Una miliciana, fusell a l’espatlla, mira a la càmera del fotògraf alemany Hans Gutmann (Juan Guzmán). La imatge és presa a l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, el 21 de juliol de 1936, poc després del triomf proletari sobre les tropes feixistes alçades contra la República. Juliol del 36. La Barcelona revolucionària. Les obreres en armes. L’inici de la Guerra Civil. Qui era, tanmateix, aquella miliciana? O potser millor: quina és la història col·lectiva que encarna la fotografia?
La jove Marina Ginestà, comunista
La imatge va romandre a l’arxiu fotogràfic de l’Agència EFE fins que, el 2002, la seva publicació la va convertir ràpidament en una icona. Per a moltes, va passar a representar aquella dignitat obrera que, després de derrotar el cop militar del 18 de juliol a Barcelona, es va reapropiar de la ciutat i hi va practicar la revolució social.
Després d’un temps de mantenir-se en l’anonimat, fa quatre anys, la identitat de la fotografiada va emergir, gràcies a la tasca d’un documentalista d’EFE, Xulio Garcia Bilbao. A partir de les memòries del corresponsal soviètic de Pravda, Mijail Koltsov, i rastrejant els arxius de la Guerra Civil de Salamanca, García Bilbao va descobrir el nom de la jove protagonista de la fotografia i va emprendre una intensa recerca fins que la va localitzar al seu domicili actual. A París, la jove Marina Ginestà Coloma tenia 89 anys.
Ginestà, que fins aleshores no sabia que existia la fotografia, va explicar la seva història. El 21 de juliol de 1936, tenia disset anys i era membre de les Joventuts Socialistes Unificades, creades recentment. Es trobava a la terrassa de l’Hotel Colón, requisat per la UGT i que, dies després, es convertiria en la seu central del nou PSUC (que es va fundar el 23 del mateix mes). Ginestà declarava, el 2008, que l’antiga fotografia reflectia el sentiment del moment, l’arribada del socialisme, la reapropiació joiosa d’un hotel que, fins aleshores, era el símbol ostentós de la burgesia.
Abans de les jornades del juliol, Ginestà havia estat implicada en les Olimpíades Populars, convocades com a resposta als Jocs Olímpics organitzats per l’Alemanya nazi. El dia 19, Marina (amb el seu germà Albert) va passar a combatre l’aixecament feixista des de les barricades barcelonines. Poc després, van anar al front. Albert Ginestà va esdevenir un militar amb graduació; Marina, periodista. Va ser la traductora del corresponsal del diari soviètic Pravda (i enviat especial d’Stalin), Mijail Koltsov, durant l’entrevista que va mantenir amb Durruti el 14 d’agost de 1936 a Bujaraloz. Una trobada que, segons va declarar Ginestà a EFE, els va costar la vida: a Stalin no li va agradar el que van parlar. Després, va treballar a la rereguarda i, amb la derrota republicana, va marxar a l’Estat francès, on es va retrobar amb el seu pare i la seva mare. Amb l’ocupació nazi, Ginestà es va refugiar al Mèxic de Lázaro Cárdenas i, més tard, va recalar a Veneçuela. Anys després, va viatjar a París, on viu actualment.
L’oblit interessat d’un món
A partir de les descobertes de García Bilbao, la informació sobre Marina Ginestà es va publicar a alguns diaris i la seva història va quedar fixada, estàtica, per a la memòria de l’espectacle. Però, malgrat l’experiència punyent de Ginestà (la derrota de les esperances obreres, el dolor de l’exili, els companys afusellats), la mateixa agència EFE i gran part de la premsa que va reproduir la noticia van presentar el relat sota una pàtina d’idealització edulcorant. “La jove republicana”, “l’uniforme milicià”, “els cabells al vent”, “el fusell romàntic”, “la bella icona de la Guerra Civil”, “la primera i darrera ocasió en què agafava una arma”. Aquesta idealització i estetització, atribuïble a la mirada sexista sobre Ginestà –dona i jove– i a la lectura despolititzadora de la guerra, servien per recuperar una fotografia com a anècdota i no com a testimoni gràfic d’un món polític i social concret.
La jove “rebel” i “idealista”, la “ingènua” que esperava vèncer els militars amb un vell fusell a l’esquena. Paraules textuals de la recuperació. Quina és, però, la matriu de la història de Ginestà, la seva genealogia? Era una jove espontània, ingènua, idealista, tal com la configura la memòria mediàtica? O, per contra, formava part d’aquell món obrer que aspirava a enderrocar el capitalisme i va ser derrotat el 1939? Si anem més enllà de l’anècdota, potser descobrim la memòria política que entranya la fotografia.
Marina Ginestà era filla de Bruno Ginestà Manubens i Empar Coloma Chalmeta. Tal com van declarar ambdós quan, des de l’exili, van demanar la nacionalitat veneçolana l’any 1949, van tenir un fill i una filla a Tolouse. Albert, nat el 10 de gener de 1916, i Marina, el 29 de gener de 1919. La família Ginestà Coloma era una família obrera de sastres, comunistes. El fill Albert va ser detingut el 1933, acusat de repartir propaganda comunista, al seu domicili del carrer de Borrell número 145, tercer pis. El pare, Bruno Ginestà, que va desertar de l’exèrcit el 1930, formava part, el 1934, de la Cooperativa de Camiseria i Confecció. Era del comitè de la Federació Catalana del Vestit de la UGT i, fins el gener de 1939, va ser secretari del comitè d’enllaç CNT-UGT de Catalunya. La mare, Empar Coloma, s’havia presentat a les eleccions municipals de 1934 com a candidata del partit comunista, en companyia de Lina Odena i José del Barrio, i era una de les membres més actives de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista, creada el 1932 per organitzar les dones de les cooperatives de consum i per lluitar pel reconeixement dels seus drets polítics a les cooperatives. Empar, el 1934, en un article al setmanari Acción Cooperatista, expressava els seus propis plantejaments: “Aspirem a l’abolició de la societat capitalista i a la implantació d’un nou sistema col·lectivista de producció i distribució, a una era de bondat i justícia imposada pels que produïm”.
La néta de Micaela Chalmeta
Els antecedents polítics en la família de Marina Ginestà encara van més enrere. La seva àvia per part de mare era Micaela Chalmeta. Chalmeta era una coneguda militant socialista que, ja el 1903, feia de redactora, sota el pseudònim d’Amparo Martí, a la publicació Guerra Social. Anticlerical i antimilitarista, Chalmeta va donar suport i va participar de la vaga general revolucionària de 1909 (la que la burgesia va anomenar Setmana Tràgica) i va liderar assalts de dones a botigues de queviures durant l’època de carestia i atur que va patir el proletariat català al llarg de la Primera Guerra Mundial. A més de la seva militància socialista, Chalmeta participava activament del moviment cooperativista català. Amb el seu company Joan Coloma, van fundar la cooperativa Economia Social d’Hostafrancs i, més tard, van participar del Model del Segle XX, a Sants. Tal com remarca Montserrat Duch al llibre sobre Micaela Chalmeta (Cossetània, 2009), una de les aportacions més importants que va fer Chalmeta, juntament amb la seva filla Empar, al cooperativisme de l’època va ser la lluita per la participació de les dones en el moviment. El seu altre fill, Joan Coloma Chalmeta, va ser un dels dirigents més rellevants del cooperativisme català dels anys 20 i 30 i –bon escriptor i polemista– va dirigir Acción Cooperatista fins la seva mort, el 1937.
L’any 1911, Micaela Chalmeta escrivia: “No són llàgrimes, queixes i debilitats, l’arma més pròpia per lluitar d’una dona que no viu en un elegant boudoir; és l’odi a un sistema social que li exigeix l’energia i l’activitat i la tracta injustament, el que ha d’inspirar tota assalariada”.
Aquell odi cap a un sistema social injust i l’amor cap al món nou que havia de sorgir de la lluita proletària van ser el context sociopolític de Marina Ginestà. Filla i néta de dones revolucionàries, Ginestà va participar en la defensa armada d’aquell món. Abans de la fotografia de l’hotel, la premsa cooperativista es referia a ella, el 19 de juliol: “(...) dalt d’un camió carregat amb pa procedent d’una de les nostres cooperatives, vigilava, amb el fusell a la mà (…) custodiant la càrrega que se li havia confiat, destinada als atletes de l’Olimpíada” (Acción Cooperatista, 31 de juliol de 1936).
Marina, Empar, Micaela. Més enllà de la memòria mediàtica, la memòria política. La d’unes dones obreres i revolucionàries que, amb els seus encerts i el seus errors, van aspirar a abolir la societat capitalista que les oprimia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada