dissabte, 22 de novembre de 2008

LA CIUTAT DE LA POR

Tu recordes els camins per on s’arriba a la ciutat de la por? Recordes com les ombres tènues aparegueren, tímidament primer, i més tard empastifaren cada una de les mol•lècules de l’aire? Tu recordes aquest procés que eclosionà amb la paranoia col•lectiva?

Havíem viscut uns anys de foc, la presa de carrer rupturista i directa -així ens hi referíem, en aquests termes o alguns de similars. Havíem reinventat les places, havíem reconstruït el món sobre les desferres del passat industrial, li havíem injectat color, passiórevolta. Colonitzàvem l’espai de la metròpoli balbucejant: li fèiem gargots vitalistes. Okupàvem, per exemple, la plaça Catalunya i ens hi quedàvem a dormir, o bé entràvem als supermercats i ens reapropiàvem d’aliments per a repartir-los, o be saludàvem les primeres llum de l’alba, extenuats per balls quasi tribals en unes platges encara no prou perimetrades.

Tu hi eres en aquelles festes, hi érem tots, i tots ens convertírem en agents d’un àcid devenir -perdérem força, actitud, coratge- ens varem deixar enteranyinar en una individualitat autocentrada. L’òsmosi amb l’ambient general tampoc era inevitable, no, tampoc era inevitable. Quin va ser el detonador que clausurà la ciutat que valia la pena habitar-la? O va ser una mena de llot finíssim, tan imperceptible que quan ens n’adonarem ja hi teníem les cames enfangades?

Tu recordes els camins per on s’arriba a la ciutat de la por? Els recordes? Potser no, tanmateix resulta una urgència epicèntrica -quasi nuclear- la tasca de desconstruir-los, desvectoritzar-los, sotmetre’ls a una exhaustiva exploració. Primer per a pensar-nos, desprès per a trobar-nos i embriagar-nos en un nou recomençar.

(Publicat a la Directa, abril 2008)