divendres, 25 d’octubre del 2013

Hem tornat a dir que no


'Ai, la gent vol viure en pau

i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana'

Companyia Elèctrica Dharma

No és la primera vegada que en hem d'enfrontar a la presència del feixisme als nostres carrers. Ni, malauradament, tinguem-ho clar, serà la darrera. I no ens referim als heroics combats de la Barcelona del 1936, la victòria obrera i popular del 'no passaran'. Tampoc no parlem de la resistència quotidiana --de viure lluitant i lluitar per sobreviure-- a quaranta anys de nacionalcatolicisme. No cal anar tan enrere. Ens referim a haver d'encarar l'amenaça feixista al bell mig d'una 'democràcia consolidada'.

A Sants, la memòria antifeixista, generosa i en estat d'alerta permanent, ens remet a l'esforç col·lectiu que el teixit social del barri, i finalment de tota la ciutat i del conjunt del país, va haver d'activar a la dècada de 1990 per tal d'expulsar els nazis i feixistes de la plaça dels Països Catalans. Capitanejades per personatges lúgubres com Ricardo Sáenz de Ynestrillas, aquelles concentracions exaltaven any rere any el genocidi dels pobles originaris d'Abya Yala en mans de la corona hispànica i, de passada, propugnaven un nou cop d'estat militar, l'expulsió d'immigrants, la repressió d'homosexuals i gent d'esquerres i l'anorreament total de Catalunya. Una 'llibertat d’expressió' que anava acompanyada, sistemàticament, de pallisses a sense-sostre, a joves alternatius, a qui fos.

Per tombar-los, i per tombar la desídia --complicitat?-- del sistema polític que els emparava, vàrem haver de fer literalment de tot. Festivals antiracistes, recollides de signatures, manifestacions tranquil·les i no tan tranquil·les, accions contundents. I els vàrem fer fora. Això sí, amb un cost elevat: centenars de detencions d'antifeixistes, empresonaments, multes, ordres de crida i cerca. Ferits per bales de goma, criminalitzats mediàticament, tocats emocionalment, la solidaritat fou --com sempre-- la recepta que ho guareix tot. I tota una societat va comprendre, de cop i volta, que el perill feixista no era pas cap rèmora borrosa del passat, sinó una amenaça molt concreta per al futur. D'aquelles lluites, en recordarem els qui ja no hi són: activistes veïnals com en Josep Pons, mares de detingudes com la Mercè Grenzner, manifestants com l'avi Pere Farriol, solidaris com l'actor Jordi Dauder, tornant a recitar el 'no passaran' a la plaça de Joan Peiró.

Avui els feixistes volen tornar a Sants. I nosaltres, un nosaltres ampli i generós, com la memòria antifeixista que duem a dintre, hem tornat a dir que no. I hem dit que no perquè, amb les greus conseqüències socials de l'actual reestructuració capitalista, la concentració de nazis i feixistes no és cap esdeveniment banal o que ens permeti d'aclucar-nos d'ulls. Perquè forma part d'una estratègia política per a generar tensió i violència social per a aconseguir rèdits polítics similars als dels grecs Alba Daurada. Perquè, essent els mateixos que atacaren l'espai Blanquerna de Madrid l'11 de setembre, és un torpede a la línia de flotació dels processos democràtics que el nostre poble comença a caminar per a l'alliberament col·lectiu. I perquè, en definitiva, no tenen cabuda en el nostre projecte de viure barris inclusius, dignes, solidaris i en llibertat.

Avui, més que mai, hem d'evitar que la barbàrie feixista es passegi pels cors dels nostres barris i agredeixi persones, comerços o locals socials. Ho devem al Josep, a la Mercè, al Pere, al Jordi. I sobretot a les víctimes de l'horror nazi i feixista de cap a cap del temps. Ahir, avui i sempre. No passaran.

Publicat a Vilaweb 10.10.2013

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Ciutats cooperatives versus smart cities?


A principis d’agost del 2013, el director general de la Mobile World Capital Fundation, Ginés Alarcón, enuncià la bona nova: “Barcelona ha de liderar la transformació social de la vida connectada a través del mòbil”. Amb aquella epifania, es revelaven les bases estratègiques de la Fundació creada per GSMA (l’organització mundial d’operadors de telefonia mòbil), la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Indústria, l’Ajuntament de Barcelona i la Fira; segons Alarcón, “el millor exemple de col·laboració entre administracions públiques en un projecte de promoció econòmica des dels Jocs Olímpics del 92”. Per a l’exdirectiu de T-Systems, sobretot, s’havia de fomentar la concertació público-privada per atreure capital, noves empreses i convertir la ciutat “en el centre del coneixement mundial sobre la vida connectada”. Fer de Barcelona una smart city era una oportunitat econòmica “brutal”, i s’havia de traduir en un increment del PIB, “com va fer el tèxtil al segle XX”. [1]
Poques setmanes després, sense una relació aparent entre els esdeveniments, el veïnat de Ciutat Meridiana –barri barceloní conegut com a “Vila-Desnonament”- ocupà el Centre de Creació Digital que es contruia a la zona. L’objectiu: fer-hi un nou Banc d’Aliments , necessari per a pal·liar la  situació extrema que es vivia al barri a causa de l’absència estival de les beques-menjador. Fins aleshores, la crisi alimentària havia estat afrontada des de l’autogestió, i en els desbordats locals de l’Associació de Veïns, en pocs mesos, s’havien repartit 18 tones d’aliments bàsics. [2] Amb l’ocupació de l’edifici i els seus usos autogestionats, el veïnat no només il·lustrava com la cooperació social s’activa solidàriament per a fer front l’emergència urbana, sinó que desvetllà alguna cosa més: la tragèdia de les classes populars barcelonines en l’era de les smart cities. La pregunta, incisiva, feria l’aire: “què carai fa un Centre de Creació Digital en un barri necessitat d’aliments?
Dues forces, dos ritmes de fons
El maig del 2011, durant la campanya que el dugué a l’alcaldia barcelonina, Xavier Trias ho explicà orgullosament. Acompanyat d’Antoni Vives, futur regidor d’Habitat Urbà, l’alcaldable desgranà el projecte d’instal·lar un Ateneu de Fabricació a Ciutat Meridiana. L’espai hauria d’acollir una de les seus d el FabLab Barcelona, centre de producció i investigació digital promogut pel Massachusetts Institute of Technology, que serviria per a “reindustrialitzar Barcelona amb la tecnologia del segle XXI”. Vives, a més, carregà contra el consistori socialista, per no pensar mai en aquest tipus de barris quan una universitat nord-americana es volia instal·lar a Barcelona, afirmant que “seria revolucionari dur un centre d’aquestes característiques a un barri com Ciutat Meridiana”. La inversió no era menor: acabar l’adequació de l’edifici costaria 250.000 euros, d’una partida de 1.500.000 pel conjunt dels FabLabs barcelonins. No obstant, com vaticinà la periodista Meritxell M. Pauné, “Ciutat Meridiana no esdevingué Massachusetts [3] i a l’estiu següent el veïnat organitzat passà a l’acció. Front la incapacitat municipal d’afrontar necessitats més peremptòries com la pobresa i la desigualtat social, ocupà l’espai per a posar-lo al servei de les exigències comunitàries.
La contradicció relatada, essencialment, explicita el xoc de realitat entre dues forces a la ciutat. Per una banda, la lluita veïnal i popular, activada per a resoldre necessitats bàsiques col·lectives, sostinguda pel ritme de fons de l’autogestió i la cooperació social. Per l’altra, l’orquestració de la inversió pública al servei dels projectes estratègics de l’empresariat urbà i global, aquesta vegada entorn el coneixement; això és, en paraules de David Harvey, “un procés d’urbanització que generi rendes de monopoli pel capital privat”. [4] Dues forces, dos ritmes de fons. Ciutats cooperatives o smart cities?
Democràcia ecònomica urbana
Si la tecnologia ens ha de servir per a alguna cosa, no ha de ser per a connectar (o sotmetre) la vida a l’acumulació privada de capital, sinó per a transformar la matriu productiva de les ciutats i posar-la al servei de les necessitats del conjunt dels seus habitants. Una ciutat intel·ligent no és la que, ras i curt, tolera creixents desigualtats econòmiques i abismes socials en el seu sí, sinó la que mobilitza les seves capacitats per impulsar una nova economia urbana basada en la cooperació social i l’apropiació col·lectiva de la riquesa.
Després d’anys d’insistència, hem entés finalment que Barcelona és una empresa: ara el que pertoca és col·lectivitzar-la: els seus 100.000 aturats ho necessiten. I col·lectivitzar-la significa implementar una alternativa al model neoliberal de ciutat, superar una economia política urbana que violenta de forma permanent les nostres vides. El Model Barcelona de governança público-privada ha estat un èxit... pels inversors. Ara requerim d’un model de gestió municipal-comunal-cooperatiu pel 99%.
La crisi de les polítiques socials urbanes és deguda, a més, a l’orientació estatal-mercantil que les ha estrangulat. Per tant, cal un canvi substancial: han de ser sostentades per una nova economia metropolitana, governada per les comunitats locals i amb coordinació municipal. En aquesta nova economia solidària que articuli la ciutat, els barris han de ser un instrument polític no sols d’una certa descentralització administrativa, sinó, sobretot, d’autogestió popular.
Crear ciutats cooperatives significa impulsar una economia autocentrada en allò local, protagonitzada per les comunitats veïnals i basada en la resolució de les necessitats des de la proximitat. El treball, el consum, el crèdit, els transports, els abastiments, els serveis comunitaris, i en general totes les dimensions que organitzen la vida a la ciutat, han de ser progressivament autogovernades amb formes de propietat col·lectiva i gestió democràtica. I les plusvàlues que generen els sectors econòmics específics de la productivitat urbana (turisme, patrimoni, cultura, habitatge, comunicació, serveis…) han de retornar a la col·lectivitat que les ha sostentades.
Urgeix construir una democràcia econòmica urbana, detectar les necessitats materials i culturals de les precaritzades poblacions metropolitanes, i resoldre-les en base a les potencialitats de la intel·ligència col·lectiva –la cooperació social- que ja habita al territori. Més que smart cities que sotmetin la vida al capital privat, necessitem ciutats cooperatives que crein i distribueixin solidàriament la riquesa comuna. Cal un canvi de règim polític i econòmic metropolità: les decisions i els recursos de Barcelona han d'estar en mans de la majoria social.

Publicat a Eldiario.es, 19 de setembre del 2013.

[1] Pujol, I. “Barcelona ha de liderar la transformació social de la vida connectada a través del mòbil. Entrevista a Ginés Alarcón”, Diari Ara, 7 d’agost del 2013.
[2] Alcántara, A. "Ateneus de fabricació vs bancs d’aliments. Quin model de cultura volem?" a http://educaciotransformadora.wordpress.com/ consultat el 27 d'agost del 2013.
[3] Pauné, M.P. “Ciutat Meridiana no serà Massachussets (ni el Pedralbes del segle XXI)” a Carrer 126, FAVB, desembre del 2012.
[4] Harvey, D. Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la revolución urbana. Madrid: Akal, 2012.

Els tres esgotaments del règim (o la necessitat d’institucions del comú)


Ivan Miró i David Fernàndez. Publicat a Àmbits de Política i Societat, Revista del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, 16 de setembre del 2013.


El règims polítics espanyol i català, nascuts dels Pactes de la Transició, experimenten un triple esgotament. En primer lloc, d’aquella escissió constituent de la democràcia representativa, on s’adjudicà –amb els moviments socials antifranquistes corpore insepulto- el monopoli de l’acció política al sistema de partits.
Esgotament, en segon terme, d’aquella jerarquització partitocràtica on es definí un subjecte polític que havia de predominar -amb un desdeny prepotent i minoritzador- vers el subjecte social.
I esgotament, finalment, d’aquella fractura artificial de l’activitat social en compartiments formalment estancs; la política, l’economia, la societat i la cultura; una fractura on la política no tenia “res a veure” amb l’economia, ni l’economia amb la societat, i la cultura no tenia res a veure… amb res.
Escissions, jerarquitzacions i fractures, que constituiren la metodologia de la Cultura de la Transició, i que avui semblen exhaustes o com a mínim afeblides per la seva descosificació, això és, per la consciència social cada vegada més àmplia de la seva construcció impostada. Imposada.
Què ha causat aquest triple esgotament? Perquè, a ulls de creixents sectors socials, es percep una certa obsolescència de la democràcia representativa? És possible revertir l’esgotament en una nova institucionalitat social que organitzi democràticament allò comú?
1. Cop d’Estat neoliberal
Avui, la financiarització ha posat en joc el propi règim polític, doncs ha finiquitat la il·lusió democràtica del règim liberal-burgès.
Amb la liquidació neoliberal de bona part del teixit institucional keynesià-fordista, el règim és incapaç de generar un nou pacte social, i per tant d’erigir-se en garant dels drets socials i econòmics de la població. Assumint els interessos dels mercats financers, es troba dominat pels poders oligàrquics, que es recolzen en el sistema de partits per a mantenir el seu poder de classe i, òbviament, la seva taxa de beneficis.
Els rescats bancaris, l’extorsió permanent sobre el deute públic per a recuperar uns balanços foradats pel crack immobiliari i, no ho oblidem, per la cleptocràcia dels seus gestors, sembla ser la única agenda possible. És aquest, tanmateix, el rol a desenvolupar davant la crisi bancària? L’austeritat aplicada pels executius tant espanyol com català, són l’únic camí front el col·lapse dels mercats financers? Que es transmeti els costos del crack a les poblacions –desvergonyida socialització de les pèrdues-, pagar i sostenir l’especulació amb el deute, és la única via per afrontar la situació?
Sembla ser que sí. No només perquè els executius de Rajoy i Mas, en un bucle endimoniat, pretenen resoldre la crisi de l’acumulació financera aprofundint la financiarització, sinó perquè el sistema de partits en pes no planteja una ruptura al procés, i per tant avala la naturalesa funcional del règim polític a l’ajust capitalista.
La crisi, per tant, és sobretot política, doncs la política (estatal) és incapaç de regular l’economia. És un règim despullat “de tot contingut substantiu i directe de la paraula democràcia”.[1]
Front la tessitura, seguir atorgant el monopoli de l’acció política al sistema de partits seria una mena de suïcidi social. D’aquí el primer esgotament, la fi de la carta blanca de la delegació, d’aquí el nou protagonisme social que no renunciarà, mai més, a exercir el seu propi (contra) poder.
2. Lluites socials destituents
L’actual cicle de protesta, contra l’espoli neoliberal, també apunta a un règim polític que no només és incapaç de contenir els excessos del capitalisme, sinó que bloqueja les propostes socials per a aturar les conseqüències dramàtiques de l’ajust estructural.
Sota l’actual règim liberal-representatiu, ja s’havien produït protestes assembleàries i autònomes: de la insubmissió o els centres socials autogestionats, per exemple, al moviment altermundista global. Però no fou fins l’aprofundiment de l’extorsió capitalista, a partir del 2007, que les protestes s’amplificaren fins a situar-se en el centre del debat social. L’eclosió del 15M, el 2011, recollí de forma multitudinària un malestar que els canals institucionals de representació –partits i sindicats- no havien volgut comprendre.
Arran del 15M han irradiat totes les lluites socials que s’hi reconegueren. Foren propulsades pel que, en paraules d’Amador Fernández-Savater, més que un moviment de moviments o una coordinadora de lluites, constituí un nou “clima social”: el clima social de l’autoorganització.[2]
Les lluites per l’habitatge, l’educació o la salut, entre d’altres, organitzades com a marees –horitzontals, inclusives, dirigides a la majoria social- han plantat cara al règim neoliberal, a l’Estat que desmantella les estructures (socials) d’Estat. Però no només s’han resignat en la “protesta contra les retallades”, sinó que han albergat iniciatives per a atenuar el dolor causat per un procés que David Harvey defineix com “acumulació per despossessió”. Això és, l’economia extractiva de les elits, que privatitzant béns comuns o a través de polítiques hipotecàries, aconsegueix transferir renda de les classes populars cap als seus comptes corrents sense haver de generar cap mena d’activitat productiva.[3]
No obstant això, les propostes socials per a revertir l’acumulació per despossessió han estat bandejades, una i altra vegada, amb aquell antic “desdeny prepotent i minoritzador”. El rebuig a la ILP per la dació en pagament, que impulsà la PAH i recollí un milió i mig de signatures, és paradigmàtic de l’autisme del règim.
Si el 15M refutà simbòlicament els consensos de 1978, les lluites col·lectives posteriors han concretat aquesta impugnació. La definició que caracteritzava un subjecte polític que feia política, i un subjecte social que pidolava solucions als polítics, s’ha acabat. El segon esgotament de la democràcia liberal prové del seu bloqueig sistemàtic cap a les necessitats del poder social. Avui està en marxa un subjecte sociopolític que resoldrà les pròpies necessitats a partir de l’acció directa socialitzada.[4] La destitució del règim comença a ser plantejada.
3. Democratitzar l’Estat? Democratitzar la democràcia?
Com destituïm l’actual règim? Què fem, tant per a evitar-ne una lenta mort perpètua, com per obturar-ne una sortida populista? Com desplacem les elits polítiques i econòmiques, acabem amb els seus privilegis, i construïm una nova institucionalitat del comú? Com organitzem el nou poder constituent?
En aquest debat, existeixen posicions divergents, que no tenen perquè estar enfrontades. Per una part, la hipòtesi de la transformació de l’Estat, que a Catalunya està associada al debat sobre l’autodeterminació plena i la independència. Com afirma Xavier Domènech, “la proposta d’un procés constituent català és inherent a la proclamació de la sobirania plena de Catalunya, d’altra manera seria impossible la seva concreció.”[5]
En la hipòtesi de la democratització de les institucions estatals trobem projectes que, sorgits de la lluita col·lectiva, entenen que és necessari intervenir, per exemple, a través de mecanismes electorals per tal de construir una nova hegemonia que desplaci les elits econòmiques del comandament polític. Aquesta seria la hipòtesi tant de les Candidatures d’Unitat Popular, com del “Procés Constituent”.
Més enllà d’encerts i errors concrets, de les seves virtuts tàctiques (el “Cavall de Troia” de les CUP) o estratègiques (radicalització democràtica municipal, assemblees constituents locals), les dificultats d’impulsar una plena democràcia política, econòmica i social des de l’Estat són evidents. És possible, tal i com ha fet l’Equador, enfrontar-se al comandament neoliberal des de l’Estat i no pagar el deute?[6] És possible un Estat que no expropiï la capacitat política dels seus habitants, que no posseeixi el monopoli de l’acció col·lectiva legítima, que reconegui institucionalitats autònomes i la capacitat de l’autogovern social? És possible referèndums de matriu econòmica tipus Islàndia?
Els dubtes són raonables, però no ens haurien de fer defallir en la necessitat de transformar l’Estat. Procés de canvi en codi obert, ignorem com fer-ho a falta d’una nova teoria crítica sobre l’Estat i el poder. De poques certeses, una: hem de desallotjar els mercats financers de les institucions estatals.
En tot cas, sense una poderosa lluita col·lectiva destituent i un protagonisme social articulat, “un altre Estat no és possible”. En aquesta direcció, Jordi Garcia Jané apunta una “matriu de trànsit”: tres nivells de democràcia (directa, participativa, representativa), model econòmic trial (cooperatiu-social, públic-estatal, privat amb criteris de mercat social) i vies per arribar-hi: activació popular, desobediència civil, construcció d’alternatives i via institucional complementària assentada en el municipalisme.[7]
4. Institucions del comú
Més enllà del complex debat sobre l’Estat, la segona hipòtesi que no ens genera contradiccions de cap mena és apostar per la creació d’Institucions del Comú. Això és, l’articulació política, democràtica i material que propulsi i garanteixi l’autonomia social, fomenti l’autoorganització col·lectiva i la resolució autogestionària de les necessitats econòmiques i socials de la població.
Necessitem crear noves institucions que articulin la deliberació i l’execució en aquella esfera que, més enllà de la dicotomia público-estatal i privada-mercantil, ens afecta plenament i de forma compartida: la cooperació social, el comú.
En aquests anys no només hem produït lluita, conflicte, antagonisme. També hem generat una acumulació d’experiències d’autoorganització de les noves capacitats productives de la societat. Noves formes de fer política que han desbordat l’esquerra clàssica, aquella organitzada en estructures verticals gens participatives, amb un repertori convencional de les formes d’acció, i una escassa sensibilitat cap a temes emergents (Offe). Nous moviments socials que s’han distanciat d’una esquerra institucionalitzada i molt sovint connivent -quan no corrompuda- pels poder fàctics, negligent cap als sectors desposseïts, superba ideològicament (Wallerstein). Noves formes immanents de fer política, no delegatives en la representació, que han posat en el centre de l’acció col·lectiva la pròpia transformació des d’un nosaltres violentat per la despossessió capitalista i per la forma-Estat.
A la creixent autoorganització sociopolítica a barris i pobles catalans, se li ha de sumar el desbordament de la intel·ligència col·lectiva i de la comunicació social, capaç d’emprendre processos democràtics decisoris de gran abast, a partir de la tecnopolítica[8] i l’accés universal a la informació.
Unes capacitats que poden convergir amb les experiències que plantegen la democràcia econòmica en la producció i l’intercanvi de béns i serveis (de l’alimentació, del crèdit o de l’energia); amb models de gestió comunitària d’equipaments socials, així com també amb la participació social en els serveis comunitaris (salut, educació). Unes capacitats forjades en les lluites contra l’acumulació per despossessió i en defensa dels béns comuns.[9]
Ja estem creant les incipients institucions del comú. Hem de fer créixer l’articulació de la cooperació social, per a poder produir i distribuir el poder i la riquesa compartida, per a proporcionar espais de decisió col·lectiva, benestar comunitari i recursos socials bàsics a gran escala a partir d’unes estructures que no estiguin dominades per la propietat estatal ni per la relació mercantil. Unes institucions que, superant el tercer esgotament de la democràcia liberal, articulin democràticament els desitjos i necessitats polítiques, econòmiques, socials i culturals de les poblacions, i en garanteixin el seu autogovern.
Aquestes són les bases fonamentals d’un poder constituent capaç de crear la nova societat postcapitalista; per a fer efectiva la plena sobirania col·lectiva per la qual lluitem.
BIBLIOGRAFIA
[1] RODRÍGUEZ, E. Hipótesis Democracia. Traficantes de Sueños. Madrid, 2013.
[2] FERNÁNDEZ-SAVATER, A. “¿Cómo se organiza un clima?” A Fuera de Lugar 9/1/2012http://blogs.publico.es/fueradelugar/1438/%C2%BFcomo-se-organiza-un-clima
[3] HARVEY, D. El nuevo imperialismo. Akal. Madrid, 2004.
[4] Seguint amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, aquesta transició es visualitza amb les ocupacions d’edificis sobretot a Catalunya i Andalusia: l’Obra Social de la PAH.
[5] DOMÈNECH, X. “Constituents… Notes d’autoaclariment” a Hegemonies 10/7/2013 http://inicis.blogspot.com.es/2013/07/constituents-notes-dautoaclariment.html
[6] Per a aprendre dels processos llatinoamericans: APARICIO, M. “Nous avanços del poder constituent democràtic: aprenent del sud” a VVAA Per una assemblea constituent. Sequitur. Madrid, 2012.
[7] L’ecodemocràcia cooperativa proposa l’articulació de la democràcia econòmica, política, social i cultural. GARCÍA, J. Adéu capitalisme. 15M-2031. Icària. Barcelona, 2012.
[8] Veure VVAA Tecnopolítica, internet y r-evoluciones. Sobre la centralidad de redes digitales en el #15M. Icaria, Barcelona, 2011.
[9] Per al debat sobre els béns comuns, veure HARDT, M.; NEGRI, A. Commonwealth. El proyecto de una revolución del común. Akal, Madrid, 2011.



Independència: més enllà d’un Estat propi


Ivan Miró / Publicat al Setmanari Directa 19.11.2012

Ara que la independència sembla inevitable, o que –siguem realistes-, ara que el seu debat ha guanyat una centralitat rotunda en determinats sectors socials, polítics i mediàtics (seria interessant saber què pensa la Catalunya de les perifèries metropolitanes o la Catalunya migrant), des dels moviments populars -habitualment al·lèrgics a qualsevol idea d’Estat- hem de plantejar quines eines col·lectives disposem per a possibilitar una independència més enllà de l’Estat propi.

Si per a l’independentisme burgés -perdò, transversal- es tracta, esquematitzant, de traçar unes noves fronteres nacionals, un nou estat capitalista en la Unió Europea, i si, fins i tot, des de determinades esquerres la qüestió diferencial és implementar un genèric socialisme de tall estatista, per contra des dels moviments socials i, suggereixo, des de l’esquerra independentista sensible al “poder popular”, és central plantejar una estratègia alternativa de procés constituent.

Per a la teoria política clàssica, el procés constituent significa que el poble exerceix la sobirania escollint els representants que redactaran una nova constitució. Aquest procés liberal-representatiu, pel cas que ens ocupa, significaria convocar un plebiscit d’autodeterminació o proclamar la independència des del Parlament per, posteriorment, celebrar unes eleccions generals catalanes que escullin els representants que elaborin la nova constitució nacional. Aquesta lectura obté un consens absolut en el sobiranisme, fins al punt que s’ha naturalitzat com l’únic horitzó possible per assolir la independència.

Tant és així que, encara, no ha generat una crítica profunda ni una alternativa estratègica d’aquells que, desitjant també la independència, apostem per la superació de la democràcia representativa-liberal, avui arquitectura jurídico-política de l’economia de mercat capitalista. Havent viscut el 15M, amb una part important de la societat catalana expressant “ningú no ens representa”, i amb debats sobre la república del 99% damunt la taula, aquesta problemàtica ha de ser forçosament afrontada.

Per altra, existeix una teoria socialista de l’Estat (“l’apropiació popular de l’Estat”) que, a nivell metodològic, oscil·la entre assumir el paradigma liberal-representatiu (referèndum-eleccions-constitució) fins a models insurreccionals, a la bolxevic. La via socialista-estatista a la independència, tanmateix, no ha estat desenvolupada en profunditat pels qui la defensen, si bé subjau en determinades reivindicacions quan, en les lluites contra les retallades socials, per exemple, es reclama la “nacionalització de la banca” o la “estatalització de l’economia i dels sectors energètics”. Ara bé. Són aquestes teories adequades per a exercir no ja la independència, sinó l’autodeterminació permanent del poble català? Sincerament: ens interessen per a l’endemà de la independència? No són fòrmules que, per contra, garanteixen l’expropiació política de la societat catalana?

Des d’una perspectiva històrica, i a causa precisament de la manca d’un estat propi, els i les catalanes hem construit la nostra organització social, política, econòmica i cultural de forma no estatal. Des de les societats obreres de resistència de 1855 a l’economia popular, cooperativa i mutualista entre 1870 i 1939; des dels ateneus, sindicats, escoles lliures, casals, entitats culturals i teatrals, corals i orfeons, a les institucions científiques, literàries, educatives, al llarg de la nostra història contemporània i fins la derrota de 1939, la Catalunya moderna i emancipadora articulà la seva solidaritat social des de l’autoorganització col·lectiva, això és, sense i contra l’Estat.

Quasi exterminat, aquest subjecte constituent renasqué i reemprengué l’edificació d’un pais propi al bell mig de la dictadura franquista. Altra vegada sense Estat i amb l’Estat en contra. Cooperatives d’habitatge, escoles laiques i mixtes, editorials, universitats populars, col·legis professionals, diaris i revistes, escoltisme i excursionisme, sindicats i assemblees obreres, organitzacions feministes, associacions de veïnes i veïns.

Aquesta democràcia catalana real, malauradament, fou bandejada pels partits polítics espanyols i catalans en la transició a la democràcia, la dels “demòcrates de tota la vida”. Reduint a l’Estat la potència col·lectiva, normativitzant el procés institucional, es desplaçà el subjecte social i cooperatiu i romangué la pallofa putrefacte de la monarquia, això si, constitucionalitzada. De l’autonomia social a l’Estat de les autonomies, del poder popular a la democràcia autoritària de mercat, el nou estat ja estava llest per a ingressar en l’aleshores Comunitat Econòmica Europea. Un nou estat d’Europa. Ens sona?

No era això, companys, no era això, cantava Llach fa més de trenta anys. Aprenguem doncs, i anticipem-nos. Per a ser fidels a la història social del nostre poble, per a respectar la naturalesa multitudinària dels i les catalanes, però, sobretot, per a construir una realitat nacional diferent a l’Estat-nació capitalista, hem de pensar en un procés constituent altre, que no subsumeixi la societat en l’Estat.

Ni liberals ni estatistes, cal una teoria revolucionària de l’Estat que esdevingui una crítica pràctica del dret i les institucions estatals. Passar del procés constituent liberal o socialista-estatal a la constitució d’un poder constituent, passar de l’autodeterminació jurídico-política a l’autodeterminació material. Un poder constituent que exclogui que qualsevol finalitat exterior pugui ser imposada a aquella conscientment construïda per la multitud en la seva experiència quotidiana. O sigui: un poder constituent fet amb les nostres pròpies mans.

Disposem d’una economia col·lectiva i cooperativa capaç de satisfer de forma solidària el conjunt de les necessitats materials del poble català? Disposem d’escoles i universitats democràtiques que garanteixin l’accés universal a l’educació o la producció i socialització del coneixement? De mitjans de comunicació de propietat col·lectiva i gestionats democràticament que garanteixin plenament la llibertat d’informació? De mecanismes de democràcia directa i municipal que garanteixin l’autodeterminació quotidiana de les comunitats locals? Etcètera.

O consolidem i generalitzem aquests embrions de poder constituent material –els poders no estatals!- per tal d’exercir l’autodeterminació i la independència des del punt de vista de les classes populars catalanes, o bé la independència del nostre país serà un somni convertit en malson. No oblidem. Existeix la Catalunya de Torres i Bages, de Cambó… i de Felip Puig. I existeix la Catalunya de Salvador Seguí, de Micaela Chalmeta… i de Xirinacs. En aquest sentit, també, nosaltres decidim.




Història d’una fotografia: més enllà de la memòria mediàtica

Ivan Miró / Publicat a Setmari Directa 22/02/2012

L’odi cap a un sistema social injust i l’amor cap al món nou que havia de sorgir de la lluita proletària van ser el context sociopolític de la miliciana de la fotografia, Marina Ginestà
La jove Marina Ginestà al terrat de l'Hotel Colón  JOHAN GUZMAN


Una miliciana, fusell a l’espatlla, mira a la càmera del fotògraf alemany Hans Gutmann (Juan Guzmán). La imatge és presa a l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, el 21 de juliol de 1936, poc després del triomf proletari sobre les tropes feixistes alçades contra la República. Juliol del 36. La Barcelona revolucionària. Les obreres en armes. L’inici de la Guerra Civil. Qui era, tanmateix, aquella miliciana? O potser millor: quina és la història col·lectiva que encarna la fotografia?
La jove Marina Ginestà, comunista
La imatge va romandre a l’arxiu fotogràfic de l’Agència EFE fins que, el 2002, la seva publicació la va convertir ràpidament en una icona. Per a moltes, va passar a representar aquella dignitat obrera que, després de derrotar el cop militar del 18 de juliol a Barcelona, es va reapropiar de la ciutat i hi va practicar la revolució social.

Després d’un temps de mantenir-se en l’anonimat, fa quatre anys, la identitat de la fotografiada va emergir, gràcies a la tasca d’un documentalista d’EFE, Xulio Garcia Bilbao. A partir de les memòries del corresponsal soviètic de Pravda, Mijail Koltsov, i rastrejant els arxius de la Guerra Civil de Salamanca, García Bilbao va descobrir el nom de la jove protagonista de la fotografia i va emprendre una intensa recerca fins que la va localitzar al seu domicili actual. A París, la jove Marina Ginestà Coloma tenia 89 anys.

Ginestà, que fins aleshores no sabia que existia la fotografia, va explicar la seva història. El 21 de juliol de 1936, tenia disset anys i era membre de les Joventuts Socialistes Unificades, creades recentment. Es trobava a la terrassa de l’Hotel Colón, requisat per la UGT i que, dies després, es convertiria en la seu central del nou PSUC (que es va fundar el 23 del mateix mes). Ginestà declarava, el 2008, que l’antiga fotografia reflectia el sentiment del moment, l’arribada del socialisme, la reapropiació joiosa d’un hotel que, fins aleshores, era el símbol ostentós de la burgesia.

Abans de les jornades del juliol, Ginestà havia estat implicada en les Olimpíades Populars, convocades com a resposta als Jocs Olímpics organitzats per l’Alemanya nazi. El dia 19, Marina (amb el seu germà Albert) va passar a combatre l’aixecament feixista des de les barricades barcelonines. Poc després, van anar al front. Albert Ginestà va esdevenir un militar amb graduació; Marina, periodista. Va ser la traductora del corresponsal del diari soviètic Pravda (i enviat especial d’Stalin), Mijail Koltsov, durant l’entrevista que va mantenir amb Durruti el 14 d’agost de 1936 a Bujaraloz. Una trobada que, segons va declarar Ginestà a EFE, els va costar la vida: a Stalin no li va agradar el que van parlar. Després, va treballar a la rereguarda i, amb la derrota republicana, va marxar a l’Estat francès, on es va retrobar amb el seu pare i la seva mare. Amb l’ocupació nazi, Ginestà es va refugiar al Mèxic de Lázaro Cárdenas i, més tard, va recalar a Veneçuela. Anys després, va viatjar a París, on viu actualment.



L’oblit interessat d’un món
A partir de les descobertes de García Bilbao, la informació sobre Marina Ginestà es va publicar a alguns diaris i la seva història va quedar fixada, estàtica, per a la memòria de l’espectacle. Però, malgrat l’experiència punyent de Ginestà (la derrota de les esperances obreres, el dolor de l’exili, els companys afusellats), la mateixa agència EFE i gran part de la premsa que va reproduir la noticia van presentar el relat sota una pàtina d’idealització edulcorant. “La jove republicana”, “l’uniforme milicià”, “els cabells al vent”, “el fusell romàntic”, “la bella icona de la Guerra Civil”, “la primera i darrera ocasió en què agafava una arma”. Aquesta idealització i estetització, atribuïble a la mirada sexista sobre Ginestà –dona i jove– i a la lectura despolititzadora de la guerra, servien per recuperar una fotografia com a anècdota i no com a testimoni gràfic d’un món polític i social concret.

La jove “rebel” i “idealista”, la “ingènua” que esperava vèncer els militars amb un vell fusell a l’esquena. Paraules textuals de la recuperació. Quina és, però, la matriu de la història de Ginestà, la seva genealogia? Era una jove espontània, ingènua, idealista, tal com la configura la memòria mediàtica? O, per contra, formava part d’aquell món obrer que aspirava a enderrocar el capitalisme i va ser derrotat el 1939? Si anem més enllà de l’anècdota, potser descobrim la memòria política que entranya la fotografia.

Marina Ginestà era filla de Bruno Ginestà Manubens i Empar Coloma Chalmeta. Tal com van declarar ambdós quan, des de l’exili, van demanar la nacionalitat veneçolana l’any 1949, van tenir un fill i una filla a Tolouse. Albert, nat el 10 de gener de 1916, i Marina, el 29 de gener de 1919. La família Ginestà Coloma era una família obrera de sastres, comunistes. El fill Albert va ser detingut el 1933, acusat de repartir propaganda comunista, al seu domicili del carrer de Borrell número 145, tercer pis. El pare, Bruno Ginestà, que va desertar de l’exèrcit el 1930, formava part, el 1934, de la Cooperativa de Camiseria i Confecció. Era del comitè de la Federació Catalana del Vestit de la UGT i, fins el gener de 1939, va ser secretari del comitè d’enllaç CNT-UGT de Catalunya. La mare, Empar Coloma, s’havia presentat a les eleccions municipals de 1934 com a candidata del partit comunista, en companyia de Lina Odena i José del Barrio, i era una de les membres més actives de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista, creada el 1932 per organitzar les dones de les cooperatives de consum i per lluitar pel reconeixement dels seus drets polítics a les cooperatives. Empar, el 1934, en un article al setmanari Acción Cooperatista, expressava els seus propis plantejaments: “Aspirem a l’abolició de la societat capitalista i a la implantació d’un nou sistema col·lectivista de producció i distribució, a una era de bondat i justícia imposada pels que produïm”.
La néta de Micaela Chalmeta
Els antecedents polítics en la família de Marina Ginestà encara van més enrere. La seva àvia per part de mare era Micaela Chalmeta. Chalmeta era una coneguda militant socialista que, ja el 1903, feia de redactora, sota el pseudònim d’Amparo Martí, a la publicació Guerra Social. Anticlerical i antimilitarista, Chalmeta va donar suport i va participar de la vaga general revolucionària de 1909 (la que la burgesia va anomenar Setmana Tràgica) i va liderar assalts de dones a botigues de queviures durant l’època de carestia i atur que va patir el proletariat català al llarg de la Primera Guerra Mundial. A més de la seva militància socialista, Chalmeta participava activament del moviment cooperativista català. Amb el seu company Joan Coloma, van fundar la cooperativa Economia Social d’Hostafrancs i, més tard, van participar del Model del Segle XX, a Sants. Tal com remarca Montserrat Duch al llibre sobre Micaela Chalmeta (Cossetània, 2009), una de les aportacions més importants que va fer Chalmeta, juntament amb la seva filla Empar, al cooperativisme de l’època va ser la lluita per la participació de les dones en el moviment. El seu altre fill, Joan Coloma Chalmeta, va ser un dels dirigents més rellevants del cooperativisme català dels anys 20 i 30 i –bon escriptor i polemista– va dirigir Acción Cooperatista fins la seva mort, el 1937.
L’any 1911, Micaela Chalmeta escrivia: “No són llàgrimes, queixes i debilitats, l’arma més pròpia per lluitar d’una dona que no viu en un elegant boudoir; és l’odi a un sistema social que li exigeix l’energia i l’activitat i la tracta injustament, el que ha d’inspirar tota assalariada”.

Aquell odi cap a un sistema social injust i l’amor cap al món nou que havia de sorgir de la lluita proletària van ser el context sociopolític de Marina Ginestà. Filla i néta de dones revolucionàries, Ginestà va participar en la defensa armada d’aquell món. Abans de la fotografia de l’hotel, la premsa cooperativista es referia a ella, el 19 de juliol: “(...) dalt d’un camió carregat amb pa procedent d’una de les nostres cooperatives, vigilava, amb el fusell a la mà (…) custodiant la càrrega que se li havia confiat, destinada als atletes de l’Olimpíada” (Acción Cooperatista, 31 de juliol de 1936).
Marina, Empar, Micaela. Més enllà de la memòria mediàtica, la memòria política. La d’unes dones obreres i revolucionàries que, amb els seus encerts i el seus errors, van aspirar a abolir la societat capitalista que les oprimia.