dissabte, 27 de juny del 2009

PUNT DE NO RETORN



PUNT DE NO RETORN (O ALGUNS APRENENTATGES DE MARÇ)

La societat deixa de ser autònoma, afirmava Castoriadis, quan deixa de qüestionar-se a sí mateixa. Quan la gent se sent impotent per a dominar les seves condicions de vida. Quan la gent es rendeix davant del que considera inevitable. Quan la gent se sent incapaç d'autodirigir-se. Quan la col•lectivitat experimenta aquesta pèrdua de poder, aquesta incapacitat per a articular-se autònomament, es produeix un doble moviment complementari: la clausura d'allò polític en el sí de la societat, i el retorn de la política (i dels polítics).

És a dir, la constitució d'una societat heterònoma. Dirigida per uns altres, governada des d'un afora, gestionada com un objecte, l'esterilització de la capacitat social de practicar l'autocrítica i per tant la possibilitat de reinvenció, no és res més que la garantia que la Institució romandrà immaculada en el seu exercici de poder.

No obstant, on millor es pot reconèixer una societat democràtica és en les seves queixes continuades de no ser-ho suficient (Bauman). No obstant, quan algú afirma voler-te representar, el que pretén és substituir-te, reemplaçar-te, apartar-te i col•locar-se ell en el teu nom (Saviesa popular). No obstant, cada generació -d'activistes, de militants...- té el seu punt genuí de no retorn. Per a uns, l'okupació i desallotjament del Cinema Princesa. Per d'altres, Gènova. Per a uns de més recents, una intersecció curiosa entre Via Laietana -de nou- i una ciutat -de nou també- italiana: Bolonya.

El moviment del 18 de Març: punt de no retorn, bifurcació a ser desplegada

De les mobilitzacions universitàries de març, hi ha tantes lliçons a ser assaborides! A molts nivells, és necessària una reflexió conjunta (“no podran amb nosaltres si el nosaltres el construïm junts”) entre totes les que s'hi sentiren partícips.

A nivell tàctic, és evident que la relativa pau social dels darrers cinc anys -la de Zapatero i el tripartit- ha sepultat alguns coneixements col•lectius del carrer que hauran de ser reapresos. Les diverses càrregues policíaques del 18 de març -massives, bestials, impunes- hauran de ser afrontades de nou, doncs possiblement inaugurem un nou cicle de mobilitzacions i per tant, un nou cicle de respostes repressives en auge. Però ni una càrrega policíaca és un tsunami imprevisible, ni tampoc és inevitable haver d'empassar-se el dolor de cent cinquanta companys ferits. La qüestió policíaca, tan desagraïda de tractar, haurà de ser malauradament encarada: quan la tinguem materialment a sobre en les manifestacions, haurem de minimitzar danys propis. Quan la tinguem simbòlicament damunt en el debat polític, haurà de ser desarmada políticament, i socialment deslegitimada.

A nivell estratègic, quan es produeixen punts de no retorn com el del 18 de març, sol haver una discussió política en els moviments. Seguim insistint en reformular la Institució, o en desertem i construïm alternatives? Persistim en una identitat que faciliti el conflicte específic, o ens diluïm i ens hibridem i potenciem el conflicte social general? Siguin quines siguin les respostes, que no tenen perquè ser excloents, seria bo compartir-les amb les alternatives forjades en els punts de no retorn anteriors. Que els començar de cero es parlin amb els començars de cero anteriors, que l'organització autònoma estudiantil incentivi i es retroalimenti en l'organització autònoma de la societat.

Dues ribes clarificades

Finalment. El cicle de lluites autònomes dels 90 s'accelerà sota governs de signe conservador, i s'exhaurí amb la pujada de l'esquerra institucional als diferents nivells de l'Estat. El cicle actual, en canvi, s'inicia sota la gestió de governs d'esquerres, i en pateix la seva criminalització. Ells gestionen les universitats i la policia, i ho fan imposant plans neoliberals sense discussió política, i represaliant les respostes crítiques a la mercantilització. I la totalitat del sistema de partits tanca files, i la totalitat de mitjans de comunicació de masses tanca files, i gran part dels seus apèndixs socials -professorat progre, sindicats majoritaris- tanca files al voltant dels plans neoliberals i repressius. Aquí no hi ha esperances a ser defraudades, aquí no hi ha retorn messiànic de la política (i els polítics), aquí no hi ha cants de sirenes per a una millor representació política que l'anterior. Aquí hi ha dues concepcions de la societat enfrontades, dues ribes clarificades en el punt de no retorn del 18 de març.

Una, la que vol preservar l'exercici del seu poder a tot preu, fins i tot hipotecant el futur dels seus suposats projectes polítics castigant aquells que podrien haver-ne estat avaladors. I l'altra, la que no renuncia a dominar les seves condicions de vida, la que no es vol rendir perquè considera que no hi ha res inevitable, la que se sent capaç d'autodirigir-se i d'articular-se per ella mateixa. Aquí hi ha una societat que qüestiona a sí mateixa, aquí hi ha societat autònoma. Aquí hi ha un punt de no retorn, i veurem què hi germina.

(Publicat a la Directa a l'abril del 2009)