertats personals. Per Tarek Alí, “cada continent estigué infectat pel desig de canvi”. Un 68 únicament francès?
Al llarg del 68, es produí una convergència mundial de les revoltes contra l’explotació capitalista a Occident, contra el despotisme burocràtic a l’Est, i contra l’opressió colonial en l’anomenat Tercer Món. Fou la reobertura d’un cicle revolucionari que s’allargaria fins a la reestructuració capitalista dels 70-80, i fins l’ensulsiada burocràtica de 1989. 1968 fou mundial.
1968, la política i la vida
Existeixen lectures despolititzants que redueixen el 68 a l’alliberament antiautoritari o la modernització dels costums. Per tal d’encabir-lo en una delirant genealogia de la societat mercantil, es pretén que el 68 mundial fou sobretot qüestió cultural i generacional: el càntic empallegós de la joventut perduda. Cercant una recuperació nostàlgica -sense arestes incòmodes- dels progres instal-lats, s’obvia l’antagonisme polític i material que produí. Però les revoltes del 68 foren brutalment polítiques. Posaren en qüestió l’organització capitalista i burocràtica de la producció, la divisió internacional del treball. Atacaren la racialització del poder (blanc) hegemònic. S’expressaren rebutjant les tradicionals formes polítiques de l’esquerra: el vergonyós paper del Partit Comunista Francès, paradigmàtic. Esquerdaren la governabilitat política i econòmica que garantia el repartiment del pastís mundial. Porros? Minifaldilla? Rock’n’roll?
Però també fou existencial. El rebuig a la disciplina fabril i assalariada. L’avorriment a la família patriarcal. Les arcades a la religiositat, catòlica o soviètica. El desbordament passional de les pròpies estructures militants. I en canvi existeix, en l’extrema esquerra, una lectura que ignora la potència política d’aquest alliberament. Menyspreant-la, es malmet fins i tot la seva capacitat productiva. El capital, en canvi, ho entengué a la perfecció, i en la seva reestructuració no són gens alienes la flexibilitat pel que fa l’organització de la producció i del treball, o la comunicació com a negoci. La revolució tecnològica, la sobreexcitació del ciberespai, no podrien ser exasperacions mercantils de la comunicació –fanzines, murals, octavetes, cinetracs- autònoma i desbordant del 68?
Més enllà del 68
1968 fou una revolta existencial: la crítica radical de la vida quotidiana, l'anticipada pels situacionistes. Però aquell canvi l’entengué el capital més dinàmic de l’emergent societat de consum, i no tant l’extrema esquerra d’aleshores. Davant d’aquell fracàs, haurien de sortir nous moviments socials: el feminisme, possiblement com a conclusió d’un 68 masculinitzat. El moviment gai, contra la repressió de les sexualitats. L’ecologisme, front els deliris productivistes que assolaven tant l’Oest com l’Est. La vida al centre de la política, la politització de l’existència, el desig d’autonomia social. 1968 existencial.
D’aquella “obertura del camp de possibilitats”, d’aquell “assaig general” revolucionari, alguns -des de l’honestedat, com Daniel Bensaïd- ens diuen que “el que interessa no són les cendres del 68, sinó les seves brases, les reaparicions dels possibles vençuts i rebutjats”. Però s'ha de remarcar que el 1968, aquella veritable bifurcació mundial, fou cremada i recremada, i les brases escampades pel vent del neoliberalisme. Doncs el 68 no només fou escombrat amb la repressió, sinó que la contrarevolució capitalista canvià “les preguntes quan ja s’intuïen les respostes”. Poc després del 68 s’iniciaria una transformació tan radical de les relacions socials, que és impensable, en el capitalisme global d’avui, tornar a l’enfrontament amb les eines d’aleshores.
Però és un bagatge impressionat que encara avui interpel•la el present. Mundial i revolucionari, existencial i polític. Hi tornem?
(Publicat a la Directa, maig del 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada