dissabte, 22 de novembre de 2008

TASQUES IMMEDIATES: REPTES DELS MOVIMENTS

Desafiar la lògica seguretària, resistir al tancament autoritari de l’espai públic: la lluita pel carrer. Desafiar la invisibilització de la dissidència, trencar el control ideològic: la lluita per la comunicació. Desafiar l’aïllament i la parcel•lació: la lluita per les complicitats, pel reconeixement entre iguals, per l’estratègia comuna des de la singularitat i l’autonomia de cadascú. Desafiar, en fi, la lògica de la mercantilització, que destrueix les condicions de possibilitat del vincle social humà: la lluita per la col•lectivitat, pels espais físics, pel territori.

Més enllà del desafiament com a desobediència, el desafiament com a crítica i autocrítica. Analitzar les transformacions de l’acció col•lectiva. Els ritmes amb què ens mobilitzem, les formes amb què ens expressem, els objectius que perseguim. Si les nostres protestes serveixen per impactar en les polítiques públiques estatals o bé per obrir espais perquè emergeixin els nostres mons o bé per compartir mons... I recrear constantment les formes de lluita, no executant-les per rutina militant, sinó ajustant-les als objectius buscats.

Més enllà encara, el desafiament com a creació. Analitzar la profunda crisi de representació que experimenta la democràcia de mercat i les seves institucions polítiques, però també altres formes d’agregació col•lectiva que potser ens són més properes. I imaginar i posar en pràctica les institucions polítiques de l’autoorganització. Per exemple: les assemblees de barri, organismes situats i arrelats en el seu context, permanents i dinàmics, espais oberts de discussió pública i d’execució de decisions, generadors d’acció col•lectiva i de democràcia directa, coordinadors locals d’experiències de l’altra societat en marxa, que creixen per multiplicació i no per gegantisme.

O analitzar la crisi del vincle social. Entendre què passa en unes societats enrampades per la violència del diner: en el món del treball, en l’educació, en els serveis socials, en l’urbanisme…, i com podem, a partir de les cooperatives de treball i de consum, de l’educació alternativa, del suport mutu, dels centres socials autogestionats, de l’ús social del carrer…, dibuixar una altra geografia política, pràctica i vital, mapes on la col•lectivitat s’hi assenta i recrea malgrat tot. O...

Desafiar allò instituït, analitzar les nostres potències, desplegar-les a partir de la creació. Raúl Zibechi afirmaria: “Lo más revolucionario que podemos hacer es empeñarnos en crear nuevas relaciones sociales en nuestros territorios, relaciones que nacen en la lucha y se sostienen y expanden gracias a ella”.

(Publicat a Illacrua, juny de 2007)