dissabte, 22 de novembre del 2008

LA FESTA MAJOR, ELS ALTERNATIUS, L'ALCALDE I EL PERIODISTA

Advertència. Malgrat el títol de sainet, o de cuplé, o d’opera bufa, aquí no parlarem només d’arts escèniques considerades menors, sinó que expressarem una sèrie de consideracions sobre l’elevat art de la propagada política, això és, de la construcció discursiva de la realitat amb finalitats de control social. Art elevat, però de fàcil utilització i per tant prolífic, doncs com afirma Noam Chomsky, “és més fàcil aplicar la propaganda que les càmeres de tortura”.

A pams. Durant l’agost s’han celebrat Festes Majors a diferents barris de Barcelona. I com succeïx a desenes de barris i pobles catalans, aquestes han inclòs en el seu marc un tipus de programació festiva, vinculada a col•lectius de lluita social, que hem convingut de denominar Festes Alternatives. El motiu de l’emergència d’aquest tipus de Festes és evident. Malgrat que les Festes Majors fossin recuperades pel teixit social en la transició, a molts indrets han estat institucionalitzades, o bé anestesiades, o bé vinculades a estructures de poder locals, o bé corresponen a una composició de la societat que avui s’ha vist desbordada per transformacions socials en àmbits molts diversos, i que han fet que cada vegada més sectors -inicialment juvenils- es plantegessin programar uns dies de festa que, en alguns casos, difereixen en la norma tant en els continguts festius com en els processos que els sostenen. Cultura popular, allunyament de programacions empresarials de la festa, tendència a l’autogestió, espai per a la denúncia política... Aquesta és una riquesa social a defensar, doncs fomenta el vincle social, la sociabilitat, el sentir-se part del comú, i els etcètera que tots i totes vivim quan gaudim d’una festa major.

La festa, com ens recorda Manuel Delgado, és una vella activitat social alhora ordinària i excepcional. Són persones normals qui la duen a terme per a diferenciar els temps i espais de la seva normalitat. I és excepcional perquè transforma els moments viscuts i els espais on s’hi realitza, i per tant accelera, intensifica i desborda l’espai públic fins a un punt que s’aproxima a la revolta. D’aquí que els “homes grisos” –del buròcrata municipal a l’Alcalde- sofreixin una por irrefrenable vers tota aquella festa no organitzada, regulada, monitoritzada, subvencionada o participada per ells. És a dir, la Mercè és la millor festa de la ciutat, que per això paga l’MTV o la CocaCola; les dels barris en són les parents pobres i lletges, doncs tenen un finançament que ni els permet pagar els locals i cada any les Comissions de carrers tanquen barraca; i les alternatives ja es presituen, i en alguns casos es gestionen, sota l’epígraf de l’ordre públic. “Si no ho puc comprar, sempre ho puc trencar”.

Primera consideració. La construcció mediàtica i institucional dels “alternatius”, com anteriorment “els okupes” respecte els Centres Socials Okupats i Autogestionats, pretén emmascarar les pràctiques alternatives que es produeixen en les Festes Majors dels nostres barris i pobles. Així, una festa no és alternativa perquè sigui organitzada en assemblea, autogestionada econòmicament, destini els beneficis a projectes socials i esdevingui escenari on visibilitzar lluites socials quotidianes, sinó perquè l’organitzen “els alternatius”. Punt i final de la recerca mandrosa i interessada del Periodista, que després ni s’immuta quan l’hipòtesi que “ell només ha transmés” li fa aigües. “No deixem que la realitat ens espatlli un bon titular”.

Segona consideració. Les Festes Alternatives no són alternatives perquè funcionin amb criteris alternatius als dominants (burocratitzats o mercantilitzats o esclerotitzats) ni perquè promouen la crítica a les polítiques institucionals, sinó que són alternatives “als veïns”. Punt i final, en aquest cas, de l’acte d’il•lusionista de l’Alcalde. Prestidigitador, mag en l’art de treure conills del barret, també es capaç de retirar la ciutadania, d’un cop d’efecte, alez hop!, a milers de veïns, que ja no són veïns, sinó “alternatius”, i que a més s’enfronten amb veïns-veïns. Per sort, hi ha molts “veïns” que són més “alternatius” del que les prebendades xarxes d’informació de l’Alcalde li fan arribar, i els “alternatius” són més “veïns” del que la imaginació del Periodista li és capaç de transmetre.

Tercera consideració. De totes les festes majors alternatives d’aquest país, nombroses i incipientment agermanades en la Coordinadora de Festes Autogestionades, només se’n parla de dues. La de Gràcia, que obre foc amb una Vanguardia assedegada de civisme, i que és víctima del model propagandístic i de ciutat que ha promogut el propi Ajuntament. I la de Sants, que li va al darrera, on es produeix un acte de desobediència col•lectiva a causa de la incapacitat dels gestors locals d’empassar-se l’orgull tecnocràtic i escoltar el que tot el barri clama en veu alta. Però, en cap dels casos, ni es parlarà del model insostenible de ciutat, ni tampoc de conflicte polític. Sinó que s’hi vincularà - veritable talismà de l’estigmatització- “els okupes” (el Periodista) i s’afirmarà (l’Alcalde), que d’aquests fenòmens “n’hem de parlar cada vegada menys”, i que la “inexorable aplicació de l’autoritat democràtica” ja s’encarregarà de gestionar-ho. És a dir, silenci. Silenci per a ocultar les pròpies misèries, silenci per invisibilitzar les alternatives socials que es construeixen, i si la cosa arriba a la putrefacció, repressió per a sanejar-la.

I aquí s’acaba l’enèssim acte del sainet, o del cuplé, o de l’opera bufa, i s’abaixa el teló... fins l’estiu que ve. Bona Festa Major!

(Publicat a la Directa, octubre 2008)

L’ONADA DE 1968. MUNDIAL I REVOLUCIONÀRIA, EXISTENCIAL I POLÍTICA

Embalsamar 1968? Apostar per a reproduir-lo mimèticament i acrítica? O banalitzar-lo, reduir-lo a la categoria d’esdeveniment hormonal i juvenil, d’erupció aïllada en la seva excepcionalitat? No, ni una cosa ni l’altra. Ni l’operació ideologitzada de situar el 68 en l’altar militant, per a fer-ne adoració política des d’un present hostil a la transformació; ni tampoc col•locar-lo en un aparador hedonista i frívol com a mercaderia de la renúncia.

1968, bifurcació històrica

Situar-lo allà on li correspon: en el centre d’una onada revolucionària i mundial, existencial i política, La possibilitat d’una bifurcació històrica, que sacsejà les democràcies capitalistes, europees i nord-americanes. Que erosionà profundament les aberracions stalinistes, a l’Europa de l’est. Que s’oposà a l’imperialisme al sud-est asiàtic. I que malgrat que fou globalment derrotada, produí victòries a ser repensades.

Però per a pensar, s’han d’esquerdar mites, clichés, revivals. Maig de 1968. Estudiantil i francès. Evidentment la Sorbonne fou ocupada, i al Boulevard Saint Michel li fou aixecada la pell a tires, i al Barri Llatí els Comitès d’Acció d’instituts i facultats ballaren en les flames del pacte social fordista. Aquestes són les icones. Què hi hagué més?

1968 no només va ser la revolta d’estudiants parisencs, que “sota les llambordes anhelaven platges”. A la mateixa França, prop de 10 milions de vaguistes escatimaren als patrons 150 milions de jornades de treball. Amb ocupacions de fàbriques i crides a la seva autogestió, ells també “prengueren la paraula”. La vaga obrera més impressionant del segle vint. Estudiantil?

1968 bevé de les lluites algerianes contra la metròpoli. Del guevarisme a l’Amèrica Llatina. Fou l'any de l’ofensiva del Tét en un Vietnam que s’espolsava els nordamericans de sobre. De les insurreccions victorioses contra la dictadura militar pakistaní. De vagues al Japó. De la matança d'estudiants i obrers a Tlatelolco, doscents morts damunt la taula de l’olimpisme mexicà. De les revoltes dels afroamericans, amb el Black Panther Party actualitzant Malcolm X i radicalitzant un Luther King assassinat quan s’afartava de pacifisme. Dels estudiants alemanys de Rudi Dutschke, de les revoltes a la Berkeley californiana. S'inicià el cicle de lluites més potent de la recent història europea: de la revolta fabril de l’obrer-massa italià al moviment del 77. L'any de la Primavera de Praga esclafada pels tancs soviètics, metàfora d'un estroncat socialisme autogestionari i amb llibertats personals. Per Tarek Alí, “cada continent estigué infectat pel desig de canvi”. Un 68 únicament francès?

Al llarg del 68, es produí una convergència mundial de les revoltes contra l’explotació capitalista a Occident, contra el despotisme burocràtic a l’Est, i contra l’opressió colonial en l’anomenat Tercer Món. Fou la reobertura d’un cicle revolucionari que s’allargaria fins a la reestructuració capitalista dels 70-80, i fins l’ensulsiada burocràtica de 1989. 1968 fou mundial.

1968, la política i la vida

Existeixen lectures despolititzants que redueixen el 68 a l’alliberament antiautoritari o la modernització dels costums. Per tal d’encabir-lo en una delirant genealogia de la societat mercantil, es pretén que el 68 mundial fou sobretot qüestió cultural i generacional: el càntic empallegós de la joventut perduda. Cercant una recuperació nostàlgica -sense arestes incòmodes- dels progres instal-lats, s’obvia l’antagonisme polític i material que produí. Però les revoltes del 68 foren brutalment polítiques. Posaren en qüestió l’organització capitalista i burocràtica de la producció, la divisió internacional del treball. Atacaren la racialització del poder (blanc) hegemònic. S’expressaren rebutjant les tradicionals formes polítiques de l’esquerra: el vergonyós paper del Partit Comunista Francès, paradigmàtic. Esquerdaren la governabilitat política i econòmica que garantia el repartiment del pastís mundial. Porros? Minifaldilla? Rock’n’roll?

Però també fou existencial. El rebuig a la disciplina fabril i assalariada. L’avorriment a la família patriarcal. Les arcades a la religiositat, catòlica o soviètica. El desbordament passional de les pròpies estructures militants. I en canvi existeix, en l’extrema esquerra, una lectura que ignora la potència política d’aquest alliberament. Menyspreant-la, es malmet fins i tot la seva capacitat productiva. El capital, en canvi, ho entengué a la perfecció, i en la seva reestructuració no són gens alienes la flexibilitat pel que fa l’organització de la producció i del treball, o la comunicació com a negoci. La revolució tecnològica, la sobreexcitació del ciberespai, no podrien ser exasperacions mercantils de la comunicació –fanzines, murals, octavetes, cinetracs- autònoma i desbordant del 68?


Més enllà del 68

1968 fou una revolta existencial: la crítica radical de la vida quotidiana, l'anticipada pels situacionistes. Però aquell canvi l’entengué el capital més dinàmic de l’emergent societat de consum, i no tant l’extrema esquerra d’aleshores. Davant d’aquell fracàs, haurien de sortir nous moviments socials: el feminisme, possiblement com a conclusió d’un 68 masculinitzat. El moviment gai, contra la repressió de les sexualitats. L’ecologisme, front els deliris productivistes que assolaven tant l’Oest com l’Est. La vida al centre de la política, la politització de l’existència, el desig d’autonomia social. 1968 existencial.

D’aquella “obertura del camp de possibilitats”, d’aquell “assaig general” revolucionari, alguns -des de l’honestedat, com Daniel Bensaïd- ens diuen que “el que interessa no són les cendres del 68, sinó les seves brases, les reaparicions dels possibles vençuts i rebutjats”. Però s'ha de remarcar que el 1968, aquella veritable bifurcació mundial, fou cremada i recremada, i les brases escampades pel vent del neoliberalisme. Doncs el 68 no només fou escombrat amb la repressió, sinó que la contrarevolució capitalista canvià “les preguntes quan ja s’intuïen les respostes”. Poc després del 68 s’iniciaria una transformació tan radical de les relacions socials, que és impensable, en el capitalisme global d’avui, tornar a l’enfrontament amb les eines d’aleshores.

Però és un bagatge impressionat que encara avui interpel•la el present. Mundial i revolucionari, existencial i polític. Hi tornem?


(Publicat a la Directa, maig del 2008)

LA CIUTAT DE LA POR

Tu recordes els camins per on s’arriba a la ciutat de la por? Recordes com les ombres tènues aparegueren, tímidament primer, i més tard empastifaren cada una de les mol•lècules de l’aire? Tu recordes aquest procés que eclosionà amb la paranoia col•lectiva?

Havíem viscut uns anys de foc, la presa de carrer rupturista i directa -així ens hi referíem, en aquests termes o alguns de similars. Havíem reinventat les places, havíem reconstruït el món sobre les desferres del passat industrial, li havíem injectat color, passiórevolta. Colonitzàvem l’espai de la metròpoli balbucejant: li fèiem gargots vitalistes. Okupàvem, per exemple, la plaça Catalunya i ens hi quedàvem a dormir, o bé entràvem als supermercats i ens reapropiàvem d’aliments per a repartir-los, o be saludàvem les primeres llum de l’alba, extenuats per balls quasi tribals en unes platges encara no prou perimetrades.

Tu hi eres en aquelles festes, hi érem tots, i tots ens convertírem en agents d’un àcid devenir -perdérem força, actitud, coratge- ens varem deixar enteranyinar en una individualitat autocentrada. L’òsmosi amb l’ambient general tampoc era inevitable, no, tampoc era inevitable. Quin va ser el detonador que clausurà la ciutat que valia la pena habitar-la? O va ser una mena de llot finíssim, tan imperceptible que quan ens n’adonarem ja hi teníem les cames enfangades?

Tu recordes els camins per on s’arriba a la ciutat de la por? Els recordes? Potser no, tanmateix resulta una urgència epicèntrica -quasi nuclear- la tasca de desconstruir-los, desvectoritzar-los, sotmetre’ls a una exhaustiva exploració. Primer per a pensar-nos, desprès per a trobar-nos i embriagar-nos en un nou recomençar.

(Publicat a la Directa, abril 2008)

LA VIDA I L'ACCIÓ COL·LECTIVA

Anys Noranta. La utopia capitalista consolidada per la derrota dels seus oponents ideològics: caigut el mur de Berlín, “fi de la història” a nivell mundial. Al nostre país, apogeu d’allò pactat en la transició: consens entre tots els actors institucionals sobre el model econòmic a seguir, i minorització de l’adversari social per no reconèixer-lo com a actor polític.

El social inesperat

No obstant, i malgrat la voluntat de tabula rasa de la doctrina neoliberal, o potser com a resposta a la violència simbòlica i material del triomf capitalista, al llarg de la dècada s’anaren produint de nou, també a casa nostra, unes tremolors de vida col•lectiva que convinguérem a denominar -com en altres ocasions- moviments socials.

Aquelles remors parlaren en veu alta al Cinema Princesa al 96, contra les ETT al 97, amb la qüestió antirepressiva i antifeixista del 99, contra la desfilada militar al 2000, amb les lluites dels sense papers, contra el Plan Hidrológico Nacional, amb el cicle global –Praga, Banc Mundial, Unió Europea- o en moments de les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq. I en d’altres. En forma de “protestes”, aquelles irrupcions indicaven que un altre tipus de societat, de caràcter autoorganitzat, amb formes de sociabilitat i comunicació autònomes, emergia crítica amb la precarització de l’economia de mercat i amb la representació política, i coexistia, conflictivament, en un marc social hiperdeterminat per les relacions socials mercantils i vertebrat per l’estat-democràcia. Era l’emergència del social inesperat.

Durant aquells anys, sobretot per la conjuntura institucional, a les formes autoorganitzades del social se’ls atorgà carta de naturalesa política. L’acadèmia, els massmedia, els propis partits, legitimaren als moviments socials com a actors polítics, fins i tot quan era per a denostar-los.

Crisi dels moviments?

Amb la legislatura de “tota l’esquerra-institucional-copant-el-poder”, això canvià. Malgrat persistir tremolors quotidianes de vida col•lectiva, malgrat persistir causes profundes del malestar social, les “protestes” –amb honroses excepcions, com les lluites contra la destrucció del territori o per l’habitatge- declinaren. I el més significatiu: el seu reconeixement d’actor polític desaparegué. Es produí, de forma similar a d’altres moments històrics de construcció de “reflux”, una operació de neutralització de la potència política –simbòlica- dels moviments.

Per tant, la percepció de “crisi dels moviments socials” encara plana en part de la gent que ha participat en aquelles experiències de visibilització de la vida social autoorganitzada. I és una percepció que ens suggereix la necessitat d’aprendre d’allò viscut: saber què hem fet, com ho hem fet, quines potències hem desplegat, quins límits –propis o externs- ens han tenallat, i elaborar quins reptes se’ns presenten ara. Ja sigui en un context on partits de govern diuen “representar” els moviments, ja sigui en un nou escenari de governs neoconservadors i indissimuladament repressius.

Fracàs de la representació

Paral•lelament a les lluites al carrer dels Noranta, aconseguirem reptes cabdals, d’un valor enorme. Varem posar en pràctica noves formes d’organització. Varem obrir espais de sociabilitat on assajar altres formes de relacionar-nos. Qüestionàrem la indiscutida mercantilització de la vida. Dificultàrem l’aplicació de polítiques neoliberals que encara haguessin anat més a fons. Obrirem la possibilitat, de nou, de la política en tant que acció col•lectiva del comú, del social.

Però també varem constatar –constatem- paradoxes en la pròpia pell, prou doloroses. Avui és possible, i probable, que una votant d’un partit d’esquerres malvisqui amb una pensió insultant. Que un afiliat d’un sindicat obrer hagi de treballar amb un contracte precari. Que algú amb consciència ecològica hagi de menjar merda per falta de recursos econòmics. Que una assistent a les manifestacions per l’habitatge es trobi sola davant d’un abús immobiliari. I més. Hem constatat, també, la facilitat amb que reapareixen la dispersió, l’aïllament, el campi qui pugui individualitzat típic de tot moment de reflux.

Aquestes paradoxes assenyalen el gran fracàs de la representació política, i també d’un cert tipus de concepció cíclica de “moviment social”: la persistència de l’escissió entre vida i acció col•lectiva.

Polititzar la vida

Avui, a més de la labor política que ha caracteritzat aquests darrers cinc anys de ‘reflux de la protesta”, i que no ha estat altra que la de consolidar l’autoorganització de l’altra societat emergent -mitjans de comunicació, cooperatives, centres socials...-, també calen espais de lluita al carrer, doncs sabem que tota crisi de moviment, de reflux, accelera la intensitat i velocitat de les polítiques del poder. Sembla, a més, que repunta la conflictivitat en sectors socials que semblaven adormits, i que ho fan amb unes formes de transversalitat apreses en el cicle de lluites anterior.

Dit això, preguntes. En aquest context que s’aproxima, voldrem què se’ns reconegui -externament- la naturalesa política en tant que “moviments socials”? Voldrem comptar com a actors, un tant diferents, en l’arena política convencional? Voldrem generar, encara que sigui de forma autònoma, impacte en una agenda política que no hem determinat? Voldrem que el nostre re-empoderament passi per constituir-nos com la “quota social i participativa” de la democràcia representativa, una vegada els sindicats de concertació han estat buidats definitivament de legitimitat?

O bé aprofitarem la nova embranzida per a articular la nostra vida quotidiana amb formes d’organització comunitària? Crearem eines per afrontar els conflictes materials que ens travessen? Reforçarem i estendrem els projectes autogestionaris que encarnen aquesta altra societat que duem a dintre?

Sabem de la incompatibilitat última entre l’economia de mercat i les formes de cooperació no mercantils. Sabem que el paradigma capitalista dissol el vincle social. Sabem que el poder és constitutiu de les relacions socials. Per això volem transformar radicalment la societat que ens ha tocat viure. Ara bé, de quines eines ens dotem, i aquí ja entranya una discussió estratègica, per a repolititzar les nostres vides? Com fem, en definitiva, que la pròpia vida esdevingui acció col•lectiva?

Que segueixi el debat i prossegueixi el ball, que la música ens agrada!

(Abril 2008)

TASQUES IMMEDIATES: REPTES DELS MOVIMENTS

Desafiar la lògica seguretària, resistir al tancament autoritari de l’espai públic: la lluita pel carrer. Desafiar la invisibilització de la dissidència, trencar el control ideològic: la lluita per la comunicació. Desafiar l’aïllament i la parcel•lació: la lluita per les complicitats, pel reconeixement entre iguals, per l’estratègia comuna des de la singularitat i l’autonomia de cadascú. Desafiar, en fi, la lògica de la mercantilització, que destrueix les condicions de possibilitat del vincle social humà: la lluita per la col•lectivitat, pels espais físics, pel territori.

Més enllà del desafiament com a desobediència, el desafiament com a crítica i autocrítica. Analitzar les transformacions de l’acció col•lectiva. Els ritmes amb què ens mobilitzem, les formes amb què ens expressem, els objectius que perseguim. Si les nostres protestes serveixen per impactar en les polítiques públiques estatals o bé per obrir espais perquè emergeixin els nostres mons o bé per compartir mons... I recrear constantment les formes de lluita, no executant-les per rutina militant, sinó ajustant-les als objectius buscats.

Més enllà encara, el desafiament com a creació. Analitzar la profunda crisi de representació que experimenta la democràcia de mercat i les seves institucions polítiques, però també altres formes d’agregació col•lectiva que potser ens són més properes. I imaginar i posar en pràctica les institucions polítiques de l’autoorganització. Per exemple: les assemblees de barri, organismes situats i arrelats en el seu context, permanents i dinàmics, espais oberts de discussió pública i d’execució de decisions, generadors d’acció col•lectiva i de democràcia directa, coordinadors locals d’experiències de l’altra societat en marxa, que creixen per multiplicació i no per gegantisme.

O analitzar la crisi del vincle social. Entendre què passa en unes societats enrampades per la violència del diner: en el món del treball, en l’educació, en els serveis socials, en l’urbanisme…, i com podem, a partir de les cooperatives de treball i de consum, de l’educació alternativa, del suport mutu, dels centres socials autogestionats, de l’ús social del carrer…, dibuixar una altra geografia política, pràctica i vital, mapes on la col•lectivitat s’hi assenta i recrea malgrat tot. O...

Desafiar allò instituït, analitzar les nostres potències, desplegar-les a partir de la creació. Raúl Zibechi afirmaria: “Lo más revolucionario que podemos hacer es empeñarnos en crear nuevas relaciones sociales en nuestros territorios, relaciones que nacen en la lucha y se sostienen y expanden gracias a ella”.

(Publicat a Illacrua, juny de 2007)

S'ESTÀ PRODUÏNT UNA OFENSIVA

S’està produint una ofensiva cap a altres formes de fer política, cap a altres formes de viure, cap a altres formes d’habitar la ciutat. En som conscients, oi?

Unes formes de fer política asimètriques a les del Poder: horitzontals, quotidianament situades, alliberadores. Unes formes de viure –unes ganes de viure, unes vides- que s’allunyen de la mètrica mercantilitzadora que tot ho apama... per a canviar-ho per diner. Unes formes d’habitar la ciutat –de produir-la, de reinventar-la- que són comunitàries i singularitzadores, no massives ni alienants.
Doncs no. La Metròpoli no traga, engoleix. El Sistema de Partits no neutralitza, arrassa. L’Economia de Mercat no precaritza, polvoritza.

Després d’uns anys de retòrica progressista, on per tal de consolidar l’especificitat del Model Barcelona en el mercat global de les metròpolis era relativament necessari consentir altres formes de fer política, altres formes de viure, i altres formes d’habitar la ciutat, sembla que ara s’imposa –o s’intensifica, siguem precises- el que alguns han anomenat populisme punitiu, que no és altra cosa que relegar al codi penal la gestió del conflicte social.

Les okupacions, per exemple. Els Centres Socials Autogestionats i Okupats, per a ser més exactes. Aquestes eines materials –no discursives, ni ideològiques- que han servit –i serveixen, i serviran- per a experimentar altres formes de fer política, altres maneres de viure, altres modes d’habitar la ciutat. Okupacions que no només han denunciat els feridors nivells de la mercantilitzacio de l’habitatge, que també, sinó que han estat útils per a reinventar –actualitzar, empoderar- tota una cultura d’oposició al capitalisme. Que han estat palanca per a esquerdar –recorde-m’ho- l’horrorós consens neoliberal de fa uns anys. Que han estat els vivers des d’on s’han parit de nou les alternatives polítiques, socials, artístiques, comunicatives, econòmiques... basades en la cooperació i l’autogestió, l’autonomia i la democràcia directa. Que han permès de nou –com en els ateneus obrers de principis de segle, com en les col.lectivitzacions del 36, com en la creativitat social que emergi entre la mort del Dictador i la gàbia de ferro constitucional- el vell somni de l’autoorganitzacio social.

La pròpia consolidació de la metròpoli capitalista, amb la seva permanent reestructuració urbana i l’ús voraç del territori com a font de valor, posa en perill els espais –polítics, vitals, físics- alliberats amb l’okupació. El Sistema de Partits, sense excepcions, en tant que gestor del capitalisme metropolità, no tolera polítiques autònomes que li qüestionin l’èxit –per a uns- del projecte. I els Mass Media, i la Justícia, i el Gran i el Petit Especulador urbà.

Tots ells estan contribuint a la definició d’un estereotip, l’okupa, en tant que ésser caracteritzat per no ser subjecte politic ni mereixedor de drets socials. Rera la definició, vindrà l’extirpació quirúrgica de totes les pràctiques polítiques, vitals, urbanes, que hi incloguin en el catàleg.

S’està produint una ofensiva cap a altres formes de fer política, cap a altres formes de viure, cap a altres formes d’habitar la ciutat. En som conscients, oi?

(Publicat a la Directa, febrer 2007)

DESPOLITITZAR EL CONFLICTE. L'ORDENANÇA "CÍVICA" I EL NOU PROTAGONISME SOCIAL

1. Legalitzar la violència classista

L’ordenança per a “garantir la convivència ciutadana a la ciutat de Barcelona”, la malparida ordenança del civisme, no s’ha aprovat només perquè li fem retrets humanitaris, quasi assistencials. És rotundament cert que persegueix l’economia informal dels més desafavorits (prostitució, venda ambulant, captaires), i que criminalitza i penalitza els comportaments, les formes de vida i fins i tot els subjectes socials que escapen a la definició del ciutadà benestant, pulcre, integrat, participatiu o obedient. La marca Barcelona -corporació empresarial metropolitana en constitució- pretén, per una banda, monopolitzar tota l’activitat econòmica en el paraigües del capitalisme formal, de manera similar al sistema fabril anglès que perseguí implacablement a milers de vagabunds desposseïts per a salaritzar-los i recloure’ls en fàbriques. I per altra, en tant que empresa dedicada a la producció i comercialització d’imaginaris i serveis associats, la marca Barcelona no tolera distorsions del seu skyline a peus de terra, això són, totes aquelles persones que trepitgen el carrer de forma inapropiada o disfuncional al publireportatge permanent de l’economia de mercat.

Un exemple clar de violència classista: la viscuda pels desplaçats territorialment, pels expulsats per l’ofensiva immobiliària i urbanística que dinamitza el model Barcelona. La gent amb rendes baixes, que ha tingut la gosadia de viure tota la vida en barris històrics i que de fet ha traçat l'historicitat que avui dóna valor afegit al territori, aquests milers de persones que veuen com els són arrebatats els drets a la ciutat, el dret a habitar i, molt sovint, el dret i la pràctica de l’experiència de la col•lectivitat. Desplaçats, expulsats, atomitzats,... l'ordenança del civisme és el braç legal que acompanya la violència material de l'elitització: els seus afectats no mereixen ser inclosos en el catàleg de la ciutadania...

Si els objectius socio-economics buscats per l’ordenança són clarament de dretes (clàssicament burgesos, econòmicament empresarials), no ens ha d’estranyar que els mitjans utilitzats també ho siguin. L’ordenança no li fa fàstics a inscriure’s en la tradició jurídica neoconservadora de la tolerància zero, la que equipara criminalitat als petits actes irregulars que cometen els exclosos del benestar urbà. Més que garantir “la convivència ciutadana”, el que fa l'ordenança és apuntalar l’ordre econòmic classista del capitalisme metropolità. Aleshores, davant del repte que suposa, l’haurem de desafiar amb uns criteris que vagin més enllà dels humanitaris, i això significa inscriure-la al bell mig d’una confrontació entre antagonistes econòmics, socials i polítics.


2. Desactivar el protagonisme social

A més de legalitzar la violència classista cap a les manifestacions econòmiques i socials de la pobresa, en l’ordenança s’hi inclouen aspectes d’immediata confrontació politica. Qüestions que, evidentment, no han estat gens publicitades ni per les Institucions, ni pels mitjans de comunicació de masses, ni pel partit enrotllat de torn, però que tampoc han estat -malgrat la seva gravetat- suficientment denunciades pels opositors a la llei. Diguem-ho clar: l'ordenança cívica apunta directament a la neutralització de les pràctiques polítiques rupturistes i quotidianes dels moviments de base enfrontats al model capitalista de ciutat.

En els darrers anys, la creativitat social ha desbordat la malla estreta dels partits politics, les formes arcaiques del sindicalisme del pacte social, la professionalitzacio anestesiant de les ONG, la presa de pèl de la participació ciutadana, l'insult del voluntariat... Desobeint els nous i vells agents del control, un nou protagonisme social s’ha fet present de forma quotidiana en els carrers de la ciutat. Un magma irrepresentat i irrepresentable, intervenint insistentment en l’espai urbà, tant físicament com simbòlica, expressant-se a partir de la reapropiació del carrer i articulant-se molt sovint en l’agregació espontànea, en la manifestació, en el concert, en la festa alternativa, en la paradeta, en la pancarta, en el cartell, en la pintada, en el menjar popular, en el mercat d’intercanvi... Un protagonisme social que ha sorgit com a resposta, repte i alternativa a la crisi de representació de la política tradicional i a la precarització de la vida, capaç de materialitzar –més enllà de les paraules- certa resistència física a la construcció de la metròpoli capitalista. Arxipèlag de relacions socials basades en la cooperació, d´altres formes de fer política i construir col•lectivitat. Creació d´espai public allà on només hi hauria circuit comercial, experimentació d’una esfera pública no estatal allà on únicament hi hauria hagut malestar urbà individualitzat...

L’expressió del nou protagonisme social ha suposat la politització autònoma de l’espai públic, a partir de l’ús intens del carrer com a lloc per a la creativitat i el conflicte. I són aquestes formes expressives les codificades i sancionades en l’ordenança. Doncs per al model Barcelona, tot ús de l’espai urbà –de fet, tota relació social- que escapi i/o entri en conflicte amb la mercantilització i/o el control, suposa un repte “biopolític” que ha de ser neutralitzat. L’ordenança és un moment més en la lluita per l’espai públic, una palanca per a facilitar la mercantilització que interessa al capital público-privat, un moviment legal per a garantir la governabilitat. Restringint l’ús de l’espai urbà de tal forma com ho fa l’ordenança, es pretén clausurar els espais propis del nou protagonisme social. Desactivar un moviment que no s’articula políticament ni en els despatxos ni en el parlament, sinó que ho fa en el carrer.


3. Despolititzar el conflicte

L’ordenança busca restringir al màxim la possibilitat de crear moviment social. Tanmateix, la seva aposta és una neutralització que superi els dispositius tous d’integració (un tant fracassats, filosofia fòrum o participació ciutadana) i que no obstant no suposi la lectura política que podria despertar la repressió “dura”. Planteja així el control “administratiu”, que busca un ofegament de les pràctiques dissidents però no des d’un punt de vista immediatament polític sinó gairebé tècnic.

En primer lloc, ho fa amb el xantatge econòmic, que promourà que siguin únicament les empreses o les grans organitzacions de la societat civil les que utilitzin l’espai públic. En l’article 14, relatiu a l'organització i autorització d'actes públics, s’estableix que: “l'Ajuntament podrà exigir als organitzadors que dipositin una fiança o subscriguin una pòlissa d'assegurança per respondre dels danys i els perjudicis que es puguin causar”. I en segon, amb la censura política, l’Ajuntament legalitzant la seva arbitrareitat, autolegitimant-se com a jutge sobre qui pot utilitzar l’espai urbà i qui no, com si la ciutat no fos viscuda i treballada per tots. “L’Ajuntament no atorgarà autorització per a la celebració d’esdeveniments festius, musicals, culturals, esportius o d’índole similar en els espais públics on es pretenguin realitzar quan, per les previsions del públic assistent, les característiques del propi espai públic o altres circumstàncies degudament acreditades i motivades a l’expedient, els esmentats esdeveniments puguin posar en perill la seguretat, la convivència o el civisme”. Paraules ambigües -seguretat, convivència, civisme- que simplement amaguen la discrecionalitat total que s’arroga l’Ajuntament, una discrecionalitat que, com afirma la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona, afectarà segurament “als drets polítics d’aquells grups més descontents o insatisfets amb la política municipal”. També es proclamen motius tècnics alhora de prohibir la comunicació pròpia dels moviments: “La col•locació de cartells, tanques, ròtuls, pancartes, adhesius, papers enganxats o qualsevol altra forma de publicitat, anunci o propaganda, haurà d'efectuar-se únicament en els llocs expressament habilitats a l'efecte per l'autoritat municipal. És prohibida la col•locació de cartells i pancartes en edificis i instal•lacions municipals, en qualsevol espai públic o element del paisatge i el mobiliari urbà o natural, sense autorització expressa de l'Ajuntament” així com “escampar i llançar tota classe de fulletons”. Per altra banda, en el segon apartat de l'article 23 s’estableix que: “igualment, caldrà autorització expressa de l'Ajuntament, a més de la del titular del bé afectat, quan el cartell o la pancarta s'instal•li en un bé privat si vola sobre l'espai públic, excloses les pancartes a balcons i altres obertures”, Etcètera.

Tota la comunicació directa dels moviments, des de l’organitzacio d’actes públics, fins a la distribució d’octavetes o publicacions alternatives, es pot veure afectada per la neutralització tècnica. Mentre el franquisme hagués prohibit una pancarta pel seu contingut politicament subversiu, fet que escandalitzaria i suscitaria solidaritat politica, en la democràcia de la repressió administrativa la prohibició s’imposa en el mateix mitjà de la comunicació. Ara la lluita ja no és per la llibertat d’expressió (expressar una cosa o altra) sinó per la possibilitat d’expressar. (La cosa té trampa, però, perquè l’Ajuntament sap que els continguts de les pancartes probablement no seran del seu gust...)

La neutralització tècnica té com a objectiu impedir l’articulació politica del malestar urbà. Desallotjar un centre social okupat en nom de la propietat privada, o bé tancar una associació cultural perquè s’hi han fet xerrades contra el fòrum 2004, és una repressió política que posa damunt la taula debats igualment politics. Ara bé, tancar un centre social o un ateneu perquè no tenen llicència de bar, és repressió administrativa, tècnica, que permet rentar-se les mans respecte les motivacions polítiques de fons que igualment han motivat el tancament d’aquell lloc públic i associatiu –que no negoci il•legal.

Despolititzar el conflicte existent en la metròpoli elititzada / precaritzada significa que el malestar urbà, la visibilització de la pobresa, i els moviments socials de resposta a la precarització de l’existència, no han de ser llegits políticament ni afrontats de forma col•lectiva. Han de ser tractats com a problemes d’ordre públic, en tant que desordres asocials o anòmics, en tant que comportaments individuals desviats, i per tant gestionats a partir de sancions personals administratives o a partir de la “reeducació”...

Intervenint a partir de l’ofegament administratiu, s’aspira a despotenciar encara més els que no tenen poder, i refundar el consens fissurat amb l’ajuda dels sectors socials conservadors. Desactivar el protagonisme social que emergeix entre les ruïnes de la politica institucional desacreditada, aquesta altra societat que, quotidiana i discreta, ha anat alimentant i realimentant-se amb les successives mobilitzacions urbanes dels darrers anys. És, el setge a aquesta geografia politica capaç de crear resistència i alternativitat, l’objectiu inconfessat –o confessat amb veu baixa- de l’ordenança de la marca Barcelona. No estarem parlant de l’eterna obsessió del sistema de partits que, represaliant les formes politiques informals, pretén preservar el seu monopoli de la politica....?


4. Si el gos borda...

En la Barcelona postmoderna i postindustrial, semblava que el conflicte que històricament ha tatuat els carrers de la ciutat hagués estat relegat als arxius o museificada. L'enfrontament entre la burgesa ciutat dels prodigis i la rosa de foc proletària, únicament material de novel•la o fulletó. Per “sort” l’ordenança, malgrat buscar el contrari, el que ha fet a partir de la tipificació i càstig administratiu és reconéixer un desbordament. Això és, l’existència d’uns subjectes socials que, per manca de drets formals –laborals, politics, legals-, s'articulen col•lectivament a partir de mecanismes informals, al•legals, directament il•legals o il•legalitzats, molts d'ells tipificats d’incívics... La Institució, incapaç de proposar una sortida emancipatòria a la crisi de governabilitat, pretén ofegar els desafiaments d’un protagonisme social, arrelat al carrer, que si practica alternatives a la crisi.


Precaris... sense papers... prostitutes... activistes... graffiters... incivics...
si el gos borda és que estem entrant en el pati del seu amo


(Publicat a Illacrua, abril 2006)

LA CORTINA DE FUM DEL CIVISME

Amb presses, quasi clandestinament, l’Ajuntament ha aprovat una ordenança per a la “convivència i la llibertat”: la famosa llei per a combatre l’incivisme. Exercint de tontos útils dels interessos partidistes de la dreta institucional (CiU, PP), realitzant la feina bruta a la dreta social (empresariat local, comerciants), i arraconats per les soflames populistes de la dreta mediàtica (La Vanguardia), la nostra “esquerra” institucional ha passat de puntetes –més enllà d’operetes poc creïbles com les “audiències públiques”- el debat sobre l’ordenança per por a evidenciar la seva veritable condició política.

Doncs no sembla casar amb l’estètica progressista la persecució, per exemple, de les prostitutes o de la gent sense sostre; més aviat és una pràctica pròpia de les novaiorqueses doctrines giuliani de la tolerància zero, que són en allò social el que les polítiques neocon de Bush són a la geoestratègia internacional. Si, ho recordem: els “atacs preventius”, la militarització del territori, l’ús de la força en la resolució de conflictes, l’estigmatització de determinats col•lectius, la supèrbia en esclafar al feble, l’arbitrarietat en l’aplicació de la llei. Ens sona.

Però l’actual administració municipal, aquest bloc monolític de dretes, -digue-m´ho clar, doncs els balbuceigs d’Iniciativa només serien versemblants si trenquessin el pacte de govern- no només ha volgut aprovar ràpidament l’ordenança per a salvaguardar el seu progressisme estètic. L’ha aprovat amb celeritat perquè no ens adonem del calat profund que entranya.

El debat sobre el civisme, o la definició nebulosa dels “comportaments incívics”, és una cortina de fum. Aquesta ordenança no pretén resoldre problemes de brutícia, o de sorolls, o de comportaments poc respectuosos entre veïns. Si fos així, faria esment de la contaminació dels automòbils, que no ho fa; o bé prohibiria l’estruend de les obres amb que les constructores esbudellen la ciutat i ens posen els nervis de punta, que tampoc; o bé impulsaria l’obertura d’espais públics per a què el veïnat es relacioni solidàriament, que ni de conya.

Les veritables intencions d’aquesta ordenança són unes altres. Són apuntalar legalment el model de ciutat-empresa on totes les activitats no mercantilitzables sobren. Són reforçar les polítiques de control –la ciutat-presó- d’aquella vida al carrer ingovernable des de les institucions. Són expulsar els pobres dels barris històrics on els progres adinerats volen viure sense molèsties: el gaudi d’una elitització sense contrapartides emprenyadores, la legitimació de la violència immobiliària i urbanística. Són desarmar els moviments socials de les seves pràctiques polítiques de base: una vegada en el poder, les “esquerres” de torn no recorden que va ser amb manifestacions, pintades, octavetes, actes al carrer, pancartes als balcons, els mitjans pels quals la societat destituí tant els governs de CiU a Catalunya com els del PP a l’estat espanyol. No ho recorden, o ho recorden massa bé.

Aquesta ordenança no és broma. És la reedició de la guerra de classes contra els pobres. És una ofensiva contra les llibertats polítiques. És la legalitat on s’assenta l’acumulació capitalista dels pocs que gaudeixen de la Barcelona marca registrada.

Però les presses municipals no han aconseguit ocultar les veritables intencions de l’ordenança. La nostra paciència ens fa savis, tenim tota la vida per a desobeir-la. Civisme? Cinisme!


(Repartit a la mani contra l’ordenança, desembre 2005)

ÉS HORA DE RECLAMAR CIVISME (O LA NOVA INQUISICIÓ)

Quan les ideologies es ressequen, quan dretes i esquerres es confonen deliberadament, quan la política és únicament gestió de l’existent, és l’hora institucional de reclamar civisme. Quan es renuncia a l’eradicació profunda de la desigualtat, quan es descarta la pròpia emancipació, quan la forma de vida dominant exclou l’experiència d’un temps més enllà de la mercaderia (sigui l’habitatge, sigui la càmera digital) o del treball assalariat, és l’hora ciutadana de reclamar civisme. Quan l’economia de mercat ha esberlat les relacions comunitàries, quan l’Estat ha monopolitzat l’acció col•lectiva, és hora que milers d’individus atomitzats s’esgargamellin reclamant civisme. Quan, sota la catifa de la marca Barcelona, s’hi ha escombrat dissimuladament l’escòria que genera el “desenvolupament sostenible”, i quan de tants bonys sota l’esquena la catifa es torna incòmoda, és hora de reclamar –unànimement- civisme.

Aleshores una nova Inquisició es posa en marxa, i protagonitza discursos de polítics mediocres alleujats de tenir per fi un discurs; i escalfa els ànims d’anodins ciutadans fins a fer-los saltar del sofà i abandonar el comandament a distància; i totalitza el llenguatge social fins a tornar-lo un monocord crit histèric que reclama: a la foguera! I al foc purificador del nou dogma s’hi llencen bruixes i bruixots, putes de carrer, bongueros impertinents, okupes radicals, guiris borratxos, veïnes porques, fumetes adolescents, sorollosos immigrants, ionkies despistats, homeless a seques.

I així la Institució, com un Torquemada sadollat, respira a fons sabedora de poder guanyar la batalla per un espai públic massa disputat –de fet reconstruït- pels moviments socials heretges dels darrers anys. I així els nous senyors feudals de les constructores i immobiliàries continuen –sense fer soroll, és un dir- edificant i ventilant-se pisos a 40 milions. I així els mass mèdia tanquen -virtuosos com teòlegs de monestir- el cercle de denunciar i reclamar solucions a un problema de la seva creació. I així el ciutadà dorm el son dels justos, confiat en assolir l’únic cel possible. Civisme, civisme, civisme. Haurem de retorçar el concepte fins que perdi tot sentit.

Publicat a la Directa, octubre 2005