S’està produint una ofensiva cap a altres formes de fer política, cap a altres formes de viure, cap a altres formes d’habitar la ciutat. En som conscients, oi?
Unes formes de fer política asimètriques a les del Poder: horitzontals, quotidianament situades, alliberadores. Unes formes de viure –unes ganes de viure, unes vides- que s’allunyen de la mètrica mercantilitzadora que tot ho apama... per a canviar-ho per diner. Unes formes d’habitar la ciutat –de produir-la, de reinventar-la- que són comunitàries i singularitzadores, no massives ni alienants.
Doncs no. La Metròpoli no traga, engoleix. El Sistema de Partits no neutralitza, arrassa. L’Economia de Mercat no precaritza, polvoritza.
Després d’uns anys de retòrica progressista, on per tal de consolidar l’especificitat del Model Barcelona en el mercat global de les metròpolis era relativament necessari consentir altres formes de fer política, altres formes de viure, i altres formes d’habitar la ciutat, sembla que ara s’imposa –o s’intensifica, siguem precises- el que alguns han anomenat populisme punitiu, que no és altra cosa que relegar al codi penal la gestió del conflicte social.
Les okupacions, per exemple. Els Centres Socials Autogestionats i Okupats, per a ser més exactes. Aquestes eines materials –no discursives, ni ideològiques- que han servit –i serveixen, i serviran- per a experimentar altres formes de fer política, altres maneres de viure, altres modes d’habitar la ciutat. Okupacions que no només han denunciat els feridors nivells de la mercantilitzacio de l’habitatge, que també, sinó que han estat útils per a reinventar –actualitzar, empoderar- tota una cultura d’oposició al capitalisme. Que han estat palanca per a esquerdar –recorde-m’ho- l’horrorós consens neoliberal de fa uns anys. Que han estat els vivers des d’on s’han parit de nou les alternatives polítiques, socials, artístiques, comunicatives, econòmiques... basades en la cooperació i l’autogestió, l’autonomia i la democràcia directa. Que han permès de nou –com en els ateneus obrers de principis de segle, com en les col.lectivitzacions del 36, com en la creativitat social que emergi entre la mort del Dictador i la gàbia de ferro constitucional- el vell somni de l’autoorganitzacio social.
La pròpia consolidació de la metròpoli capitalista, amb la seva permanent reestructuració urbana i l’ús voraç del territori com a font de valor, posa en perill els espais –polítics, vitals, físics- alliberats amb l’okupació. El Sistema de Partits, sense excepcions, en tant que gestor del capitalisme metropolità, no tolera polítiques autònomes que li qüestionin l’èxit –per a uns- del projecte. I els Mass Media, i la Justícia, i el Gran i el Petit Especulador urbà.
Tots ells estan contribuint a la definició d’un estereotip, l’okupa, en tant que ésser caracteritzat per no ser subjecte politic ni mereixedor de drets socials. Rera la definició, vindrà l’extirpació quirúrgica de totes les pràctiques polítiques, vitals, urbanes, que hi incloguin en el catàleg.
S’està produint una ofensiva cap a altres formes de fer política, cap a altres formes de viure, cap a altres formes d’habitar la ciutat. En som conscients, oi?
(Publicat a la Directa, febrer 2007)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada