A Barcelona, res no és casualitat

A la primavera del 2011, l’aleshores alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (us en recordeu, d’en Jordi Hereu?) entomava la campanya per les eleccions municipals amb un original i premonitori lema: “A Barcelona, res no és casualitat”. En un dels seus espots electorals, una veu en off declamava: “Que aquesta sigui la ciutat europea que més s’ha transformat en els últims vint anys, no és casualitat”. Al vídeo, apareixien palmeres i mercats, ciutadans riallers i patinadores, referències ambigües a l’habitatge i a l’educació, així com algun brindis al sol (“ser la ciutat més preparada per sortir de la crisi”) just quan s’enfocava un vaixell mercant del Port. La veu en off, clarivident, reblava: “Que siguem un referent turístic a tot el món, no és casualitat”. Efectivament. A Barcelona, res no és casualitat.

Jordi Hereu, l’alcalde que havia de superar la grandiloqüència banal de l’etapa Joan Clos, aquell altre que ballava samba mentre fracassava, ridículament i ruïnosament pels ciutadans, en el Fòrum de les Cultures. L’alcalde Hereu, que li hagués agradat entrar a la història per protagonitzar un mandat de microurbanisme, de les persones-són-l’èxit-de-la-ciutat, l’alcalde del Bicing, però que segurament passarà a la microhistòria per fracassos com la consulta sobre la Diagonal o els Jocs Olímpics d’Hivern (beneïts fracassos!). També, no oblidem ni perdonem, per “èxits” dolorosos com el cas Palau (vessant hotel), la corrupció mafiosa de Ciutat Vella i les amenaces de mort a Itziar Gonzàlez Virós. O pel cas Vilaró i la Unitat d’Antiavalots de la Guàrdia Urbana, els UPAS, la versió contemporània de la decimonònica “ronda d’en Tarrés”. Aquell alcalde, Jordi Hereu, que ja com a exalcalde es prodiga en conferències a les universitats privades –la darrera, a finals del 2013- sota el títol de “La ciutat com a generadora de nous esdeveniments”, on pontifica sobre la importància estratègica de l’activitat del turisme de negocis i esdeveniments. Perquè res, a Barcelona, no és casualitat.

Avui, el polític que capitalitzà el daltabaix del cacofònic Hereu, l’actual alcalde Xavier Trias, batejat Alcalde Cinc Estrelles no per les seves prestacions sinó per l’obsessió d’omplir d’hotels de luxe la ciutat, és a Davos, a l’edició anual de l’exclusiu Fòrum Econòmic Mundial. Des de Suïssa, Trias assegura que hi ha trobat “un enorme interès dels inversors internacionals per la ciutat”. Fabulós. Tres alcaldes, dos partits polítics, un sol projecte estratègic. El Model. A Barcelona, res no és casualitat.

“La venda de la ciutat en la seva totalitat”

Qui s’enriqueix a Barcelona? En quins sectors d’activitat es concentra l’acumulació de capital? Quina és l’economia política metropolitana que promou un model validat alcalde rere alcalde? A primer cop d’ull, el turisme sembla ser-ne un sector imbatible: les fonts més generoses li atribueixen un 16% del PIB barceloní. Un dels seus actors estratègics és Turisme de Barcelona, consorci presidit per Joan Gaspart, integrat per la Cambra de Comerç, la Fundació Barcelona Promoció i l’Ajuntament. Gestiona des del monument a Colom fins el Bus Turístic i té programes com el Barcelona Convention Bureau (turisme de negocis i congressos) o el Barcelona Sports, que promou esdeveniments internacionals com el GP Fórmula 1 o el Trofeu Comte de Godó. Per Gaspart, el Consorci ha estat fonamental en l’auge turístic de la ciutat: “És el que ha venut la ciutat en la seva totalitat, des dels negocis a la cultura”. Més sinceritat, impossible [1].

Gaspart, que confessa agradar-li tant el turisme de Roll Royce com el de xancleta, no es dedica, però, al sector descamisat. És l’alma mater d’un dels poders fàctics de la ciutat, el Gremi d’Hotelers de Barcelona, presidit per Jordi Clos (Claris Hotel) i integrat per homes com Jordi Mestre (Expo Hotel), Joan Granados (Princesa Sofia) o Alejandro Hernández-Puértolas (Mandarín). Hi són tots: Majestic, Arts, Hesperia, Melià: la crème de la crème. Ells són els que fan calers amb els més de 15,5 milions de turistes estrangers que visitaren Catalunya l'any passat, un 8% més que el 2012. Doncs malgrat la disminució de la facturació mitjana per habitació ocupada en establiments hotelers, els cinc estrelles són els únics que han registrat increments (3,9%).

El sector hoteler, juntament amb el turisme de creuers (2,6 milions de creueristes anuals, amb Royal Caribbean, de Pullmantur, al capdavant) és una força de xoc amb un poder de decisió política fonamental a la ciutat, capaç d’intervenir en la planificació urbana de forma determinant, com s’ha demostrat amb la revisió neoliberal del Pla d’usos de Ciutat Vella. Malgrat tot, els seus beneficis socials són cada vegada més qüestionats, fins i tot en la quinta essència del seu discurs: l’ocupació. Doncs mentre la inversió hotelera creix un 71% per l’aposta dels mercats financers per Barcelona, la població ocupada en el sector turístic en el 2013, segons l’Idescat, ha caigut en un 6% respecte l’any anterior. Si en l’economia financiaritzada que aterra a la ciutat, les treballadores i ciutadanes sobren, per què necessitem del lobby hoteler i les seves joguines d’alt standing? Per treballar gratis, com els guies turístics de Barcelona?

El negoci dels contenidors

Tal i com assenyala Albert Recio en el recent dossier “El port, lluny de la ciutat”, del sempre imprescindible Carrer, el Port de Barcelona és un dels altres nodes fonamentals de l’economia metropolitana [2]. El port de mercaderies és el primer de l’estat espanyol en facturació: 160,8 milions d’euros, un benefici net de 43,2 milions (2012) i 830 hectàrees ocupades. El seu principal operador és Terminal Catalunya S.A., propietat del grup Hutchinson Whampoa, amb orígen a Hong Kong i el més gran del món, prou poderós per a desempallegar-se de la màfia local portuària, el Grup Mestre. Al Port, a més, hi trobem infraestructures com la planta de gasificació de Gas Natural Fenosa, i tota l’àrea no dedicada a la recepció i emmagatzematge de mercaderies, que no és altra que la gran privatització de l’espai públic ubicada al Port Vell. Del Maremàgnum al qatarià Hotel Vela, dels 11.000 m2 de Desigual a la marina de luxe promoguda per Salamanca Investments. Si hi afegim el transport regular de passatgers controlat pel grup Acciona (Transmediterrània) i, alternativa fatal, la Baleària d’Abel Matutes, o la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL), on l’Autoritat Portuària està associada a SABA i sota control de Caixa Bank, trobem que, en definitiva, més que un front litoral tenim un clúster marítim desregulat i sense control democràtic. Una maquila global. Qui li posarà el cascavell al gat del Port de Barcelona?

Els Top Ten de l’economia metropolitana
Analitzant la classificació de les principals empreses catalanes sabrem que més es cou a les nostres ciutats. Abertis (3.000 milions de beneficis), Gas Natural (1.300), Endesa Distribución (870), Endesa Red (830), ACESA (772), Unión Fenosa (300), Criteria Caixaholding (300), Gas Natural Distribució (276), Aigües de Barcelona (236) i Fomento de Construcciones y Contratas (235) [3] són les Top Ten de l’economia metropolitana. Entre elles es reparteixen les infraestructures, l’energia, els proveïments, el sanejament. És a dir, la tecnoestructura urbana o “el suport vital de les ciutats” [4], en mans privades. No és fins la posició 22 que trobem Barcelona Serveis Municipals (B:SM), societat anònima participada al 100% per l'Ajuntament, que proporciona serveis vinculats a la mobilitat i al patrimoni urbà. La posició de l’economia pública en la gestió de les necessitats col·lectives de la ciutat, doncs, està clarament subordinada. Tindrem prou força per invertir la tendència? Com impulsem la reapropiació social dels béns comuns urbans?

Altres pols econòmics que practiquen intensament l’expropiació urbana són les grans superfícies comercials. D’entre la plaga del monopoli de la gran distribució, és destacable el paradigma que representa La Maquinista, a Bon Pastor-La Sagrera, propietat de la multinacional Unibail Rodamco i la més gran de Catalunya [5 ]. Una empresa que no es conforma en la venda d’articles de consum sinó que, com es vanta el seu CEO Christophe Cuvillier, també es dedica al city planning, la planificació urbana. Dels centres comercials que desfan ciutat, als centres comercials que fan ciutat a la seva imatge i interessos. Malls que requalifiquen sòl industrial, urbanitzen i edifiquen escoles: la privatització de les polítiques estratègiques de la ciutat.

Finalment, vells coneguts com el sector immobiliari (li canviem ja el nom al Passeig de Gràcia pel Passeig d’Armancio Ortega?) acaben de conformar l’economia política barcelonina. Una riquesa urbana en mans de multinacionals: la impugnació pràctica i material del nostre dret a la ciutat. Apropiació capitalista de la típica i dura. On quedarà tot el discurs de l’smart city de Xavier Trias? Cortina de fum o propaganda?

Cap a la revolució urbana

Si els mercats financers ens arravaten Barcelona, l’imparable creixement de les desigualtats ho fa amb la vida de les barcelonines. Un 75% dels nostres barris disposen d’una renda per sota de la mitjana i, d’entre ells, Nou Barris, Sant Martí o Sants s’empobreixen a marxes forçades [6]. Quins beneficis obtenen els barris populars del fet que Barcelona sigui la nineta dels ulls dels inversors internacionals? S’encadenen els desnonaments, es desborden els bancs d’aliments, es dispara la pobresa energètica, els cent mil aturats es cronifiquen. La precarietat existencial serà aviat norma per a la majoria.

Urgeix un canvi de règim polític i econòmic metropolità. L’actual arquitectura institucional de la ciutat ha de ser desballestada. Per opaca, per estar copada per la partitocràcia, per articular de forma estructural la connivència amb el capital privat. Hem de posar fi al Model, a la concertació público-privada que posa el municipi al servei de la depredació de la vida urbana. Cal una nova governança metropolitana, basada en formes de democràcia radical que garanteixin que les decisions polítiques estan en mans de la majoria social. En aquesta necessària revolució urbana, els barris han de ser un instrument polític no sols d’una certa descentralització administrativa sinó, sobretot, d’autogestió popular.

Revolució política i econòmica. La ciutat ha de ser sustentada per una nova economia metropolitana, governada per les seves treballadores, per les comunitats veïnals i amb coordinació municipal, una concertació público-cooperativa-comunitària que possibiliti la democràcia econòmica urbana. Crear ciutats cooperatives, travades per una economia solidària i autocentrada en allò local, protagonitzada per les usuàries i basada en la resolució de necessitats des de la proximitat. El treball, el consum, el crèdit, els transports, els abastiments, els serveis comunitaris, són dimensions que han de ser progressivament assumides per un nou cooperativisme urbà, autogovernades amb formes de propietat col•lectiva i gestió democràtica. Un aprenentatge que ens capaciti per a la col·lectivització dels béns comuns de la ciutat i per l’apropiació social dels sectors estratègics de la productivitat urbana. Turisme, patrimoni, infraestructures, energia, cultura, habitatge, cures, comunicació, serveis: tots els recursos de Barcelona han d'estar en mans de la majoria social.

En una mateixa setmana, en una mateixa ciutat

Dèiem que a Barcelona, res no és casualitat. Els Alcaldes malvenen la ciutat. S’enriqueixen hotelers, inversors, logistes. Creix la pobresa i la desigualtat. Per tant, la lluita repunta i repunten les experiències d’autogestió popular. En una mateixa setmana, i en una mateixa ciutat, s’han seguit aturant desnonaments, i arreu de l’àrea metropolitana es combat la pujada de preu de TMB. La Barceloneta guanya el Segle XX. A l’Eixample s’inaugura Germanetes, espai públic guanyat per la lluita veinal. A Can Batlló, equipament autogestionat de Sants, es presenta una cooperativa d’habitatges en cessió d’ús. A Poblesec inauguren l’Ateneu Cooperatiu La Base. A Poblenou celebren la resistència de la Flor de Maig. Arreu estem construint, des d’avui mateix, barris, pobles, ciutats cooperatives. Ens encaminem cap a la reapropiació col·lectiva de la vida a la ciutat.

Publicat al Setmanari Directa 05/02/2014 
Publicado en castellano en Periódico Diagonal

___________

[1] Joan Gaspart: "Quiero un turismo de Rolls Royce y también de chancleta". Entrevista de Patrícia Castán, a El Periódico, 14 de novembre del 2013.
[2]  Recio, A. “Nous negocis i nous operadors” a Carrer núm. 130, desembre del 2013, FAVB.
[3] Les dades són del 2012 http://www.economiadigital.es/es/ranking-empresas.php
[4] Ash, A. “Collective culture and urban public space”, CCCB, 2006.
[5] Mombrú, J. “La Maquinista, nou laboratori del pelotazo” a Carrer núm. 130, desembre del 2013, FAVB.
[6] http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/05/catalunya/1357414914_291755.html

Genealogia de les ciutats cooperatives

Només superada per Londres i París, Barcelona ja ha esdevingut la tercera ciutat europea més atractiva per la inversió hotelera. Amb la venda de l’hotel W –popularment conegut com l’hotel Vela, el destructor de la costa barcelonina– a un fons qatarià per 200 milions d’euros, la inversió a la ciutat ha crescut un 71%. Es parla de boom turístic –n’hauríem de dir bombolla?– i els inversors recorren la ciutat, frenèticament, cercant edificis per a convertir en hotels, entre ells –metàfora incisiva de país– l’antiga Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Els analistes destaquen que els fons d’inversió internacionals "tenen por" de quedar fora del mercat barceloní si pugen els preus. Les pors dels fons d’inversió, tant diferents a les nostres, són no sadollar la seva voracitat.

L’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, és conegut per mitigar unes pors i desfermar-ne d’altres. A l’abril del 2013, en la inauguració de l’hotel Vueling by HC (Vueling més Hotels Catalonia, 13 milions d’inversió, 4 estrelles, a 800 metres de Plaça Catalunya, l’antiga Rimaia 2) afirmà que, en un context de crisi econòmica, "que siguem capaços de crear riquesa, generar ocupació i ser una ciutat competitiva és essencial". En l’acte, Trias defensà la rellevància estratègica del sector turístic barceloní, que aporta el 16% del PIB de la ciutat. Mesos després, passà de les paraules a l’acció. Sota la justificació de "permetre noves inversions per augmentar l’oferta turística", el govern municipal (amb vots de CiU i PP) aprovà la modificació del Pla d’usos de Ciutat Vella. És a dir, l’obertura de nous hotels al saturat districte històric de la ciutat, que ja compta amb 17.000 places hoteleres. A l’octubre, Trias encara ho posà més fàcil, i entregà al Gremi d’Hotelers de Barcelona la gestió de les llicències d’establiments turístics en venda a Ciutat Vella, perquè facin la "mediació" amb els inversors "interessats en rescatar-les". No és només la renúncia del govern de la ciutat a la gestió pública del sector: és l’entrega indissimulada als propis actors que en faran negoci. Lliure mercat. Relativament.

La compenetració de l’Ajuntament de Barcelona amb el negoci immobiliari –lapsus, turístic– és total i estratègica. A partir de Turisme de Barcelona, un organisme público-privat (la famosa concertació público-privada), es vincula l’administració municipal amb 700 operadors. Una palanca pública per a fer el salt privat: la indústria metropolitana més poderosa és entregada institucionalment als fons d’inversió internacionals. L’economia de la ciutat és, avui, economia global. És la financiarització, tanmateix, l'única possibilitat econòmica de Barcelona? És sensat defensar un model productiu absolutament exogen? Quines necessitats ciutadanes resol una indústria basada en exportar rendibilitats i atendre un 90% de clients internacionals? Coneixem les relacions laborals precaritzades del sector i les seves conseqüències respecte els preus de l’habitatge. Coneixem la violència immobiliària que pateixen els residents de les zones turistificades i l’expropiació de l’espai públic que comporta. Coneixem l’estranyament de la pròpia ciutat que vivim els seus habitants. Què significa crear riquesa? Quina ocupació volem generar?  Què ens suposa ser una ciutat competitiva? És possible una altra economia metropolitana?

Futurs anteriors: la Flor de Maig

Aliens, aparentment, a les vicissituds d’alcaldes, hotels i fons d’inversió, al bell mig de l’antic barri industrial de Barcelona, el Poblenou, un conjunt de col·lectius malden per resoldre solidàriament les seves necessitats. S’han reapropiat de l’històrica cooperativa obrera la Flor de Maig, i intenten crear-hi no només un centre social autogestionat, sinó reconstruir un barri suplantat per la seva tematització productiva: el 22@. Des de la Flor de Maig es potencien quatre cooperatives de consum agroecològic, es refan vincles comunitaris amb veïnes de totes les edats, s’impliquen en la definició popular de l’espai públic a la Rambla del Poblenou, i es practica l’ajuda mútua amb els veïns més vulnerables que, sense casa, ocupen les naus de l’antic Manchester català.

Malgrat les aportacions positives al conjunt de la vida social, la Flor de Maig està immersa en un procés judicial que pot comportar el seu desallotjament. La propietat, que es feu amb l’edifici en els anys cinquanta de la corrupta legalitat franquista, en reclama els drets. Els actuals usuaris, per contra, esgrimeixen la legitimitat de recuperar ("recooperar") un patrimoni obrer i popular que fou perdut a causa d’una derrota més vasta: la de 1939. Defensen que estan construint un nou espai públic de cooperació econòmica, social i solidària. Actuarà l’Ajuntament amb la mateixa vehemència amb que recolza l’economia global, per ajudar aquests esbossos d’economia de proximitat? Esperem que sí, i que compri o expropiï l’edifici de la Flor de Maig per a garantir el desplegament de les noves potencialitats socials i comunitàries.

L’actual Flor de Maig ens remet, directament, a una altra genealogia de Barcelona. Ens mostra –futur anterior– una història alternativa i subversiva del desenvolupament de la ciutat, que ha emergit com a producte d’unes relacions de força i ha acabat amb altres ciutats possibles. La Flor de Maig d’avui ens remet a la Flor de Maig d’ahir, la cooperativa obrera de consum que, fundada l’any 1890 al Poblenou per setze obrers boters, arribà a articular –amb una desena de sucursals i una granja a Cerdanyola– les necessitats econòmiques i socials de milers de famílies barcelonines. La Flor de Maig ens remet a la genealogia de la ciutat cooperativa.

Si el capitalisme ha entès sempre la dimensió econòmica de la ciutat, l’esquerra ha oblidat generar una pròpia cultura econòmica urbana. En alguns casos perquè li seguí la corrent al capitalisme, com la socialdemocràcia de Jocs Olímpics i smart cities. En altres, perquè se centrà obsessivament en la fàbrica fordista i no entengué que la producció i reproducció capitalista se socialitzava en la ciutat i la convertia en la metròpoli-empresa. Però més enllà de l’esquerra com a gran relat ideològic impotent, en les nostres ciutats han existit pràctiques concretes de cooperació econòmica que hem de rescatar, i prendre el millor d’elles per a crear una nova democràcia econòmica urbana.

La Flor de Maig no fou l'única cooperativa de Poblenou. Amb Pau i Justícia, l’Artesana o l’Econòmica, aquelles experiències bastiren una alternativa socioeconòmica amb un arrelament impressionant al territori. Altres barris de la ciutat, com Sants, Gràcia i el Clot també foren barris eminentment cooperatius, i per tota la geografia obrera –Barceloneta, Sant Andreu, Poble Sec o Horta– es crearen, entre el segle XIX i el XX, nombroses societats cooperatives de consum, producció i crèdit. Les cooperatives de consum pretenien bàsicament suprimir intermediaris comercials burgesos, i abastir-se directament d’aliments i altres productes de primera necessitat, recuperant part del salari expropiat pel comerciant. Amb els anys, saberen col·lectivitzar els seus excedents de percepció (beneficis) i els dedicaren a afrontar les necessitats dels seus associats: educació, sanitat, mutualisme, caixes de resistència per afrontar vagues, locauts empresarials, atur, jubilacions, malalties, orfandats i viduïtats. En alguns casos, emprengueren iniciatives productives de segon grau i també habitacionals de base cooperativa, així com cooperatives autònomes de treball i producció. No obstant les dificultats, el cooperativisme obrer de consum fou la base perquè les classes treballadores barcelonines s’erigissin en subjectes de la seva pròpia emancipació econòmica, l’eina per a crear unes polítiques socials autogestionades en un context on no existia, ni remotament, l’Estat del benestar. A Barcelona, l’any 1935, unes deu mil famílies s’organitzaven en una seixantena de cooperatives de consum, i ja el 1937, en el context extraordinari de la guerra civil i la revolució social, a Catalunya eren 350.000 famílies les que vehiculaven el consum en les cooperatives obreres. El 1939 aquell món obrer autogestionat desaparegué amb el triomf del feixisme. Avui, no obstant, ens pot inspirar en la creació d’una nova economia metropolitana fonamentada en la cooperació social.

Democràcia econòmica i dret a la ciutat

Les antigues cooperatives obreres afrontaren les necessitats materials de les poblacions urbanes proletaritzades del moment. Abastiment alimentari, equipaments, prestacions socials, educació, sanitat, crèdit, fins i tot habitatge i renda associada al treball cooperativitzat, foren dimensions articulades col·lectivament i de forma democràtica pels seus protagonistes. Institucions socials fermament arrelades als seus barris, les cooperatives esdevingueren puntals d’una economia de proximitat, autogestionada per les relacions de veïnatge. És a dir, l’antítesi del model d’economia globalitzada on les ciutats han de ser nodes d’inversió del capital financer global, d’extracció de plusvàlua i per tant de mercantilització i precarització de la vida urbana.

Quines són les institucions socials que avui impulsem per a fer front a les noves i velles necessitats urbanes? Amb quins nous organismes articulem la cooperació social a la ciutat? Com impulsem una nova democràcia econòmica urbana?

Autors com Henri Lefebvre es referien, ja l’any 1968, al dret a la ciutat. Per Lefebvre, aquell dret significava imaginar i reconstituir un tipus totalment diferent de ciutat, lluny de l’expropiació urbana constant practicada per l’economia capitalista (1). Més recentment, geògrafs i urbanistes, des de David Harvey a Jordi Borja, insisteixen en un mateix sentit. Per Harvey, el dret a la ciutat significa que existeix un poder col·lectiu del conjunt dels habitants per a construir la ciutat que necessiten. Afirma: “només quan s’entengui que els qui construeixen i mantenen la vida urbana tenen un dret primordial a allò que han produït, i que una de les seves reivindicacions és el dret inalienable a adequar la ciutat als seus desitjos més íntims, arribarem a una política urbana que tingui sentit” (2). Per Borja, el dret a la ciutat no es farà efectiu mentre hi hagi precarietat urbana, sigui laboral, existencial o habitacional; mentre es privatitzin espais públics; mentre l’economia especulativa forgi els designis urbans (3).

Per tant, per a garantir el dret a la ciutat, calen alternatives al model especulatiu, precaritzador i exogen de la indústria turística barcelonina. Impulsar una economia autocentrada en allò local, protagonitzada per usuàries, treballadores i comunitats veïnals. Una nova economia urbana basada en la resolució de les necessitats des de la proximitat, autogovernada amb formes de propietat col·lectiva i gestió democràtica. Cal crear, a tots els barris barcelonins, nous espais públics de cooperació econòmica, social i solidària. A Poblenou, a Sants, a Sant Andreu, a Poble Sec, a Nou Barris, arreu on puguem. Hem d’iniciar, a més, els aprenentatges que ens serveixin per a col·lectivitzar i reorientar els sectors estratègics de l’economia metropolitana: també el turisme. I cal desallotjar aquells que posen en venda la ciutat i els seus habitants, no els qui la viuen i la defensen. Cal, en definitiva, un canvi profund del règim econòmic metropolità: el naixement de la democràcia econòmica urbana, la ciutat cooperativa que els seus habitants necessitem.

Publicat a eldiario.es 13/11/2013

---

(1) Lefebvre, H. (1969) El derecho a la ciudad. Edicions 62: Barcelona

(2) Harvey, D. (2013) Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la reolución urbana. Akal: Madrid.

(3) Borja, J. (2012) "Espacio público y derecho a la ciudad" a AAVV El dret a la ciutat/Derecho a la ciudad. Institut Drets Humans de Catalunya: Barcelona.

Hem tornat a dir que no

'Ai, la gent vol viure en pau

i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana'

Companyia Elèctrica Dharma

No és la primera vegada que en hem d'enfrontar a la presència del feixisme als nostres carrers. Ni, malauradament, tinguem-ho clar, serà la darrera. I no ens referim als heroics combats de la Barcelona del 1936, la victòria obrera i popular del 'no passaran'. Tampoc no parlem de la resistència quotidiana --de viure lluitant i lluitar per sobreviure-- a quaranta anys de nacionalcatolicisme. No cal anar tan enrere. Ens referim a haver d'encarar l'amenaça feixista al bell mig d'una 'democràcia consolidada'.

A Sants, la memòria antifeixista, generosa i en estat d'alerta permanent, ens remet a l'esforç col·lectiu que el teixit social del barri, i finalment de tota la ciutat i del conjunt del país, va haver d'activar a la dècada de 1990 per tal d'expulsar els nazis i feixistes de la plaça dels Països Catalans. Capitanejades per personatges lúgubres com Ricardo Sáenz de Ynestrillas, aquelles concentracions exaltaven any rere any el genocidi dels pobles originaris d'Abya Yala en mans de la corona hispànica i, de passada, propugnaven un nou cop d'estat militar, l'expulsió d'immigrants, la repressió d'homosexuals i gent d'esquerres i l'anorreament total de Catalunya. Una 'llibertat d’expressió' que anava acompanyada, sistemàticament, de pallisses a sense-sostre, a joves alternatius, a qui fos.

Per tombar-los, i per tombar la desídia --complicitat?-- del sistema polític que els emparava, vàrem haver de fer literalment de tot. Festivals antiracistes, recollides de signatures, manifestacions tranquil·les i no tan tranquil·les, accions contundents. I els vàrem fer fora. Això sí, amb un cost elevat: centenars de detencions d'antifeixistes, empresonaments, multes, ordres de crida i cerca. Ferits per bales de goma, criminalitzats mediàticament, tocats emocionalment, la solidaritat fou --com sempre-- la recepta que ho guareix tot. I tota una societat va comprendre, de cop i volta, que el perill feixista no era pas cap rèmora borrosa del passat, sinó una amenaça molt concreta per al futur. D'aquelles lluites, en recordarem els qui ja no hi són: activistes veïnals com en Josep Pons, mares de detingudes com la Mercè Grenzner, manifestants com l'avi Pere Farriol, solidaris com l'actor Jordi Dauder, tornant a recitar el 'no passaran' a la plaça de Joan Peiró.

Avui els feixistes volen tornar a Sants. I nosaltres, un nosaltres ampli i generós, com la memòria antifeixista que duem a dintre, hem tornat a dir que no. I hem dit que no perquè, amb les greus conseqüències socials de l'actual reestructuració capitalista, la concentració de nazis i feixistes no és cap esdeveniment banal o que ens permeti d'aclucar-nos d'ulls. Perquè forma part d'una estratègia política per a generar tensió i violència social per a aconseguir rèdits polítics similars als dels grecs Alba Daurada. Perquè, essent els mateixos que atacaren l'espai Blanquerna de Madrid l'11 de setembre, és un torpede a la línia de flotació dels processos democràtics que el nostre poble comença a caminar per a l'alliberament col·lectiu. I perquè, en definitiva, no tenen cabuda en el nostre projecte de viure barris inclusius, dignes, solidaris i en llibertat.

Avui, més que mai, hem d'evitar que la barbàrie feixista es passegi pels cors dels nostres barris i agredeixi persones, comerços o locals socials. Ho devem al Josep, a la Mercè, al Pere, al Jordi. I sobretot a les víctimes de l'horror nazi i feixista de cap a cap del temps. Ahir, avui i sempre. No passaran.

Publicat a Vilaweb 10.10.2013

Ciutats cooperatives versus smart cities?

A principis d’agost del 2013, el director general de la Mobile World Capital Fundation, Ginés Alarcón, enuncià la bona nova: “Barcelona ha de liderar la transformació social de la vida connectada a través del mòbil”. Amb aquella epifania, es revelaven les bases estratègiques de la Fundació creada per GSMA (l’organització mundial d’operadors de telefonia mòbil), la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Indústria, l’Ajuntament de Barcelona i la Fira; segons Alarcón, “el millor exemple de col·laboració entre administracions públiques en un projecte de promoció econòmica des dels Jocs Olímpics del 92”. Per a l’exdirectiu de T-Systems, sobretot, s’havia de fomentar la concertació público-privada per atreure capital, noves empreses i convertir la ciutat “en el centre del coneixement mundial sobre la vida connectada”. Fer de Barcelona una smart city era una oportunitat econòmica “brutal”, i s’havia de traduir en un increment del PIB, “com va fer el tèxtil al segle XX”. [1]

Poques setmanes després, sense una relació aparent entre els esdeveniments, el veïnat de Ciutat Meridiana –barri barceloní conegut com a “Vila-Desnonament”- ocupà el Centre de Creació Digital que es contruia a la zona. L’objectiu: fer-hi un nou Banc d’Aliments , necessari per a pal·liar la  situació extrema que es vivia al barri a causa de l’absència estival de les beques-menjador. Fins aleshores, la crisi alimentària havia estat afrontada des de l’autogestió, i en els desbordats locals de l’Associació de Veïns, en pocs mesos, s’havien repartit 18 tones d’aliments bàsics. [2] Amb l’ocupació de l’edifici i els seus usos autogestionats, el veïnat no només il·lustrava com la cooperació social s’activa solidàriament per a fer front l’emergència urbana, sinó que desvetllà alguna cosa més: la tragèdia de les classes populars barcelonines en l’era de les smart cities. La pregunta, incisiva, feria l’aire: “què carai fa un Centre de Creació Digital en un barri necessitat d’aliments?”

Dues forces, dos ritmes de fons

El maig del 2011, durant la campanya que el dugué a l’alcaldia barcelonina, Xavier Trias ho explicà orgullosament. Acompanyat d’Antoni Vives, futur regidor d’Habitat Urbà, l’alcaldable desgranà el projecte d’instal·lar un Ateneu de Fabricació a Ciutat Meridiana. L’espai hauria d’acollir una de les seus d el FabLab Barcelona, centre de producció i investigació digital promogut pel Massachusetts Institute of Technology, que serviria per a “reindustrialitzar Barcelona amb la tecnologia del segle XXI”. Vives, a més, carregà contra el consistori socialista, per no pensar mai en aquest tipus de barris quan una universitat nord-americana es volia instal·lar a Barcelona, afirmant que “seria revolucionari dur un centre d’aquestes característiques a un barri com Ciutat Meridiana”. La inversió no era menor: acabar l’adequació de l’edifici costaria 250.000 euros, d’una partida de 1.500.000 pel conjunt dels FabLabs barcelonins. No obstant, com vaticinà la periodista Meritxell M. Pauné, “Ciutat Meridiana no esdevingué Massachusetts” [3] i a l’estiu següent el veïnat organitzat passà a l’acció. Front la incapacitat municipal d’afrontar necessitats més peremptòries com la pobresa i la desigualtat social, ocupà l’espai per a posar-lo al servei de les exigències comunitàries.

La contradicció relatada, essencialment, explicita el xoc de realitat entre dues forces a la ciutat. Per una banda, la lluita veïnal i popular, activada per a resoldre necessitats bàsiques col·lectives, sostinguda pel ritme de fons de l’autogestió i la cooperació social. Per l’altra, l’orquestració de la inversió pública al servei dels projectes estratègics de l’empresariat urbà i global, aquesta vegada entorn el coneixement; això és, en paraules de David Harvey, “un procés d’urbanització que generi rendes de monopoli pel capital privat”. [4] Dues forces, dos ritmes de fons. Ciutats cooperatives o smart cities?

Democràcia ecònomica urbana

Si la tecnologia ens ha de servir per a alguna cosa, no ha de ser per a connectar (o sotmetre) la vida a l’acumulació privada de capital, sinó per a transformar la matriu productiva de les ciutats i posar-la al servei de les necessitats del conjunt dels seus habitants. Una ciutat intel·ligent no és la que, ras i curt, tolera creixents desigualtats econòmiques i abismes socials en el seu sí, sinó la que mobilitza les seves capacitats per impulsar una nova economia urbana basada en la cooperació social i l’apropiació col·lectiva de la riquesa.

Després d’anys d’insistència, hem entés finalment que Barcelona és una empresa: ara el que pertoca és col·lectivitzar-la: els seus 100.000 aturats ho necessiten. I col·lectivitzar-la significa implementar una alternativa al model neoliberal de ciutat, superar una economia política urbana que violenta de forma permanent les nostres vides. El Model Barcelona de governança público-privada ha estat un èxit... pels inversors. Ara requerim d’un model de gestió municipal-comunal-cooperatiu pel 99%.

La crisi de les polítiques socials urbanes és deguda, a més, a l’orientació estatal-mercantil que les ha estrangulat. Per tant, cal un canvi substancial: han de ser sostentades per una nova economia metropolitana, governada per les comunitats locals i amb coordinació municipal. En aquesta nova economia solidària que articuli la ciutat, els barris han de ser un instrument polític no sols d’una certa descentralització administrativa, sinó, sobretot, d’autogestió popular.

Crear ciutats cooperatives significa impulsar una economia autocentrada en allò local, protagonitzada per les comunitats veïnals i basada en la resolució de les necessitats des de la proximitat. El treball, el consum, el crèdit, els transports, els abastiments, els serveis comunitaris, i en general totes les dimensions que organitzen la vida a la ciutat, han de ser progressivament autogovernades amb formes de propietat col·lectiva i gestió democràtica. I les plusvàlues que generen els sectors econòmics específics de la productivitat urbana (turisme, patrimoni, cultura, habitatge, comunicació, serveis…) han de retornar a la col·lectivitat que les ha sostentades.

Urgeix construir una democràcia econòmica urbana, detectar les necessitats materials i culturals de les precaritzades poblacions metropolitanes, i resoldre-les en base a les potencialitats de la intel·ligència col·lectiva –la cooperació social- que ja habita al territori. Més que smart cities que sotmetin la vida al capital privat, necessitem ciutats cooperatives que crein i distribueixin solidàriament la riquesa comuna. Cal un canvi de règim polític i econòmic metropolità: les decisions i els recursos de Barcelona han d'estar en mans de la majoria social.

Publicat a Eldiario.es, 19 de setembre del 2013.

---

[1] Pujol, I. “Barcelona ha de liderar la transformació social de la vida connectada a través del mòbil. Entrevista a Ginés Alarcón”, Diari Ara, 7 d’agost del 2013.

[2] Alcántara, A. "Ateneus de fabricació vs bancs d’aliments. Quin model de cultura volem?" a http://educaciotransformadora.wordpress.com/ consultat el 27 d'agost del 2013.

[3] Pauné, M.P. “Ciutat Meridiana no serà Massachussets (ni el Pedralbes del segle XXI)” a Carrer 126, FAVB, desembre del 2012.

[4] Harvey, D. Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la revolución urbana. Madrid: Akal, 2012.

Els tres esgotaments del règim (o la necessitat d’institucions del comú)

Ivan Miró i David Fernàndez. Publicat a Àmbits de Política i Societat, Revista del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, 16 de setembre del 2013.

El règims polítics espanyol i català, nascuts dels Pactes de la Transició, experimenten un triple esgotament. En primer lloc, d’aquella escissió constituent de la democràcia representativa, on s’adjudicà –amb els moviments socials antifranquistes corpore insepulto- el monopoli de l’acció política al sistema de partits.

Esgotament, en segon terme, d’aquella jerarquització partitocràtica on es definí un subjecte polític que havia de predominar -amb un desdeny prepotent i minoritzador- vers el subjecte social.

I esgotament, finalment, d’aquella fractura artificial de l’activitat social en compartiments formalment estancs; la política, l’economia, la societat i la cultura; una fractura on la política no tenia “res a veure” amb l’economia, ni l’economia amb la societat, i la cultura no tenia res a veure… amb res.

Escissions, jerarquitzacions i fractures, que constituiren la metodologia de la Cultura de la Transició, i que avui semblen exhaustes o com a mínim afeblides per la seva descosificació, això és, per la consciència social cada vegada més àmplia de la seva construcció impostada. Imposada.

Què ha causat aquest triple esgotament? Perquè, a ulls de creixents sectors socials, es percep una certa obsolescència de la democràcia representativa? És possible revertir l’esgotament en una nova institucionalitat social que organitzi democràticament allò comú?

1. Cop d’Estat neoliberal

Avui, la financiarització ha posat en joc el propi règim polític, doncs ha finiquitat la il·lusió democràtica del règim liberal-burgès.

Amb la liquidació neoliberal de bona part del teixit institucional keynesià-fordista, el règim és incapaç de generar un nou pacte social, i per tant d’erigir-se en garant dels drets socials i econòmics de la població. Assumint els interessos dels mercats financers, es troba dominat pels poders oligàrquics, que es recolzen en el sistema de partits per a mantenir el seu poder de classe i, òbviament, la seva taxa de beneficis.

Els rescats bancaris, l’extorsió permanent sobre el deute públic per a recuperar uns balanços foradats pel crack immobiliari i, no ho oblidem, per la cleptocràcia dels seus gestors, sembla ser la única agenda possible. És aquest, tanmateix, el rol a desenvolupar davant la crisi bancària? L’austeritat aplicada pels executius tant espanyol com català, són l’únic camí front el col·lapse dels mercats financers? Que es transmeti els costos del crack a les poblacions –desvergonyida socialització de les pèrdues-, pagar i sostenir l’especulació amb el deute, és la única via per afrontar la situació?

Sembla ser que sí. No només perquè els executius de Rajoy i Mas, en un bucle endimoniat, pretenen resoldre la crisi de l’acumulació financera aprofundint la financiarització, sinó perquè el sistema de partits en pes no planteja una ruptura al procés, i per tant avala la naturalesa funcional del règim polític a l’ajust capitalista.

La crisi, per tant, és sobretot política, doncs la política (estatal) és incapaç de regular l’economia. És un règim despullat “de tot contingut substantiu i directe de la paraula democràcia”.[1]

Front la tessitura, seguir atorgant el monopoli de l’acció política al sistema de partits seria una mena de suïcidi social. D’aquí el primer esgotament, la fi de la carta blanca de la delegació, d’aquí el nou protagonisme social que no renunciarà, mai més, a exercir el seu propi (contra) poder.

2. Lluites socials destituents

L’actual cicle de protesta, contra l’espoli neoliberal, també apunta a un règim polític que no només és incapaç de contenir els excessos del capitalisme, sinó que bloqueja les propostes socials per a aturar les conseqüències dramàtiques de l’ajust estructural.

Sota l’actual règim liberal-representatiu, ja s’havien produït protestes assembleàries i autònomes: de la insubmissió o els centres socials autogestionats, per exemple, al moviment altermundista global. Però no fou fins l’aprofundiment de l’extorsió capitalista, a partir del 2007, que les protestes s’amplificaren fins a situar-se en el centre del debat social. L’eclosió del 15M, el 2011, recollí de forma multitudinària un malestar que els canals institucionals de representació –partits i sindicats- no havien volgut comprendre.

Arran del 15M han irradiat totes les lluites socials que s’hi reconegueren. Foren propulsades pel que, en paraules d’Amador Fernández-Savater, més que un moviment de moviments o una coordinadora de lluites, constituí un nou “clima social”: el clima social de l’autoorganització.[2]

Les lluites per l’habitatge, l’educació o la salut, entre d’altres, organitzades com a marees –horitzontals, inclusives, dirigides a la majoria social- han plantat cara al règim neoliberal, a l’Estat que desmantella les estructures (socials) d’Estat. Però no només s’han resignat en la “protesta contra les retallades”, sinó que han albergat iniciatives per a atenuar el dolor causat per un procés que David Harvey defineix com “acumulació per despossessió”. Això és, l’economia extractiva de les elits, que privatitzant béns comuns o a través de polítiques hipotecàries, aconsegueix transferir renda de les classes populars cap als seus comptes corrents sense haver de generar cap mena d’activitat productiva.[3]

No obstant això, les propostes socials per a revertir l’acumulació per despossessió han estat bandejades, una i altra vegada, amb aquell antic “desdeny prepotent i minoritzador”. El rebuig a la ILP per la dació en pagament, que impulsà la PAH i recollí un milió i mig de signatures, és paradigmàtic de l’autisme del règim.

Si el 15M refutà simbòlicament els consensos de 1978, les lluites col·lectives posteriors han concretat aquesta impugnació. La definició que caracteritzava un subjecte polític que feia política, i un subjecte social que pidolava solucions als polítics, s’ha acabat. El segon esgotament de la democràcia liberal prové del seu bloqueig sistemàtic cap a les necessitats del poder social. Avui està en marxa un subjecte sociopolític que resoldrà les pròpies necessitats a partir de l’acció directa socialitzada.[4] La destitució del règim comença a ser plantejada.

3. Democratitzar l’Estat? Democratitzar la democràcia?

Com destituïm l’actual règim? Què fem, tant per a evitar-ne una lenta mort perpètua, com per obturar-ne una sortida populista? Com desplacem les elits polítiques i econòmiques, acabem amb els seus privilegis, i construïm una nova institucionalitat del comú? Com organitzem el nou poder constituent?

En aquest debat, existeixen posicions divergents, que no tenen perquè estar enfrontades. Per una part, la hipòtesi de la transformació de l’Estat, que a Catalunya està associada al debat sobre l’autodeterminació plena i la independència. Com afirma Xavier Domènech, “la proposta d’un procés constituent català és inherent a la proclamació de la sobirania plena de Catalunya, d’altra manera seria impossible la seva concreció.”[5]

En la hipòtesi de la democratització de les institucions estatals trobem projectes que, sorgits de la lluita col·lectiva, entenen que és necessari intervenir, per exemple, a través de mecanismes electorals per tal de construir una nova hegemonia que desplaci les elits econòmiques del comandament polític. Aquesta seria la hipòtesi tant de les Candidatures d’Unitat Popular, com del “Procés Constituent”.

Més enllà d’encerts i errors concrets, de les seves virtuts tàctiques (el “Cavall de Troia” de les CUP) o estratègiques (radicalització democràtica municipal, assemblees constituents locals), les dificultats d’impulsar una plena democràcia política, econòmica i social des de l’Estat són evidents. És possible, tal i com ha fet l’Equador, enfrontar-se al comandament neoliberal des de l’Estat i no pagar el deute?[6] És possible un Estat que no expropiï la capacitat política dels seus habitants, que no posseeixi el monopoli de l’acció col·lectiva legítima, que reconegui institucionalitats autònomes i la capacitat de l’autogovern social? És possible referèndums de matriu econòmica tipus Islàndia?

Els dubtes són raonables, però no ens haurien de fer defallir en la necessitat de transformar l’Estat. Procés de canvi en codi obert, ignorem com fer-ho a falta d’una nova teoria crítica sobre l’Estat i el poder. De poques certeses, una: hem de desallotjar els mercats financers de les institucions estatals.

En tot cas, sense una poderosa lluita col·lectiva destituent i un protagonisme social articulat, “un altre Estat no és possible”. En aquesta direcció, Jordi Garcia Jané apunta una “matriu de trànsit”: tres nivells de democràcia (directa, participativa, representativa), model econòmic trial (cooperatiu-social, públic-estatal, privat amb criteris de mercat social) i vies per arribar-hi: activació popular, desobediència civil, construcció d’alternatives i via institucional complementària assentada en el municipalisme.[7]

4. Institucions del comú

Més enllà del complex debat sobre l’Estat, la segona hipòtesi que no ens genera contradiccions de cap mena és apostar per la creació d’Institucions del Comú. Això és, l’articulació política, democràtica i material que propulsi i garanteixi l’autonomia social, fomenti l’autoorganització col·lectiva i la resolució autogestionària de les necessitats econòmiques i socials de la població.

Necessitem crear noves institucions que articulin la deliberació i l’execució en aquella esfera que, més enllà de la dicotomia público-estatal i privada-mercantil, ens afecta plenament i de forma compartida: la cooperació social, el comú.

En aquests anys no només hem produït lluita, conflicte, antagonisme. També hem generat una acumulació d’experiències d’autoorganització de les noves capacitats productives de la societat. Noves formes de fer política que han desbordat l’esquerra clàssica, aquella organitzada en estructures verticals gens participatives, amb un repertori convencional de les formes d’acció, i una escassa sensibilitat cap a temes emergents (Offe). Nous moviments socials que s’han distanciat d’una esquerra institucionalitzada i molt sovint connivent -quan no corrompuda- pels poder fàctics, negligent cap als sectors desposseïts, superba ideològicament (Wallerstein). Noves formes immanents de fer política, no delegatives en la representació, que han posat en el centre de l’acció col·lectiva la pròpia transformació des d’un nosaltres violentat per la despossessió capitalista i per la forma-Estat.

A la creixent autoorganització sociopolítica a barris i pobles catalans, se li ha de sumar el desbordament de la intel·ligència col·lectiva i de la comunicació social, capaç d’emprendre processos democràtics decisoris de gran abast, a partir de la tecnopolítica[8] i l’accés universal a la informació.

Unes capacitats que poden convergir amb les experiències que plantegen la democràcia econòmica en la producció i l’intercanvi de béns i serveis (de l’alimentació, del crèdit o de l’energia); amb models de gestió comunitària d’equipaments socials, així com també amb la participació social en els serveis comunitaris (salut, educació). Unes capacitats forjades en les lluites contra l’acumulació per despossessió i en defensa dels béns comuns.[9]

Ja estem creant les incipients institucions del comú. Hem de fer créixer l’articulació de la cooperació social, per a poder produir i distribuir el poder i la riquesa compartida, per a proporcionar espais de decisió col·lectiva, benestar comunitari i recursos socials bàsics a gran escala a partir d’unes estructures que no estiguin dominades per la propietat estatal ni per la relació mercantil. Unes institucions que, superant el tercer esgotament de la democràcia liberal, articulin democràticament els desitjos i necessitats polítiques, econòmiques, socials i culturals de les poblacions, i en garanteixin el seu autogovern.

Aquestes són les bases fonamentals d’un poder constituent capaç de crear la nova societat postcapitalista; per a fer efectiva la plena sobirania col·lectiva per la qual lluitem.

BIBLIOGRAFIA

[1] RODRÍGUEZ, E. Hipótesis Democracia. Traficantes de Sueños. Madrid, 2013.

[2] FERNÁNDEZ-SAVATER, A. “¿Cómo se organiza un clima?” A Fuera de Lugar 9/1/2012http://blogs.publico.es/fueradelugar/1438/%C2%BFcomo-se-organiza-un-clima

[3] HARVEY, D. El nuevo imperialismo. Akal. Madrid, 2004.

[4] Seguint amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, aquesta transició es visualitza amb les ocupacions d’edificis sobretot a Catalunya i Andalusia: l’Obra Social de la PAH.

[5] DOMÈNECH, X. “Constituents… Notes d’autoaclariment” a Hegemonies 10/7/2013 http://inicis.blogspot.com.es/2013/07/constituents-notes-dautoaclariment.html

[6] Per a aprendre dels processos llatinoamericans: APARICIO, M. “Nous avanços del poder constituent democràtic: aprenent del sud” a VVAA Per una assemblea constituent. Sequitur. Madrid, 2012.

[7] L’ecodemocràcia cooperativa proposa l’articulació de la democràcia econòmica, política, social i cultural. GARCÍA, J. Adéu capitalisme. 15M-2031. Icària. Barcelona, 2012.

[8] Veure VVAA Tecnopolítica, internet y r-evoluciones. Sobre la centralidad de redes digitales en el #15M. Icaria, Barcelona, 2011.

[9] Per al debat sobre els béns comuns, veure HARDT, M.; NEGRI, A. Commonwealth. El proyecto de una revolución del común. Akal, Madrid, 2011.

Independència: més enllà d’un Estat propi

Ivan Miró / Publicat al Setmanari Directa 19.11.2012

Ara que la independència sembla inevitable, o que –siguem realistes-, ara que el seu debat ha guanyat una centralitat rotunda en determinats sectors socials, polítics i mediàtics (seria interessant saber què pensa la Catalunya de les perifèries metropolitanes o la Catalunya migrant), des dels moviments populars -habitualment al·lèrgics a qualsevol idea d’Estat- hem de plantejar quines eines col·lectives disposem per a possibilitar una independència més enllà de l’Estat propi.

Si per a l’independentisme burgés -perdò, transversal- es tracta, esquematitzant, de traçar unes noves fronteres nacionals, un nou estat capitalista en la Unió Europea, i si, fins i tot, des de determinades esquerres la qüestió diferencial és implementar un genèric socialisme de tall estatista, per contra des dels moviments socials i, suggereixo, des de l’esquerra independentista sensible al “poder popular”, és central plantejar una estratègia alternativa de procés constituent.

Per a la teoria política clàssica, el procés constituent significa que el poble exerceix la sobirania escollint els representants que redactaran una nova constitució. Aquest procés liberal-representatiu, pel cas que ens ocupa, significaria convocar un plebiscit d’autodeterminació o proclamar la independència des del Parlament per, posteriorment, celebrar unes eleccions generals catalanes que escullin els representants que elaborin la nova constitució nacional. Aquesta lectura obté un consens absolut en el sobiranisme, fins al punt que s’ha naturalitzat com l’únic horitzó possible per assolir la independència.

Tant és així que, encara, no ha generat una crítica profunda ni una alternativa estratègica d’aquells que, desitjant també la independència, apostem per la superació de la democràcia representativa-liberal, avui arquitectura jurídico-política de l’economia de mercat capitalista. Havent viscut el 15M, amb una part important de la societat catalana expressant “ningú no ens representa”, i amb debats sobre la república del 99% damunt la taula, aquesta problemàtica ha de ser forçosament afrontada.

Per altra, existeix una teoria socialista de l’Estat (“l’apropiació popular de l’Estat”) que, a nivell metodològic, oscil·la entre assumir el paradigma liberal-representatiu (referèndum-eleccions-constitució) fins a models insurreccionals, a la bolxevic. La via socialista-estatista a la independència, tanmateix, no ha estat desenvolupada en profunditat pels qui la defensen, si bé subjau en determinades reivindicacions quan, en les lluites contra les retallades socials, per exemple, es reclama la “nacionalització de la banca” o la “estatalització de l’economia i dels sectors energètics”. Ara bé. Són aquestes teories adequades per a exercir no ja la independència, sinó l’autodeterminació permanent del poble català? Sincerament: ens interessen per a l’endemà de la independència? No són fòrmules que, per contra, garanteixen l’expropiació política de la societat catalana?

Des d’una perspectiva històrica, i a causa precisament de la manca d’un estat propi, els i les catalanes hem construit la nostra organització social, política, econòmica i cultural de forma no estatal. Des de les societats obreres de resistència de 1855 a l’economia popular, cooperativa i mutualista entre 1870 i 1939; des dels ateneus, sindicats, escoles lliures, casals, entitats culturals i teatrals, corals i orfeons, a les institucions científiques, literàries, educatives, al llarg de la nostra història contemporània i fins la derrota de 1939, la Catalunya moderna i emancipadora articulà la seva solidaritat social des de l’autoorganització col·lectiva, això és, sense i contra l’Estat.

Quasi exterminat, aquest subjecte constituent renasqué i reemprengué l’edificació d’un pais propi al bell mig de la dictadura franquista. Altra vegada sense Estat i amb l’Estat en contra. Cooperatives d’habitatge, escoles laiques i mixtes, editorials, universitats populars, col·legis professionals, diaris i revistes, escoltisme i excursionisme, sindicats i assemblees obreres, organitzacions feministes, associacions de veïnes i veïns.

Aquesta democràcia catalana real, malauradament, fou bandejada pels partits polítics espanyols i catalans en la transició a la democràcia, la dels “demòcrates de tota la vida”. Reduint a l’Estat la potència col·lectiva, normativitzant el procés institucional, es desplaçà el subjecte social i cooperatiu i romangué la pallofa putrefacte de la monarquia, això si, constitucionalitzada. De l’autonomia social a l’Estat de les autonomies, del poder popular a la democràcia autoritària de mercat, el nou estat ja estava llest per a ingressar en l’aleshores Comunitat Econòmica Europea. Un nou estat d’Europa. Ens sona?

No era això, companys, no era això, cantava Llach fa més de trenta anys. Aprenguem doncs, i anticipem-nos. Per a ser fidels a la història social del nostre poble, per a respectar la naturalesa multitudinària dels i les catalanes, però, sobretot, per a construir una realitat nacional diferent a l’Estat-nació capitalista, hem de pensar en un procés constituent altre, que no subsumeixi la societat en l’Estat.

Ni liberals ni estatistes, cal una teoria revolucionària de l’Estat que esdevingui una crítica pràctica del dret i les institucions estatals. Passar del procés constituent liberal o socialista-estatal a la constitució d’un poder constituent, passar de l’autodeterminació jurídico-política a l’autodeterminació material. Un poder constituent que exclogui que qualsevol finalitat exterior pugui ser imposada a aquella conscientment construïda per la multitud en la seva experiència quotidiana. O sigui: un poder constituent fet amb les nostres pròpies mans.

Disposem d’una economia col·lectiva i cooperativa capaç de satisfer de forma solidària el conjunt de les necessitats materials del poble català? Disposem d’escoles i universitats democràtiques que garanteixin l’accés universal a l’educació o la producció i socialització del coneixement? De mitjans de comunicació de propietat col·lectiva i gestionats democràticament que garanteixin plenament la llibertat d’informació? De mecanismes de democràcia directa i municipal que garanteixin l’autodeterminació quotidiana de les comunitats locals? Etcètera.

O consolidem i generalitzem aquests embrions de poder constituent material –els poders no estatals!- per tal d’exercir l’autodeterminació i la independència des del punt de vista de les classes populars catalanes, o bé la independència del nostre país serà un somni convertit en malson. No oblidem. Existeix la Catalunya de Torres i Bages, de Cambó… i de Felip Puig. I existeix la Catalunya de Salvador Seguí, de Micaela Chalmeta… i de Xirinacs. En aquest sentit, també, nosaltres decidim.

Història d’una fotografia: més enllà de la memòria mediàtica

Ivan Miró / Publicat a Setmari Directa 22/02/2012

L’odi cap a un sistema social injust i l’amor cap al món nou que havia de sorgir de la lluita proletària van ser el context sociopolític de la miliciana de la fotografia, Marina Ginestà

• 
  La jove Marina Ginestà al terrat de l'Hotel Colón JOHAN GUZMAN

Una miliciana, fusell a l’espatlla, mira a la càmera del fotògraf alemany Hans Gutmann (Juan Guzmán). La imatge és presa a l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, el 21 de juliol de 1936, poc després del triomf proletari sobre les tropes feixistes alçades contra la República. Juliol del 36. La Barcelona revolucionària. Les obreres en armes. L’inici de la Guerra Civil. Qui era, tanmateix, aquella miliciana? O potser millor: quina és la història col·lectiva que encarna la fotografia?

La jove Marina Ginestà, comunista

La imatge va romandre a l’arxiu fotogràfic de l’Agència EFE fins que, el 2002, la seva publicació la va convertir ràpidament en una icona. Per a moltes, va passar a representar aquella dignitat obrera que, després de derrotar el cop militar del 18 de juliol a Barcelona, es va reapropiar de la ciutat i hi va practicar la revolució social.

Després d’un temps de mantenir-se en l’anonimat, fa quatre anys, la identitat de la fotografiada va emergir, gràcies a la tasca d’un documentalista d’EFE, Xulio Garcia Bilbao. A partir de les memòries del corresponsal soviètic de Pravda, Mijail Koltsov, i rastrejant els arxius de la Guerra Civil de Salamanca, García Bilbao va descobrir el nom de la jove protagonista de la fotografia i va emprendre una intensa recerca fins que la va localitzar al seu domicili actual. A París, la jove Marina Ginestà Coloma tenia 89 anys.

Ginestà, que fins aleshores no sabia que existia la fotografia, va explicar la seva història. El 21 de juliol de 1936, tenia disset anys i era membre de les Joventuts Socialistes Unificades, creades recentment. Es trobava a la terrassa de l’Hotel Colón, requisat per la UGT i que, dies després, es convertiria en la seu central del nou PSUC (que es va fundar el 23 del mateix mes). Ginestà declarava, el 2008, que l’antiga fotografia reflectia el sentiment del moment, l’arribada del socialisme, la reapropiació joiosa d’un hotel que, fins aleshores, era el símbol ostentós de la burgesia.

Abans de les jornades del juliol, Ginestà havia estat implicada en les Olimpíades Populars, convocades com a resposta als Jocs Olímpics organitzats per l’Alemanya nazi. El dia 19, Marina (amb el seu germà Albert) va passar a combatre l’aixecament feixista des de les barricades barcelonines. Poc després, van anar al front. Albert Ginestà va esdevenir un militar amb graduació; Marina, periodista. Va ser la traductora del corresponsal del diari soviètic Pravda (i enviat especial d’Stalin), Mijail Koltsov, durant l’entrevista que va mantenir amb Durruti el 14 d’agost de 1936 a Bujaraloz. Una trobada que, segons va declarar Ginestà a EFE, els va costar la vida: a Stalin no li va agradar el que van parlar. Després, va treballar a la rereguarda i, amb la derrota republicana, va marxar a l’Estat francès, on es va retrobar amb el seu pare i la seva mare. Amb l’ocupació nazi, Ginestà es va refugiar al Mèxic de Lázaro Cárdenas i, més tard, va recalar a Veneçuela. Anys després, va viatjar a París, on viu actualment.

L’oblit interessat d’un món

A partir de les descobertes de García Bilbao, la informació sobre Marina Ginestà es va publicar a alguns diaris i la seva història va quedar fixada, estàtica, per a la memòria de l’espectacle. Però, malgrat l’experiència punyent de Ginestà (la derrota de les esperances obreres, el dolor de l’exili, els companys afusellats), la mateixa agència EFE i gran part de la premsa que va reproduir la noticia van presentar el relat sota una pàtina d’idealització edulcorant. “La jove republicana”, “l’uniforme milicià”, “els cabells al vent”, “el fusell romàntic”, “la bella icona de la Guerra Civil”, “la primera i darrera ocasió en què agafava una arma”. Aquesta idealització i estetització, atribuïble a la mirada sexista sobre Ginestà –dona i jove– i a la lectura despolititzadora de la guerra, servien per recuperar una fotografia com a anècdota i no com a testimoni gràfic d’un món polític i social concret.

La jove “rebel” i “idealista”, la “ingènua” que esperava vèncer els militars amb un vell fusell a l’esquena. Paraules textuals de la recuperació. Quina és, però, la matriu de la història de Ginestà, la seva genealogia? Era una jove espontània, ingènua, idealista, tal com la configura la memòria mediàtica? O, per contra, formava part d’aquell món obrer que aspirava a enderrocar el capitalisme i va ser derrotat el 1939? Si anem més enllà de l’anècdota, potser descobrim la memòria política que entranya la fotografia.

Marina Ginestà era filla de Bruno Ginestà Manubens i Empar Coloma Chalmeta. Tal com van declarar ambdós quan, des de l’exili, van demanar la nacionalitat veneçolana l’any 1949, van tenir un fill i una filla a Tolouse. Albert, nat el 10 de gener de 1916, i Marina, el 29 de gener de 1919. La família Ginestà Coloma era una família obrera de sastres, comunistes. El fill Albert va ser detingut el 1933, acusat de repartir propaganda comunista, al seu domicili del carrer de Borrell número 145, tercer pis. El pare, Bruno Ginestà, que va desertar de l’exèrcit el 1930, formava part, el 1934, de la Cooperativa de Camiseria i Confecció. Era del comitè de la Federació Catalana del Vestit de la UGT i, fins el gener de 1939, va ser secretari del comitè d’enllaç CNT-UGT de Catalunya. La mare, Empar Coloma, s’havia presentat a les eleccions municipals de 1934 com a candidata del partit comunista, en companyia de Lina Odena i José del Barrio, i era una de les membres més actives de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista, creada el 1932 per organitzar les dones de les cooperatives de consum i per lluitar pel reconeixement dels seus drets polítics a les cooperatives. Empar, el 1934, en un article al setmanari Acción Cooperatista, expressava els seus propis plantejaments: “Aspirem a l’abolició de la societat capitalista i a la implantació d’un nou sistema col·lectivista de producció i distribució, a una era de bondat i justícia imposada pels que produïm”.

La néta de Micaela Chalmeta

Els antecedents polítics en la família de Marina Ginestà encara van més enrere. La seva àvia per part de mare era Micaela Chalmeta. Chalmeta era una coneguda militant socialista que, ja el 1903, feia de redactora, sota el pseudònim d’Amparo Martí, a la publicació Guerra Social. Anticlerical i antimilitarista, Chalmeta va donar suport i va participar de la vaga general revolucionària de 1909 (la que la burgesia va anomenar Setmana Tràgica) i va liderar assalts de dones a botigues de queviures durant l’època de carestia i atur que va patir el proletariat català al llarg de la Primera Guerra Mundial. A més de la seva militància socialista, Chalmeta participava activament del moviment cooperativista català. Amb el seu company Joan Coloma, van fundar la cooperativa Economia Social d’Hostafrancs i, més tard, van participar del Model del Segle XX, a Sants. Tal com remarca Montserrat Duch al llibre sobre Micaela Chalmeta (Cossetània, 2009), una de les aportacions més importants que va fer Chalmeta, juntament amb la seva filla Empar, al cooperativisme de l’època va ser la lluita per la participació de les dones en el moviment. El seu altre fill, Joan Coloma Chalmeta, va ser un dels dirigents més rellevants del cooperativisme català dels anys 20 i 30 i –bon escriptor i polemista– va dirigir Acción Cooperatista fins la seva mort, el 1937.

L’any 1911, Micaela Chalmeta escrivia: “No són llàgrimes, queixes i debilitats, l’arma més pròpia per lluitar d’una dona que no viu en un elegant boudoir; és l’odi a un sistema social que li exigeix l’energia i l’activitat i la tracta injustament, el que ha d’inspirar tota assalariada”.

Aquell odi cap a un sistema social injust i l’amor cap al món nou que havia de sorgir de la lluita proletària van ser el context sociopolític de Marina Ginestà. Filla i néta de dones revolucionàries, Ginestà va participar en la defensa armada d’aquell món. Abans de la fotografia de l’hotel, la premsa cooperativista es referia a ella, el 19 de juliol: “(...) dalt d’un camió carregat amb pa procedent d’una de les nostres cooperatives, vigilava, amb el fusell a la mà (…) custodiant la càrrega que se li havia confiat, destinada als atletes de l’Olimpíada” (Acción Cooperatista, 31 de juliol de 1936).

Marina, Empar, Micaela. Més enllà de la memòria mediàtica, la memòria política. La d’unes dones obreres i revolucionàries que, amb els seus encerts i el seus errors, van aspirar a abolir la societat capitalista que les oprimia.