Calen noves institucions municipalistes

Si volem transformar substancialment l’estructura política i econòmica de la ciutat, és un error pensar que un canvi de correlació de forces partidistes en el sí de les institucions municipals podrà, per si sol, fer front a les resistències que oferiran els gestors del capitalisme metropolità a la democratització urbana. Per tant, la tasca actual dels moviments socials barcelonins, i sobretot la tasca de les classes populars urbanes, no és delegar la seva potència política a les candidatures, sinó acompanyar l’actual procés de canvi amb la constitució de noves institucions sociopolítiques municipalistes.

Des del punt de vista de la reapropiació col·lectiva de la ciutat, doncs, tant legítim és recolzar Barcelona En Comú, Capgirem Barcelona - CUP com l’abstenció activa, sempre i quan dediquem esforços a construir, de forma coordinada i en tots els barris de la ciutat, organismes autònoms de poder popular, on hi participin activistes de les candidatures, però sobretot veïnat organitzat en equipaments comunitaris, en sindicats combatius, en cooperatives autogestionàries, en xarxes feministes, en projectes de comunicació popular, en plataformes pel dret a l’habitatge, l’educació o la sanitat. Aquestes Assemblees Municipalistes de Barri o Districte són les que hauran d’empènyer el canvi: facilitaran que, en cas que les candidatures rupturistes entrin a l’Ajuntament, puguin enfrontar-se al monopoli de classe que avui ostenta l’oligarquia local i posar la institució al servei de les classes populars.

És cert que és urgent que des de l’Ajuntament es facin polítiques públiques en favor de les rendes baixes, i que també és important que la “nova política” perfori la opacitat de la institució i n’inoculi el virus de la participació social fins a transformar-la. Però per a possibilitar el canvi de model de ciutat, és imprescindible que els moviments populars consolidem una força social i territorial organitzada, que combini la incidència al poder constituït i a la vegada esdevingui poder constituent. Que pugui proposar un programa propi de revolució política i econòmica de la ciutat (transformació integral de la matriu productiva urbana; municipalització del sòl, proveïments, habitatge; col•lectivització i/o cooperativització d’indústries estratègiques...), i que –atenció- pugui defensar-lo al carrer i –encara més rellevant- fins i tot implementar-lo de forma legítima i fins i tot legal.


S’han acabat els temps de la Barcelona-joguina en mans de les elits econòmiques locals i globals, però també s’han acabat els temps de la política en mans dels polítics i la ciutat en mans dels tècnics. És hora de la construcció col·lectiva i emancipatòria d’una ciutat al servei de les majories socials.

 Ivan Miró, sociòleg i cooperativista al barri de Sants

(Article publicat a Carrer 135, març 2015)

La memòria i la marca. Turisme, smart city i la ciutat comuna

El 2004, uns quants activistes publicàvem Barcelona marca registrada: un model a desarmar, un treball que cercava explicar, i explicar-nos, en quina ciutat es produïen les nostres lluites; quina era la ciutat, per tant, produïda per la lluita de les nostres contraparts. Editat poc abans que l’alcalde Clos inaugurés el Fòrum de les Cultures, aquell aprenentatge pretenia aportar algunes claus pel qüestionament de l’anomenat model Barcelona. Això és: carregàvem contra un cert estil de desenvolupament econòmic metropolità que, sota la batuta público-privada, promou l’acumulació del capital mentre expropia la ciutat als seus habitants. Sobrevolant la crítica al model, i com en aquelles batalles que hom s’intenta fer amb la bandera que simbolitza les forces de l’oponent, impugnàvem de manera frontal el nus del màrqueting urbà barceloní: la ciutat-marca.[1]

En aquesta dècada, l’economia política de la ciutat, aleshores assentada en la terciarització, el turisme, la construcció i l’aposta per la logística global, ha patit canvis; però la marca de ciutat que la legitima, és a dir, el relat simbòlic de l’hegemonia d’unes classes socials urbanes sobre d’altres, s’havia mantingut inalterat o amb petites variacions. Avui, no obstant, experimenta un salt discursiu fonamental: de la marca turística a la smart city.

Ha mort d’èxit la marca Barcelona? A què obeeix la seva transició? Quines lògiques d’apropiació privada de la ciutat operen rere el leitmotiv de Barcelona inspira?

Posicionar la ciutat

La marca de ciutat no és la síntesi virtuosa de les identitats que hi conviuen, ni és un relat aleatori dels valors que la sostenen. És, o pretén ser, un poder simbòlic que redueix la complexitat urbana, que neutralitza les singularitats que conjuguen la ciutat. Entre d’altres, invisibilitza el conflicte, l’alteritat; les altres Barcelones, que deia Vázquez Montalbán. Sintetitza el passat des d’una mirada determinada, opera en el camp de forces del present i esclavitza les possibilitats de futur. És una hipòtesi que crea realitat.

Catapultada pels Jocs Olímpics del 92, la marca Barcelona fou, internament, l’aposta per a reconstruir la identitat d’una ciutat atordida per la desindustrialització dels 80. S’havia d’elaborar una nova narrativa asèptica, que no reproduís l’antagonisme entre burgesos i obrers que fundà la Gran Barcelona, ni que remetés als xocs entre administracions porciolistes i moviments populars urbans del tardofranquisme i la transició. El voluntari olímpic fou, aleshores, la metàfora a desplegar en la recerca d’un nou consens urbà.

En el llenguatge postmodern dels nous mercaders, la marca Barcelona havia de  “posicionar la ciutat” en el mercat global. Si tota marca és relat d’un producte a vendre, en aquella ocasió la mercaderia era la pròpia ciutat, i els clients, els inversors financers globals. De la Barcelona apassionant i desitjable (“guapa”), on tot era possible (“Bar-Cel-Ona”), se’n destacaven uns suposats valors específics com la creativitat, la participació i “les cultures” (Fòrum), que l’havien de singularitzar respecte la grisor decadent de les ciutats postindustrials del sud europeu.

No obstant, a mesura que s’afermava el model de fons –construcció i turisme- la marca tolerant anà sent matisada. L’èxit del “posicionament”, així com la lluita que desemmascarava les impostacions del relat (cultures? pura especulació!), motivaren el seu enduriment a càrrec de l’Ordenança del Civisme del 2005. Després, la crisi global s’acarnissà en el sector immobiliari i constructor local, que si bé no es conceptualitzava -pel seu poc glamour- com a part genuïna de la marca, si formava part intrínseca del model pel seu pes en el PIB metropolità. Aleshores el rei es mostrà nu, i el turisme, tan fill de la marca, posà la marca en joc.

Les vergonyes secretes de la marca turística

 “Tot i l’èxit, la marca Barcelona corre el perill de quedar presonera d’una imatge estereotipada, centrada en l’activitat turística, més basada en l’oci que en el negoci, dependent de l’obra d’uns pocs genis com Gaudí o Picasso més que de la capacitat real d’inspirar i generar noves iniciatives empresarials”.

Barcelona Metròpolis, 2013.

La ciutat-producte viu el seu apogeu esplendorós. Dècades de city marketing han aconseguit els seus propòsits i la tematizació turística n’és un dels resultats. 15% del PIB barceloní, quarta ciutat europea en visitants estrangers rere Londres, París i Roma, vuit milions de turistes, dos milions de creueristes i setze milions de pernoctacions durant el 2013 són els deures fets amb escreix.

La hipèrbole turística, tanmateix, manifesta amb facilitat les contradiccions d’una ciutat que es ven molt bé. Unes Rambles deformades fins la caricatura, una Sagrada Família o un Park Güell devorats fins els fonaments, i els autocars, bicicletes de lloguer i riuades de guiris congestionant l’espai públic de forma massiva i permanent, han provocat que, sobrepassant els cercles d’activistes, una ombra de dubte recorri la ciutat, i que visions apocalíptiques del fenomen -però no injustificades- com el documental Bye Bye Barcelona rebin una atenció inesperada. S’està gestant un nou sentit comú recelós del monocultiu turístic de la ciutat. No obstant, més enllà de la crítica òbvia a la massificació i al barret mexicà, existeixen unes contradiccions més opaques en la marca. Ningú assenyala que la ciutat que es ven molt bé avui és comprada millor.

Si el 2013 es batien rècords en inversió hotelera, enguany l’adquisició de patrimoni urbà pels fons d’inversió s’ha desbocat. Una nova bombolla està en marxa: dels 1.100 milions d’euros invertits en el sector immobiliari, 460 ho han estat en hotels.[2] En el cicle especulatiu en curs, però, els intercanvis patrimonials entre mans privades es combinen amb l’apropiació financera dels béns comuns urbans. Els fons d’inversió mosseguen amb fúria el patrimoni públic immobiliari ofert en safata.

La Torre Agbar i el Deutsche Bank del Passeig de Gràcia han estat adquirits per Emin Capital per obrir-hi hotels Grand Hyatt. I Amancio Ortega ha comprat, al SAREB, l’antic Banesto de Plaça de Catalunya. Aquestes operacions, explicatives de l’actualitat neoespeculativa de l’economia metropolitana, no han d’encobrir però realitats més preocupants, com la venda de pisos públics de lloguer de Regesa al grup Azora.[3] O la subhasta d’edificis de la Generalitat de Catalunya, alguns ja adquirits per Corporación Qualitat o Mercury Capital.

La transferència del patrimoni immobiliari de la ciutat als fons d’inversió, molts d’ells d’una “globalitat” catalaníssima, és un excel·lent negoci també pels seus comissionistes, sovint propers a l’actual govern municipal. I aquest és un negoci que, com tots els veritablement importants, no vol soroll.

En aquest context, quines conseqüències pot tenir persistir en un relat basat en la venda de la ciutat? ¿No facilita que les creixents crítiques a la banalització turística en rastregin els fonaments i acabin qüestionant l’apropiació financera dels béns comuns urbans? Al rei nu, tothom li pot veure les vergonyes. Cal posar el focus cap a una altra direcció. Cal un canvi de marca.

Un alcalde inspirat

“El lema ‘Barcelona inspira’ proposa integrar sota el paraigua de la marca Barcelona tota una sèrie de sectors estratègics que s’han de reforçar mútuament. En aquest sentit, Barcelona s’ha de posicionar en l’àmbit de la sostenibilitat i competeix en la lliga de les smart cities. Ha d’aprofitar la capitalitat del mòbil per ser un hub d’innovació tecnològica (…). I ha de ser l’epicentre de la Mediter­rània i centre logístic del sud d’Europa. I, last but not least, ha de consolidar un turisme més basat en la cultura i l’esport com a part essencial de les activitats d’oci.”

Barcelona Metròpolis, 2013.

Març del 2014. Xavier Trias exposa el seu projecte estratègic. Per l’alcalde, Barcelona ha de ser el paradigma de la ciutat intel·ligent, basada en la tecnologia però al servei de les persones, que inspiri una economia de la innovació urbana a nivell mundial. Una aposta per a reactivar l’economia i crear llocs de treball, doncs l’atur és el principal problema de la ciutat. 108.000 aturats són dades absolutament injustificables, rebla l’alcalde. La solució és un nou model de ciutat amb barris productius, autosuficients, connectats per corredors verds.

Smart cities, innovació, emprenedoria. Tòtems del nou relat. Som la primera capital europea del sud en promoció econòmica i una de les primeres en captar inversió internacional. Som capital europea de la innovació i també del voluntariat. Això és especialment bonic, afirma, ajuntar innovació amb voluntariat. Treballem per ser  capital de cultura, creativitat, educació, coneixement i benestar.

Trias aprofundeix: aquest reconeixement és gràcies a la capitalitat mundial del mòbil. El darrer Mobile World Congress, amb 80.000 visitants, 1.800 empreses, 356 milions d’euros impacte econòmic i la creació de 7.000 lloc de treball, ens converteix en un nou hub per al sector digital. Les tecnologies urbanes intel·ligents ens ajuden a millorar els serveis a les persones, els transports, l’enllumenat, l’aparcament, la gestió de residus i d’aigua. Tenim teleassistència, geolocalitzadors i detectors de caigudes a casa de la gent gran. Fem una aposta per la sostenibilitat, per l’aprofitament energètic, per les xarxes de climatització al Fòrum i al 22@. Implantarem el vehicle elèctric. La vinculació entre noves tecnologies i la millora de la qualitat de vida és el que ens fa ser diferents en el camp de les smart cities.

Liderem la City Protocol Society per establir els estàndards de qualitat de les ciutats intel·ligents. Hem de crear un nou model de ciutat basat en la millora de productivitat. Diu John Chambers, el president de CISCO, que l’efecte positiu del concepte smart city a Barcelona s’estima en 3.000 milions d’euros i la creació de 47.000 llocs de treball. Potser exagera el Sr. Chambers, però creiem-nos-ho perquè ell és molt important.

Hem creat Barcelona Growth Center, que aglutina innovació, emprenedoria, competitivitat, tecnologia, formació. Hi estarà ubicada la nova oficina d’atenció a l’empresa, en col·laboració amb la Cambra de Comerç, i nous espais d’incubació: Mobile Start Up Bcn, Corporate Start Up Bcn. Hi haurà la seu de l’agència de la marca Barcelona, un consorci entre l’Ajuntament i la Fira per a posicionar globalment la ciutat en clau econòmica i empresarial. Volem tenir una ciutat oberta al món, que posi les coses fàcils als emprenedors i les empreses.

Fi del discurs. Aplaudiments. O no.

La ciutat del diner (o la zona franca bussiness friendly)

La crítica a l’smart city disposa en poc temps d’un bagatge impressionat.[4] Nombroses veus alerten de les possibles conseqüències respecte les llibertats civils: control social, megadades, transparència, privacitat.[5] Així com del fetitxisme tecnològic que emmascara una lucrativa operació de CISCO (el nou amic de l’alcalde, el Sr. Chambers), IBM i altres empreses globals per apropiar-se de la gestió organitzacional urbana. També es planteja, de forma creixent, quin ha de ser el rol social front les matrius ideològiques de l’smart city (qui defineix què és eficiència?), així com les possibilitats d’apropiació i reorientació social de les tecnologies urbanes.[6]

Més enllà dels dubtes, l’smart city està esdevenint l’eix d’un nou relat per a Barcelona i altres metròpolis assedegades d’inversions. El turisme vulgaritzat ha estat substituït, simbòlicament, pel refinament de la tecnologia urbana. En el pla material coexistiran ambdues lògiques d’apropiació privada de la ciutat, però només la segona serà enarborada pels gestors del capitalisme local en tant que relat positiu de transformació. El novembre del 2014 es celebrarà a Barcelona la Smart City Expo, sota el lema “Change the world”: una nova economia basada en la ciutat, “l’economia de la innovació urbana”, canviant el món.

¿A qui serveix la nova marca? ¿Quines noves dinàmiques d’apropiació capitalista fonamenta? ¿Quina economia política busca relatar, i per tant legitimar, el nou discurs?

Per Marc Puig, director de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona, el nou lema  Barcelona inspira expressa la necessitat de visibilitzar un nou relat de ciutat i de marca, que faci que Barcelona sigui reconeguda no només per fer-hi turisme, sinó també com a tractora de “talent i noves inversions”.

Per la seva banda, Juan Carlos Belloso, assessor de la Marca Barcelona i fundador de Barcelona Global[7], opina que l’assignatura pendent de la ciutat és esdevenir referent en els àmbits econòmic, de l’emprenedoria i de la innovació, a més de ser una ciutat turística i líder en esdeveniments. Per Belloso, l’agència Barcelona Growth ha de posicionar Barcelona com a “destinació preferida del talent i els negocis”. Per a això caldrà donar més facilitats “als emprenedors, als creadors, a la innovació i al talent”. Conclou: “es tracta de fer una ciutat veritablement business friendly o open for business”. [8]

Entre les mesures que promourà Barcelona Growht, destaca la creació d’una Zona Franca al districte 22@, que ofereixi incentius fiscals i logístics a les empreses amb projectes “emprenedors i innovadors”, que apliquin als nous models de negoci l’ús de les tecnologies mòbils. Per aquests empresaris de l’economia del coneixement, es proposa una exempció total dels impostos municipals, que afectarà a totes les taxes municipals, la gestió de residus urbans, l’impost de construccions i obres, les llicències d’activitat i l’impost de vehicles. També s’oferirà una bonificació dels lloguers, així com una bonificació del 50% de les quotes de la seguretat social durant tres anys.

Les empreses de la “zona franca per a emprenedors” tindran accés preferent durant el Congrés del Mòbil, essent “correctament seleccionades per un board públic-privat” format per empresaris, inversors, administracions i la pròpia Fundació del MWC. L’objectiu serà beneficiar a un total de 100 empreses per tal que al cap de tres anys puguin haver generat 2.000 nous llocs de treball.[9]

Mentre tot el teixit productiu urbà es deslloma per no abaixar la persiana, l’Ajuntament regala una zona franca a les empreses tecnològiques punteres globals, perquè hi facin negoci i no tributin a la ciutat. La marca smart city, i tota l’artilleria discursiva desgranada per l’alcalde, ens feia somiar en un futur d’eficiència energètica, de serveis a les persones i de sostenibilitat. La realitat material que entranya, tanmateix, dista del món feliç smart. El cel promès no serà per la majoria: només pels escollits del capitalisme tecnològic global. 

La memòria de la ciutat comuna 

A l’abril del 2014, a Can Batlló, celebràrem les jornades Barris cooperatius, ciutat comuna.[10] Més d’un centenar de veïnes d’arreu de Barcelona hi varem compartir la memòria de les transformacions urbanes, els canvis en la marca. Hi afloraren altres narratives respecte la vida en la ciutat, imaginaris basats en l’experiència de la precarietat o l’encariment dels preus del transport o els desnonaments. També compartirem l’empoderament viscut en les lluites socials, la plenitud dels espais autogestionats, les altres formes de viure la ciutat, les apropiacions inesperades, no normatives o invisibilitzades de l’espai públic. Posarem en comú els nostres relats, que narren les estratègies que practiquem per a resoldre, als barris i quotidianament, els desitjos i necessitats socials de forma cooperativa i mancomunada. Descobrírem, a més, que la marca de la crisi ha forçat també la crisi de la marca. I que les formes de cooperació social emergents impel·leixen al poder a parlar amb un nou llenguatge: ha de reconduir al marc de la “innovació social” el que li és un problemàtic “autogovern del comú”.

A Can Batlló vam entendre que la memòria social de la ciutat desborda la marca imposada des de dalt. I la nostra memòria ve de lluny: pastada als barris, a les cooperatives obreres i als ateneus populars, som també la ciutat de les barraques, dels extraradis, de la migració. La ciutat forjada per les comissions clandestines de barri, a les parròquies obreres, a les associacions de veïns, la que nasqué dels esforços per aconseguir una escola, un ambulatori, un semàfor, una línia d’autobús, una festa major. És la ciutat que avui es rebel·la, solidària, amb el desallotjament de Can Vies, la que aposta per la construcció autoorganitzada dels propis equipaments. Aquesta és la nostra ciutat.

No ens calen marques per a viure. Ni reclams turístics que facilitin l’expropiació de la ciutat pels fons d’inversió, ni banderes smart que promoguin zones franques del capitalisme tecnològic. Ens calen relats que dotin de sentit a l’experiència complexa de viure junts. I ens cal, sobretot, una economia urbana que resolgui les necessitats de tots els habitants de Barcelona de forma equitativa i solidària. Que garanteixi els drets socials universals, la democràcia econòmica i la participació col·lectiva en el conjunt de la riquesa social. Ens cal, urgentment, un canvi de règim polític i econòmic metropolità. Que des dels barris cooperatius creï la ciutat comuna. 

Publicat a la Directa, 19/06/2014.

---

[1] Unió Temporal d’Escribes (2004) Barcelona marca registrada: un model a desarmar. Barcelona: Virus.

[2] Montaner, J.M. “La burbuja hotelera” a El País, 10 d’abril del 2014.

[3] Alcántara, A. “Nou Barris Cabrejada alerta de la venda d'habitatge públic als 'fons voltor'”, La Directa, 9 de desembre del 2013.

[4] Fernandez, M. “Smart city. Estrategia comercial empresarial y marca de nuevos desarrollos urbanos”, Ciudades a escala humana (blog), 8 de març del 2011.

[5] Galdón, G. “‘Smart cities’ sense futur?”, Barcelona metròpolis núm. 91, 2014.

[6] Fernandez, M. “Intel•ligència al servei de les persones”, Barcelona metròpolis núm. 91, 2014; Subirats, J. “Innovación social y cambio tecnológico”, El País, 1 de febrer del 2014; etcètera.

[7] Barcelona Global és un lobby empresarial format per empreses com Deloitte, Godó, Reig Capital, Abertis o Clear Channel per a “fomentar el posicionament internacional de Barcelona”.

[8] Belloso, J. C. “Construir marca, fer ciutat”, Barcelona metròpolis núm. 90, 2013.

[9] www.barcelonacreixement.cat

[10] Molina, J. “Una alternativa autogestionada a la 'marca Barcelona'”, Eldiario.es, 3 d’abril del 2014.

A Barcelona, res no és casualitat

A la primavera del 2011, l’aleshores alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (us en recordeu, d’en Jordi Hereu?) entomava la campanya per les eleccions municipals amb un original i premonitori lema: “A Barcelona, res no és casualitat”. En un dels seus espots electorals, una veu en off declamava: “Que aquesta sigui la ciutat europea que més s’ha transformat en els últims vint anys, no és casualitat”. Al vídeo, apareixien palmeres i mercats, ciutadans riallers i patinadores, referències ambigües a l’habitatge i a l’educació, així com algun brindis al sol (“ser la ciutat més preparada per sortir de la crisi”) just quan s’enfocava un vaixell mercant del Port. La veu en off, clarivident, reblava: “Que siguem un referent turístic a tot el món, no és casualitat”. Efectivament. A Barcelona, res no és casualitat.

Jordi Hereu, l’alcalde que havia de superar la grandiloqüència banal de l’etapa Joan Clos, aquell altre que ballava samba mentre fracassava, ridículament i ruïnosament pels ciutadans, en el Fòrum de les Cultures. L’alcalde Hereu, que li hagués agradat entrar a la història per protagonitzar un mandat de microurbanisme, de les persones-són-l’èxit-de-la-ciutat, l’alcalde del Bicing, però que segurament passarà a la microhistòria per fracassos com la consulta sobre la Diagonal o els Jocs Olímpics d’Hivern (beneïts fracassos!). També, no oblidem ni perdonem, per “èxits” dolorosos com el cas Palau (vessant hotel), la corrupció mafiosa de Ciutat Vella i les amenaces de mort a Itziar Gonzàlez Virós. O pel cas Vilaró i la Unitat d’Antiavalots de la Guàrdia Urbana, els UPAS, la versió contemporània de la decimonònica “ronda d’en Tarrés”. Aquell alcalde, Jordi Hereu, que ja com a exalcalde es prodiga en conferències a les universitats privades –la darrera, a finals del 2013- sota el títol de “La ciutat com a generadora de nous esdeveniments”, on pontifica sobre la importància estratègica de l’activitat del turisme de negocis i esdeveniments. Perquè res, a Barcelona, no és casualitat.

Avui, el polític que capitalitzà el daltabaix del cacofònic Hereu, l’actual alcalde Xavier Trias, batejat Alcalde Cinc Estrelles no per les seves prestacions sinó per l’obsessió d’omplir d’hotels de luxe la ciutat, és a Davos, a l’edició anual de l’exclusiu Fòrum Econòmic Mundial. Des de Suïssa, Trias assegura que hi ha trobat “un enorme interès dels inversors internacionals per la ciutat”. Fabulós. Tres alcaldes, dos partits polítics, un sol projecte estratègic. El Model. A Barcelona, res no és casualitat.

“La venda de la ciutat en la seva totalitat”

Qui s’enriqueix a Barcelona? En quins sectors d’activitat es concentra l’acumulació de capital? Quina és l’economia política metropolitana que promou un model validat alcalde rere alcalde? A primer cop d’ull, el turisme sembla ser-ne un sector imbatible: les fonts més generoses li atribueixen un 16% del PIB barceloní. Un dels seus actors estratègics és Turisme de Barcelona, consorci presidit per Joan Gaspart, integrat per la Cambra de Comerç, la Fundació Barcelona Promoció i l’Ajuntament. Gestiona des del monument a Colom fins el Bus Turístic i té programes com el Barcelona Convention Bureau (turisme de negocis i congressos) o el Barcelona Sports, que promou esdeveniments internacionals com el GP Fórmula 1 o el Trofeu Comte de Godó. Per Gaspart, el Consorci ha estat fonamental en l’auge turístic de la ciutat: “És el que ha venut la ciutat en la seva totalitat, des dels negocis a la cultura”. Més sinceritat, impossible [1].

Gaspart, que confessa agradar-li tant el turisme de Roll Royce com el de xancleta, no es dedica, però, al sector descamisat. És l’alma mater d’un dels poders fàctics de la ciutat, el Gremi d’Hotelers de Barcelona, presidit per Jordi Clos (Claris Hotel) i integrat per homes com Jordi Mestre (Expo Hotel), Joan Granados (Princesa Sofia) o Alejandro Hernández-Puértolas (Mandarín). Hi són tots: Majestic, Arts, Hesperia, Melià: la crème de la crème. Ells són els que fan calers amb els més de 15,5 milions de turistes estrangers que visitaren Catalunya l'any passat, un 8% més que el 2012. Doncs malgrat la disminució de la facturació mitjana per habitació ocupada en establiments hotelers, els cinc estrelles són els únics que han registrat increments (3,9%).

El sector hoteler, juntament amb el turisme de creuers (2,6 milions de creueristes anuals, amb Royal Caribbean, de Pullmantur, al capdavant) és una força de xoc amb un poder de decisió política fonamental a la ciutat, capaç d’intervenir en la planificació urbana de forma determinant, com s’ha demostrat amb la revisió neoliberal del Pla d’usos de Ciutat Vella. Malgrat tot, els seus beneficis socials són cada vegada més qüestionats, fins i tot en la quinta essència del seu discurs: l’ocupació. Doncs mentre la inversió hotelera creix un 71% per l’aposta dels mercats financers per Barcelona, la població ocupada en el sector turístic en el 2013, segons l’Idescat, ha caigut en un 6% respecte l’any anterior. Si en l’economia financiaritzada que aterra a la ciutat, les treballadores i ciutadanes sobren, per què necessitem del lobby hoteler i les seves joguines d’alt standing? Per treballar gratis, com els guies turístics de Barcelona?

El negoci dels contenidors

Tal i com assenyala Albert Recio en el recent dossier “El port, lluny de la ciutat”, del sempre imprescindible Carrer, el Port de Barcelona és un dels altres nodes fonamentals de l’economia metropolitana [2]. El port de mercaderies és el primer de l’estat espanyol en facturació: 160,8 milions d’euros, un benefici net de 43,2 milions (2012) i 830 hectàrees ocupades. El seu principal operador és Terminal Catalunya S.A., propietat del grup Hutchinson Whampoa, amb orígen a Hong Kong i el més gran del món, prou poderós per a desempallegar-se de la màfia local portuària, el Grup Mestre. Al Port, a més, hi trobem infraestructures com la planta de gasificació de Gas Natural Fenosa, i tota l’àrea no dedicada a la recepció i emmagatzematge de mercaderies, que no és altra que la gran privatització de l’espai públic ubicada al Port Vell. Del Maremàgnum al qatarià Hotel Vela, dels 11.000 m2 de Desigual a la marina de luxe promoguda per Salamanca Investments. Si hi afegim el transport regular de passatgers controlat pel grup Acciona (Transmediterrània) i, alternativa fatal, la Baleària d’Abel Matutes, o la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL), on l’Autoritat Portuària està associada a SABA i sota control de Caixa Bank, trobem que, en definitiva, més que un front litoral tenim un clúster marítim desregulat i sense control democràtic. Una maquila global. Qui li posarà el cascavell al gat del Port de Barcelona?

Els Top Ten de l’economia metropolitana
Analitzant la classificació de les principals empreses catalanes sabrem que més es cou a les nostres ciutats. Abertis (3.000 milions de beneficis), Gas Natural (1.300), Endesa Distribución (870), Endesa Red (830), ACESA (772), Unión Fenosa (300), Criteria Caixaholding (300), Gas Natural Distribució (276), Aigües de Barcelona (236) i Fomento de Construcciones y Contratas (235) [3] són les Top Ten de l’economia metropolitana. Entre elles es reparteixen les infraestructures, l’energia, els proveïments, el sanejament. És a dir, la tecnoestructura urbana o “el suport vital de les ciutats” [4], en mans privades. No és fins la posició 22 que trobem Barcelona Serveis Municipals (B:SM), societat anònima participada al 100% per l'Ajuntament, que proporciona serveis vinculats a la mobilitat i al patrimoni urbà. La posició de l’economia pública en la gestió de les necessitats col·lectives de la ciutat, doncs, està clarament subordinada. Tindrem prou força per invertir la tendència? Com impulsem la reapropiació social dels béns comuns urbans?

Altres pols econòmics que practiquen intensament l’expropiació urbana són les grans superfícies comercials. D’entre la plaga del monopoli de la gran distribució, és destacable el paradigma que representa La Maquinista, a Bon Pastor-La Sagrera, propietat de la multinacional Unibail Rodamco i la més gran de Catalunya [5 ]. Una empresa que no es conforma en la venda d’articles de consum sinó que, com es vanta el seu CEO Christophe Cuvillier, també es dedica al city planning, la planificació urbana. Dels centres comercials que desfan ciutat, als centres comercials que fan ciutat a la seva imatge i interessos. Malls que requalifiquen sòl industrial, urbanitzen i edifiquen escoles: la privatització de les polítiques estratègiques de la ciutat.

Finalment, vells coneguts com el sector immobiliari (li canviem ja el nom al Passeig de Gràcia pel Passeig d’Armancio Ortega?) acaben de conformar l’economia política barcelonina. Una riquesa urbana en mans de multinacionals: la impugnació pràctica i material del nostre dret a la ciutat. Apropiació capitalista de la típica i dura. On quedarà tot el discurs de l’smart city de Xavier Trias? Cortina de fum o propaganda?

Cap a la revolució urbana

Si els mercats financers ens arravaten Barcelona, l’imparable creixement de les desigualtats ho fa amb la vida de les barcelonines. Un 75% dels nostres barris disposen d’una renda per sota de la mitjana i, d’entre ells, Nou Barris, Sant Martí o Sants s’empobreixen a marxes forçades [6]. Quins beneficis obtenen els barris populars del fet que Barcelona sigui la nineta dels ulls dels inversors internacionals? S’encadenen els desnonaments, es desborden els bancs d’aliments, es dispara la pobresa energètica, els cent mil aturats es cronifiquen. La precarietat existencial serà aviat norma per a la majoria.

Urgeix un canvi de règim polític i econòmic metropolità. L’actual arquitectura institucional de la ciutat ha de ser desballestada. Per opaca, per estar copada per la partitocràcia, per articular de forma estructural la connivència amb el capital privat. Hem de posar fi al Model, a la concertació público-privada que posa el municipi al servei de la depredació de la vida urbana. Cal una nova governança metropolitana, basada en formes de democràcia radical que garanteixin que les decisions polítiques estan en mans de la majoria social. En aquesta necessària revolució urbana, els barris han de ser un instrument polític no sols d’una certa descentralització administrativa sinó, sobretot, d’autogestió popular.

Revolució política i econòmica. La ciutat ha de ser sustentada per una nova economia metropolitana, governada per les seves treballadores, per les comunitats veïnals i amb coordinació municipal, una concertació público-cooperativa-comunitària que possibiliti la democràcia econòmica urbana. Crear ciutats cooperatives, travades per una economia solidària i autocentrada en allò local, protagonitzada per les usuàries i basada en la resolució de necessitats des de la proximitat. El treball, el consum, el crèdit, els transports, els abastiments, els serveis comunitaris, són dimensions que han de ser progressivament assumides per un nou cooperativisme urbà, autogovernades amb formes de propietat col•lectiva i gestió democràtica. Un aprenentatge que ens capaciti per a la col·lectivització dels béns comuns de la ciutat i per l’apropiació social dels sectors estratègics de la productivitat urbana. Turisme, patrimoni, infraestructures, energia, cultura, habitatge, cures, comunicació, serveis: tots els recursos de Barcelona han d'estar en mans de la majoria social.

En una mateixa setmana, en una mateixa ciutat

Dèiem que a Barcelona, res no és casualitat. Els Alcaldes malvenen la ciutat. S’enriqueixen hotelers, inversors, logistes. Creix la pobresa i la desigualtat. Per tant, la lluita repunta i repunten les experiències d’autogestió popular. En una mateixa setmana, i en una mateixa ciutat, s’han seguit aturant desnonaments, i arreu de l’àrea metropolitana es combat la pujada de preu de TMB. La Barceloneta guanya el Segle XX. A l’Eixample s’inaugura Germanetes, espai públic guanyat per la lluita veinal. A Can Batlló, equipament autogestionat de Sants, es presenta una cooperativa d’habitatges en cessió d’ús. A Poblesec inauguren l’Ateneu Cooperatiu La Base. A Poblenou celebren la resistència de la Flor de Maig. Arreu estem construint, des d’avui mateix, barris, pobles, ciutats cooperatives. Ens encaminem cap a la reapropiació col·lectiva de la vida a la ciutat.

Publicat al Setmanari Directa 05/02/2014 
Publicado en castellano en Periódico Diagonal

___________

[1] Joan Gaspart: "Quiero un turismo de Rolls Royce y también de chancleta". Entrevista de Patrícia Castán, a El Periódico, 14 de novembre del 2013.
[2]  Recio, A. “Nous negocis i nous operadors” a Carrer núm. 130, desembre del 2013, FAVB.
[3] Les dades són del 2012 http://www.economiadigital.es/es/ranking-empresas.php
[4] Ash, A. “Collective culture and urban public space”, CCCB, 2006.
[5] Mombrú, J. “La Maquinista, nou laboratori del pelotazo” a Carrer núm. 130, desembre del 2013, FAVB.
[6] http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/05/catalunya/1357414914_291755.html

Genealogia de les ciutats cooperatives

Només superada per Londres i París, Barcelona ja ha esdevingut la tercera ciutat europea més atractiva per la inversió hotelera. Amb la venda de l’hotel W –popularment conegut com l’hotel Vela, el destructor de la costa barcelonina– a un fons qatarià per 200 milions d’euros, la inversió a la ciutat ha crescut un 71%. Es parla de boom turístic –n’hauríem de dir bombolla?– i els inversors recorren la ciutat, frenèticament, cercant edificis per a convertir en hotels, entre ells –metàfora incisiva de país– l’antiga Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Els analistes destaquen que els fons d’inversió internacionals "tenen por" de quedar fora del mercat barceloní si pugen els preus. Les pors dels fons d’inversió, tant diferents a les nostres, són no sadollar la seva voracitat.

L’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, és conegut per mitigar unes pors i desfermar-ne d’altres. A l’abril del 2013, en la inauguració de l’hotel Vueling by HC (Vueling més Hotels Catalonia, 13 milions d’inversió, 4 estrelles, a 800 metres de Plaça Catalunya, l’antiga Rimaia 2) afirmà que, en un context de crisi econòmica, "que siguem capaços de crear riquesa, generar ocupació i ser una ciutat competitiva és essencial". En l’acte, Trias defensà la rellevància estratègica del sector turístic barceloní, que aporta el 16% del PIB de la ciutat. Mesos després, passà de les paraules a l’acció. Sota la justificació de "permetre noves inversions per augmentar l’oferta turística", el govern municipal (amb vots de CiU i PP) aprovà la modificació del Pla d’usos de Ciutat Vella. És a dir, l’obertura de nous hotels al saturat districte històric de la ciutat, que ja compta amb 17.000 places hoteleres. A l’octubre, Trias encara ho posà més fàcil, i entregà al Gremi d’Hotelers de Barcelona la gestió de les llicències d’establiments turístics en venda a Ciutat Vella, perquè facin la "mediació" amb els inversors "interessats en rescatar-les". No és només la renúncia del govern de la ciutat a la gestió pública del sector: és l’entrega indissimulada als propis actors que en faran negoci. Lliure mercat. Relativament.

La compenetració de l’Ajuntament de Barcelona amb el negoci immobiliari –lapsus, turístic– és total i estratègica. A partir de Turisme de Barcelona, un organisme público-privat (la famosa concertació público-privada), es vincula l’administració municipal amb 700 operadors. Una palanca pública per a fer el salt privat: la indústria metropolitana més poderosa és entregada institucionalment als fons d’inversió internacionals. L’economia de la ciutat és, avui, economia global. És la financiarització, tanmateix, l'única possibilitat econòmica de Barcelona? És sensat defensar un model productiu absolutament exogen? Quines necessitats ciutadanes resol una indústria basada en exportar rendibilitats i atendre un 90% de clients internacionals? Coneixem les relacions laborals precaritzades del sector i les seves conseqüències respecte els preus de l’habitatge. Coneixem la violència immobiliària que pateixen els residents de les zones turistificades i l’expropiació de l’espai públic que comporta. Coneixem l’estranyament de la pròpia ciutat que vivim els seus habitants. Què significa crear riquesa? Quina ocupació volem generar?  Què ens suposa ser una ciutat competitiva? És possible una altra economia metropolitana?

Futurs anteriors: la Flor de Maig

Aliens, aparentment, a les vicissituds d’alcaldes, hotels i fons d’inversió, al bell mig de l’antic barri industrial de Barcelona, el Poblenou, un conjunt de col·lectius malden per resoldre solidàriament les seves necessitats. S’han reapropiat de l’històrica cooperativa obrera la Flor de Maig, i intenten crear-hi no només un centre social autogestionat, sinó reconstruir un barri suplantat per la seva tematització productiva: el 22@. Des de la Flor de Maig es potencien quatre cooperatives de consum agroecològic, es refan vincles comunitaris amb veïnes de totes les edats, s’impliquen en la definició popular de l’espai públic a la Rambla del Poblenou, i es practica l’ajuda mútua amb els veïns més vulnerables que, sense casa, ocupen les naus de l’antic Manchester català.

Malgrat les aportacions positives al conjunt de la vida social, la Flor de Maig està immersa en un procés judicial que pot comportar el seu desallotjament. La propietat, que es feu amb l’edifici en els anys cinquanta de la corrupta legalitat franquista, en reclama els drets. Els actuals usuaris, per contra, esgrimeixen la legitimitat de recuperar ("recooperar") un patrimoni obrer i popular que fou perdut a causa d’una derrota més vasta: la de 1939. Defensen que estan construint un nou espai públic de cooperació econòmica, social i solidària. Actuarà l’Ajuntament amb la mateixa vehemència amb que recolza l’economia global, per ajudar aquests esbossos d’economia de proximitat? Esperem que sí, i que compri o expropiï l’edifici de la Flor de Maig per a garantir el desplegament de les noves potencialitats socials i comunitàries.

L’actual Flor de Maig ens remet, directament, a una altra genealogia de Barcelona. Ens mostra –futur anterior– una història alternativa i subversiva del desenvolupament de la ciutat, que ha emergit com a producte d’unes relacions de força i ha acabat amb altres ciutats possibles. La Flor de Maig d’avui ens remet a la Flor de Maig d’ahir, la cooperativa obrera de consum que, fundada l’any 1890 al Poblenou per setze obrers boters, arribà a articular –amb una desena de sucursals i una granja a Cerdanyola– les necessitats econòmiques i socials de milers de famílies barcelonines. La Flor de Maig ens remet a la genealogia de la ciutat cooperativa.

Si el capitalisme ha entès sempre la dimensió econòmica de la ciutat, l’esquerra ha oblidat generar una pròpia cultura econòmica urbana. En alguns casos perquè li seguí la corrent al capitalisme, com la socialdemocràcia de Jocs Olímpics i smart cities. En altres, perquè se centrà obsessivament en la fàbrica fordista i no entengué que la producció i reproducció capitalista se socialitzava en la ciutat i la convertia en la metròpoli-empresa. Però més enllà de l’esquerra com a gran relat ideològic impotent, en les nostres ciutats han existit pràctiques concretes de cooperació econòmica que hem de rescatar, i prendre el millor d’elles per a crear una nova democràcia econòmica urbana.

La Flor de Maig no fou l'única cooperativa de Poblenou. Amb Pau i Justícia, l’Artesana o l’Econòmica, aquelles experiències bastiren una alternativa socioeconòmica amb un arrelament impressionant al territori. Altres barris de la ciutat, com Sants, Gràcia i el Clot també foren barris eminentment cooperatius, i per tota la geografia obrera –Barceloneta, Sant Andreu, Poble Sec o Horta– es crearen, entre el segle XIX i el XX, nombroses societats cooperatives de consum, producció i crèdit. Les cooperatives de consum pretenien bàsicament suprimir intermediaris comercials burgesos, i abastir-se directament d’aliments i altres productes de primera necessitat, recuperant part del salari expropiat pel comerciant. Amb els anys, saberen col·lectivitzar els seus excedents de percepció (beneficis) i els dedicaren a afrontar les necessitats dels seus associats: educació, sanitat, mutualisme, caixes de resistència per afrontar vagues, locauts empresarials, atur, jubilacions, malalties, orfandats i viduïtats. En alguns casos, emprengueren iniciatives productives de segon grau i també habitacionals de base cooperativa, així com cooperatives autònomes de treball i producció. No obstant les dificultats, el cooperativisme obrer de consum fou la base perquè les classes treballadores barcelonines s’erigissin en subjectes de la seva pròpia emancipació econòmica, l’eina per a crear unes polítiques socials autogestionades en un context on no existia, ni remotament, l’Estat del benestar. A Barcelona, l’any 1935, unes deu mil famílies s’organitzaven en una seixantena de cooperatives de consum, i ja el 1937, en el context extraordinari de la guerra civil i la revolució social, a Catalunya eren 350.000 famílies les que vehiculaven el consum en les cooperatives obreres. El 1939 aquell món obrer autogestionat desaparegué amb el triomf del feixisme. Avui, no obstant, ens pot inspirar en la creació d’una nova economia metropolitana fonamentada en la cooperació social.

Democràcia econòmica i dret a la ciutat

Les antigues cooperatives obreres afrontaren les necessitats materials de les poblacions urbanes proletaritzades del moment. Abastiment alimentari, equipaments, prestacions socials, educació, sanitat, crèdit, fins i tot habitatge i renda associada al treball cooperativitzat, foren dimensions articulades col·lectivament i de forma democràtica pels seus protagonistes. Institucions socials fermament arrelades als seus barris, les cooperatives esdevingueren puntals d’una economia de proximitat, autogestionada per les relacions de veïnatge. És a dir, l’antítesi del model d’economia globalitzada on les ciutats han de ser nodes d’inversió del capital financer global, d’extracció de plusvàlua i per tant de mercantilització i precarització de la vida urbana.

Quines són les institucions socials que avui impulsem per a fer front a les noves i velles necessitats urbanes? Amb quins nous organismes articulem la cooperació social a la ciutat? Com impulsem una nova democràcia econòmica urbana?

Autors com Henri Lefebvre es referien, ja l’any 1968, al dret a la ciutat. Per Lefebvre, aquell dret significava imaginar i reconstituir un tipus totalment diferent de ciutat, lluny de l’expropiació urbana constant practicada per l’economia capitalista (1). Més recentment, geògrafs i urbanistes, des de David Harvey a Jordi Borja, insisteixen en un mateix sentit. Per Harvey, el dret a la ciutat significa que existeix un poder col·lectiu del conjunt dels habitants per a construir la ciutat que necessiten. Afirma: “només quan s’entengui que els qui construeixen i mantenen la vida urbana tenen un dret primordial a allò que han produït, i que una de les seves reivindicacions és el dret inalienable a adequar la ciutat als seus desitjos més íntims, arribarem a una política urbana que tingui sentit” (2). Per Borja, el dret a la ciutat no es farà efectiu mentre hi hagi precarietat urbana, sigui laboral, existencial o habitacional; mentre es privatitzin espais públics; mentre l’economia especulativa forgi els designis urbans (3).

Per tant, per a garantir el dret a la ciutat, calen alternatives al model especulatiu, precaritzador i exogen de la indústria turística barcelonina. Impulsar una economia autocentrada en allò local, protagonitzada per usuàries, treballadores i comunitats veïnals. Una nova economia urbana basada en la resolució de les necessitats des de la proximitat, autogovernada amb formes de propietat col·lectiva i gestió democràtica. Cal crear, a tots els barris barcelonins, nous espais públics de cooperació econòmica, social i solidària. A Poblenou, a Sants, a Sant Andreu, a Poble Sec, a Nou Barris, arreu on puguem. Hem d’iniciar, a més, els aprenentatges que ens serveixin per a col·lectivitzar i reorientar els sectors estratègics de l’economia metropolitana: també el turisme. I cal desallotjar aquells que posen en venda la ciutat i els seus habitants, no els qui la viuen i la defensen. Cal, en definitiva, un canvi profund del règim econòmic metropolità: el naixement de la democràcia econòmica urbana, la ciutat cooperativa que els seus habitants necessitem.

Publicat a eldiario.es 13/11/2013

---

(1) Lefebvre, H. (1969) El derecho a la ciudad. Edicions 62: Barcelona

(2) Harvey, D. (2013) Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la reolución urbana. Akal: Madrid.

(3) Borja, J. (2012) "Espacio público y derecho a la ciudad" a AAVV El dret a la ciutat/Derecho a la ciudad. Institut Drets Humans de Catalunya: Barcelona.

Hem tornat a dir que no

'Ai, la gent vol viure en pau

i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana'

Companyia Elèctrica Dharma

No és la primera vegada que en hem d'enfrontar a la presència del feixisme als nostres carrers. Ni, malauradament, tinguem-ho clar, serà la darrera. I no ens referim als heroics combats de la Barcelona del 1936, la victòria obrera i popular del 'no passaran'. Tampoc no parlem de la resistència quotidiana --de viure lluitant i lluitar per sobreviure-- a quaranta anys de nacionalcatolicisme. No cal anar tan enrere. Ens referim a haver d'encarar l'amenaça feixista al bell mig d'una 'democràcia consolidada'.

A Sants, la memòria antifeixista, generosa i en estat d'alerta permanent, ens remet a l'esforç col·lectiu que el teixit social del barri, i finalment de tota la ciutat i del conjunt del país, va haver d'activar a la dècada de 1990 per tal d'expulsar els nazis i feixistes de la plaça dels Països Catalans. Capitanejades per personatges lúgubres com Ricardo Sáenz de Ynestrillas, aquelles concentracions exaltaven any rere any el genocidi dels pobles originaris d'Abya Yala en mans de la corona hispànica i, de passada, propugnaven un nou cop d'estat militar, l'expulsió d'immigrants, la repressió d'homosexuals i gent d'esquerres i l'anorreament total de Catalunya. Una 'llibertat d’expressió' que anava acompanyada, sistemàticament, de pallisses a sense-sostre, a joves alternatius, a qui fos.

Per tombar-los, i per tombar la desídia --complicitat?-- del sistema polític que els emparava, vàrem haver de fer literalment de tot. Festivals antiracistes, recollides de signatures, manifestacions tranquil·les i no tan tranquil·les, accions contundents. I els vàrem fer fora. Això sí, amb un cost elevat: centenars de detencions d'antifeixistes, empresonaments, multes, ordres de crida i cerca. Ferits per bales de goma, criminalitzats mediàticament, tocats emocionalment, la solidaritat fou --com sempre-- la recepta que ho guareix tot. I tota una societat va comprendre, de cop i volta, que el perill feixista no era pas cap rèmora borrosa del passat, sinó una amenaça molt concreta per al futur. D'aquelles lluites, en recordarem els qui ja no hi són: activistes veïnals com en Josep Pons, mares de detingudes com la Mercè Grenzner, manifestants com l'avi Pere Farriol, solidaris com l'actor Jordi Dauder, tornant a recitar el 'no passaran' a la plaça de Joan Peiró.

Avui els feixistes volen tornar a Sants. I nosaltres, un nosaltres ampli i generós, com la memòria antifeixista que duem a dintre, hem tornat a dir que no. I hem dit que no perquè, amb les greus conseqüències socials de l'actual reestructuració capitalista, la concentració de nazis i feixistes no és cap esdeveniment banal o que ens permeti d'aclucar-nos d'ulls. Perquè forma part d'una estratègia política per a generar tensió i violència social per a aconseguir rèdits polítics similars als dels grecs Alba Daurada. Perquè, essent els mateixos que atacaren l'espai Blanquerna de Madrid l'11 de setembre, és un torpede a la línia de flotació dels processos democràtics que el nostre poble comença a caminar per a l'alliberament col·lectiu. I perquè, en definitiva, no tenen cabuda en el nostre projecte de viure barris inclusius, dignes, solidaris i en llibertat.

Avui, més que mai, hem d'evitar que la barbàrie feixista es passegi pels cors dels nostres barris i agredeixi persones, comerços o locals socials. Ho devem al Josep, a la Mercè, al Pere, al Jordi. I sobretot a les víctimes de l'horror nazi i feixista de cap a cap del temps. Ahir, avui i sempre. No passaran.

Publicat a Vilaweb 10.10.2013

Ciutats cooperatives versus smart cities?

A principis d’agost del 2013, el director general de la Mobile World Capital Fundation, Ginés Alarcón, enuncià la bona nova: “Barcelona ha de liderar la transformació social de la vida connectada a través del mòbil”. Amb aquella epifania, es revelaven les bases estratègiques de la Fundació creada per GSMA (l’organització mundial d’operadors de telefonia mòbil), la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Indústria, l’Ajuntament de Barcelona i la Fira; segons Alarcón, “el millor exemple de col·laboració entre administracions públiques en un projecte de promoció econòmica des dels Jocs Olímpics del 92”. Per a l’exdirectiu de T-Systems, sobretot, s’havia de fomentar la concertació público-privada per atreure capital, noves empreses i convertir la ciutat “en el centre del coneixement mundial sobre la vida connectada”. Fer de Barcelona una smart city era una oportunitat econòmica “brutal”, i s’havia de traduir en un increment del PIB, “com va fer el tèxtil al segle XX”. [1]

Poques setmanes després, sense una relació aparent entre els esdeveniments, el veïnat de Ciutat Meridiana –barri barceloní conegut com a “Vila-Desnonament”- ocupà el Centre de Creació Digital que es contruia a la zona. L’objectiu: fer-hi un nou Banc d’Aliments , necessari per a pal·liar la  situació extrema que es vivia al barri a causa de l’absència estival de les beques-menjador. Fins aleshores, la crisi alimentària havia estat afrontada des de l’autogestió, i en els desbordats locals de l’Associació de Veïns, en pocs mesos, s’havien repartit 18 tones d’aliments bàsics. [2] Amb l’ocupació de l’edifici i els seus usos autogestionats, el veïnat no només il·lustrava com la cooperació social s’activa solidàriament per a fer front l’emergència urbana, sinó que desvetllà alguna cosa més: la tragèdia de les classes populars barcelonines en l’era de les smart cities. La pregunta, incisiva, feria l’aire: “què carai fa un Centre de Creació Digital en un barri necessitat d’aliments?”

Dues forces, dos ritmes de fons

El maig del 2011, durant la campanya que el dugué a l’alcaldia barcelonina, Xavier Trias ho explicà orgullosament. Acompanyat d’Antoni Vives, futur regidor d’Habitat Urbà, l’alcaldable desgranà el projecte d’instal·lar un Ateneu de Fabricació a Ciutat Meridiana. L’espai hauria d’acollir una de les seus d el FabLab Barcelona, centre de producció i investigació digital promogut pel Massachusetts Institute of Technology, que serviria per a “reindustrialitzar Barcelona amb la tecnologia del segle XXI”. Vives, a més, carregà contra el consistori socialista, per no pensar mai en aquest tipus de barris quan una universitat nord-americana es volia instal·lar a Barcelona, afirmant que “seria revolucionari dur un centre d’aquestes característiques a un barri com Ciutat Meridiana”. La inversió no era menor: acabar l’adequació de l’edifici costaria 250.000 euros, d’una partida de 1.500.000 pel conjunt dels FabLabs barcelonins. No obstant, com vaticinà la periodista Meritxell M. Pauné, “Ciutat Meridiana no esdevingué Massachusetts” [3] i a l’estiu següent el veïnat organitzat passà a l’acció. Front la incapacitat municipal d’afrontar necessitats més peremptòries com la pobresa i la desigualtat social, ocupà l’espai per a posar-lo al servei de les exigències comunitàries.

La contradicció relatada, essencialment, explicita el xoc de realitat entre dues forces a la ciutat. Per una banda, la lluita veïnal i popular, activada per a resoldre necessitats bàsiques col·lectives, sostinguda pel ritme de fons de l’autogestió i la cooperació social. Per l’altra, l’orquestració de la inversió pública al servei dels projectes estratègics de l’empresariat urbà i global, aquesta vegada entorn el coneixement; això és, en paraules de David Harvey, “un procés d’urbanització que generi rendes de monopoli pel capital privat”. [4] Dues forces, dos ritmes de fons. Ciutats cooperatives o smart cities?

Democràcia ecònomica urbana

Si la tecnologia ens ha de servir per a alguna cosa, no ha de ser per a connectar (o sotmetre) la vida a l’acumulació privada de capital, sinó per a transformar la matriu productiva de les ciutats i posar-la al servei de les necessitats del conjunt dels seus habitants. Una ciutat intel·ligent no és la que, ras i curt, tolera creixents desigualtats econòmiques i abismes socials en el seu sí, sinó la que mobilitza les seves capacitats per impulsar una nova economia urbana basada en la cooperació social i l’apropiació col·lectiva de la riquesa.

Després d’anys d’insistència, hem entés finalment que Barcelona és una empresa: ara el que pertoca és col·lectivitzar-la: els seus 100.000 aturats ho necessiten. I col·lectivitzar-la significa implementar una alternativa al model neoliberal de ciutat, superar una economia política urbana que violenta de forma permanent les nostres vides. El Model Barcelona de governança público-privada ha estat un èxit... pels inversors. Ara requerim d’un model de gestió municipal-comunal-cooperatiu pel 99%.

La crisi de les polítiques socials urbanes és deguda, a més, a l’orientació estatal-mercantil que les ha estrangulat. Per tant, cal un canvi substancial: han de ser sostentades per una nova economia metropolitana, governada per les comunitats locals i amb coordinació municipal. En aquesta nova economia solidària que articuli la ciutat, els barris han de ser un instrument polític no sols d’una certa descentralització administrativa, sinó, sobretot, d’autogestió popular.

Crear ciutats cooperatives significa impulsar una economia autocentrada en allò local, protagonitzada per les comunitats veïnals i basada en la resolució de les necessitats des de la proximitat. El treball, el consum, el crèdit, els transports, els abastiments, els serveis comunitaris, i en general totes les dimensions que organitzen la vida a la ciutat, han de ser progressivament autogovernades amb formes de propietat col·lectiva i gestió democràtica. I les plusvàlues que generen els sectors econòmics específics de la productivitat urbana (turisme, patrimoni, cultura, habitatge, comunicació, serveis…) han de retornar a la col·lectivitat que les ha sostentades.

Urgeix construir una democràcia econòmica urbana, detectar les necessitats materials i culturals de les precaritzades poblacions metropolitanes, i resoldre-les en base a les potencialitats de la intel·ligència col·lectiva –la cooperació social- que ja habita al territori. Més que smart cities que sotmetin la vida al capital privat, necessitem ciutats cooperatives que crein i distribueixin solidàriament la riquesa comuna. Cal un canvi de règim polític i econòmic metropolità: les decisions i els recursos de Barcelona han d'estar en mans de la majoria social.

Publicat a Eldiario.es, 19 de setembre del 2013.

---

[1] Pujol, I. “Barcelona ha de liderar la transformació social de la vida connectada a través del mòbil. Entrevista a Ginés Alarcón”, Diari Ara, 7 d’agost del 2013.

[2] Alcántara, A. "Ateneus de fabricació vs bancs d’aliments. Quin model de cultura volem?" a http://educaciotransformadora.wordpress.com/ consultat el 27 d'agost del 2013.

[3] Pauné, M.P. “Ciutat Meridiana no serà Massachussets (ni el Pedralbes del segle XXI)” a Carrer 126, FAVB, desembre del 2012.

[4] Harvey, D. Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la revolución urbana. Madrid: Akal, 2012.

Els tres esgotaments del règim (o la necessitat d’institucions del comú)

Ivan Miró i David Fernàndez. Publicat a Àmbits de Política i Societat, Revista del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, 16 de setembre del 2013.

El règims polítics espanyol i català, nascuts dels Pactes de la Transició, experimenten un triple esgotament. En primer lloc, d’aquella escissió constituent de la democràcia representativa, on s’adjudicà –amb els moviments socials antifranquistes corpore insepulto- el monopoli de l’acció política al sistema de partits.

Esgotament, en segon terme, d’aquella jerarquització partitocràtica on es definí un subjecte polític que havia de predominar -amb un desdeny prepotent i minoritzador- vers el subjecte social.

I esgotament, finalment, d’aquella fractura artificial de l’activitat social en compartiments formalment estancs; la política, l’economia, la societat i la cultura; una fractura on la política no tenia “res a veure” amb l’economia, ni l’economia amb la societat, i la cultura no tenia res a veure… amb res.

Escissions, jerarquitzacions i fractures, que constituiren la metodologia de la Cultura de la Transició, i que avui semblen exhaustes o com a mínim afeblides per la seva descosificació, això és, per la consciència social cada vegada més àmplia de la seva construcció impostada. Imposada.

Què ha causat aquest triple esgotament? Perquè, a ulls de creixents sectors socials, es percep una certa obsolescència de la democràcia representativa? És possible revertir l’esgotament en una nova institucionalitat social que organitzi democràticament allò comú?

1. Cop d’Estat neoliberal

Avui, la financiarització ha posat en joc el propi règim polític, doncs ha finiquitat la il·lusió democràtica del règim liberal-burgès.

Amb la liquidació neoliberal de bona part del teixit institucional keynesià-fordista, el règim és incapaç de generar un nou pacte social, i per tant d’erigir-se en garant dels drets socials i econòmics de la població. Assumint els interessos dels mercats financers, es troba dominat pels poders oligàrquics, que es recolzen en el sistema de partits per a mantenir el seu poder de classe i, òbviament, la seva taxa de beneficis.

Els rescats bancaris, l’extorsió permanent sobre el deute públic per a recuperar uns balanços foradats pel crack immobiliari i, no ho oblidem, per la cleptocràcia dels seus gestors, sembla ser la única agenda possible. És aquest, tanmateix, el rol a desenvolupar davant la crisi bancària? L’austeritat aplicada pels executius tant espanyol com català, són l’únic camí front el col·lapse dels mercats financers? Que es transmeti els costos del crack a les poblacions –desvergonyida socialització de les pèrdues-, pagar i sostenir l’especulació amb el deute, és la única via per afrontar la situació?

Sembla ser que sí. No només perquè els executius de Rajoy i Mas, en un bucle endimoniat, pretenen resoldre la crisi de l’acumulació financera aprofundint la financiarització, sinó perquè el sistema de partits en pes no planteja una ruptura al procés, i per tant avala la naturalesa funcional del règim polític a l’ajust capitalista.

La crisi, per tant, és sobretot política, doncs la política (estatal) és incapaç de regular l’economia. És un règim despullat “de tot contingut substantiu i directe de la paraula democràcia”.[1]

Front la tessitura, seguir atorgant el monopoli de l’acció política al sistema de partits seria una mena de suïcidi social. D’aquí el primer esgotament, la fi de la carta blanca de la delegació, d’aquí el nou protagonisme social que no renunciarà, mai més, a exercir el seu propi (contra) poder.

2. Lluites socials destituents

L’actual cicle de protesta, contra l’espoli neoliberal, també apunta a un règim polític que no només és incapaç de contenir els excessos del capitalisme, sinó que bloqueja les propostes socials per a aturar les conseqüències dramàtiques de l’ajust estructural.

Sota l’actual règim liberal-representatiu, ja s’havien produït protestes assembleàries i autònomes: de la insubmissió o els centres socials autogestionats, per exemple, al moviment altermundista global. Però no fou fins l’aprofundiment de l’extorsió capitalista, a partir del 2007, que les protestes s’amplificaren fins a situar-se en el centre del debat social. L’eclosió del 15M, el 2011, recollí de forma multitudinària un malestar que els canals institucionals de representació –partits i sindicats- no havien volgut comprendre.

Arran del 15M han irradiat totes les lluites socials que s’hi reconegueren. Foren propulsades pel que, en paraules d’Amador Fernández-Savater, més que un moviment de moviments o una coordinadora de lluites, constituí un nou “clima social”: el clima social de l’autoorganització.[2]

Les lluites per l’habitatge, l’educació o la salut, entre d’altres, organitzades com a marees –horitzontals, inclusives, dirigides a la majoria social- han plantat cara al règim neoliberal, a l’Estat que desmantella les estructures (socials) d’Estat. Però no només s’han resignat en la “protesta contra les retallades”, sinó que han albergat iniciatives per a atenuar el dolor causat per un procés que David Harvey defineix com “acumulació per despossessió”. Això és, l’economia extractiva de les elits, que privatitzant béns comuns o a través de polítiques hipotecàries, aconsegueix transferir renda de les classes populars cap als seus comptes corrents sense haver de generar cap mena d’activitat productiva.[3]

No obstant això, les propostes socials per a revertir l’acumulació per despossessió han estat bandejades, una i altra vegada, amb aquell antic “desdeny prepotent i minoritzador”. El rebuig a la ILP per la dació en pagament, que impulsà la PAH i recollí un milió i mig de signatures, és paradigmàtic de l’autisme del règim.

Si el 15M refutà simbòlicament els consensos de 1978, les lluites col·lectives posteriors han concretat aquesta impugnació. La definició que caracteritzava un subjecte polític que feia política, i un subjecte social que pidolava solucions als polítics, s’ha acabat. El segon esgotament de la democràcia liberal prové del seu bloqueig sistemàtic cap a les necessitats del poder social. Avui està en marxa un subjecte sociopolític que resoldrà les pròpies necessitats a partir de l’acció directa socialitzada.[4] La destitució del règim comença a ser plantejada.

3. Democratitzar l’Estat? Democratitzar la democràcia?

Com destituïm l’actual règim? Què fem, tant per a evitar-ne una lenta mort perpètua, com per obturar-ne una sortida populista? Com desplacem les elits polítiques i econòmiques, acabem amb els seus privilegis, i construïm una nova institucionalitat del comú? Com organitzem el nou poder constituent?

En aquest debat, existeixen posicions divergents, que no tenen perquè estar enfrontades. Per una part, la hipòtesi de la transformació de l’Estat, que a Catalunya està associada al debat sobre l’autodeterminació plena i la independència. Com afirma Xavier Domènech, “la proposta d’un procés constituent català és inherent a la proclamació de la sobirania plena de Catalunya, d’altra manera seria impossible la seva concreció.”[5]

En la hipòtesi de la democratització de les institucions estatals trobem projectes que, sorgits de la lluita col·lectiva, entenen que és necessari intervenir, per exemple, a través de mecanismes electorals per tal de construir una nova hegemonia que desplaci les elits econòmiques del comandament polític. Aquesta seria la hipòtesi tant de les Candidatures d’Unitat Popular, com del “Procés Constituent”.

Més enllà d’encerts i errors concrets, de les seves virtuts tàctiques (el “Cavall de Troia” de les CUP) o estratègiques (radicalització democràtica municipal, assemblees constituents locals), les dificultats d’impulsar una plena democràcia política, econòmica i social des de l’Estat són evidents. És possible, tal i com ha fet l’Equador, enfrontar-se al comandament neoliberal des de l’Estat i no pagar el deute?[6] És possible un Estat que no expropiï la capacitat política dels seus habitants, que no posseeixi el monopoli de l’acció col·lectiva legítima, que reconegui institucionalitats autònomes i la capacitat de l’autogovern social? És possible referèndums de matriu econòmica tipus Islàndia?

Els dubtes són raonables, però no ens haurien de fer defallir en la necessitat de transformar l’Estat. Procés de canvi en codi obert, ignorem com fer-ho a falta d’una nova teoria crítica sobre l’Estat i el poder. De poques certeses, una: hem de desallotjar els mercats financers de les institucions estatals.

En tot cas, sense una poderosa lluita col·lectiva destituent i un protagonisme social articulat, “un altre Estat no és possible”. En aquesta direcció, Jordi Garcia Jané apunta una “matriu de trànsit”: tres nivells de democràcia (directa, participativa, representativa), model econòmic trial (cooperatiu-social, públic-estatal, privat amb criteris de mercat social) i vies per arribar-hi: activació popular, desobediència civil, construcció d’alternatives i via institucional complementària assentada en el municipalisme.[7]

4. Institucions del comú

Més enllà del complex debat sobre l’Estat, la segona hipòtesi que no ens genera contradiccions de cap mena és apostar per la creació d’Institucions del Comú. Això és, l’articulació política, democràtica i material que propulsi i garanteixi l’autonomia social, fomenti l’autoorganització col·lectiva i la resolució autogestionària de les necessitats econòmiques i socials de la població.

Necessitem crear noves institucions que articulin la deliberació i l’execució en aquella esfera que, més enllà de la dicotomia público-estatal i privada-mercantil, ens afecta plenament i de forma compartida: la cooperació social, el comú.

En aquests anys no només hem produït lluita, conflicte, antagonisme. També hem generat una acumulació d’experiències d’autoorganització de les noves capacitats productives de la societat. Noves formes de fer política que han desbordat l’esquerra clàssica, aquella organitzada en estructures verticals gens participatives, amb un repertori convencional de les formes d’acció, i una escassa sensibilitat cap a temes emergents (Offe). Nous moviments socials que s’han distanciat d’una esquerra institucionalitzada i molt sovint connivent -quan no corrompuda- pels poder fàctics, negligent cap als sectors desposseïts, superba ideològicament (Wallerstein). Noves formes immanents de fer política, no delegatives en la representació, que han posat en el centre de l’acció col·lectiva la pròpia transformació des d’un nosaltres violentat per la despossessió capitalista i per la forma-Estat.

A la creixent autoorganització sociopolítica a barris i pobles catalans, se li ha de sumar el desbordament de la intel·ligència col·lectiva i de la comunicació social, capaç d’emprendre processos democràtics decisoris de gran abast, a partir de la tecnopolítica[8] i l’accés universal a la informació.

Unes capacitats que poden convergir amb les experiències que plantegen la democràcia econòmica en la producció i l’intercanvi de béns i serveis (de l’alimentació, del crèdit o de l’energia); amb models de gestió comunitària d’equipaments socials, així com també amb la participació social en els serveis comunitaris (salut, educació). Unes capacitats forjades en les lluites contra l’acumulació per despossessió i en defensa dels béns comuns.[9]

Ja estem creant les incipients institucions del comú. Hem de fer créixer l’articulació de la cooperació social, per a poder produir i distribuir el poder i la riquesa compartida, per a proporcionar espais de decisió col·lectiva, benestar comunitari i recursos socials bàsics a gran escala a partir d’unes estructures que no estiguin dominades per la propietat estatal ni per la relació mercantil. Unes institucions que, superant el tercer esgotament de la democràcia liberal, articulin democràticament els desitjos i necessitats polítiques, econòmiques, socials i culturals de les poblacions, i en garanteixin el seu autogovern.

Aquestes són les bases fonamentals d’un poder constituent capaç de crear la nova societat postcapitalista; per a fer efectiva la plena sobirania col·lectiva per la qual lluitem.

BIBLIOGRAFIA

[1] RODRÍGUEZ, E. Hipótesis Democracia. Traficantes de Sueños. Madrid, 2013.

[2] FERNÁNDEZ-SAVATER, A. “¿Cómo se organiza un clima?” A Fuera de Lugar 9/1/2012http://blogs.publico.es/fueradelugar/1438/%C2%BFcomo-se-organiza-un-clima

[3] HARVEY, D. El nuevo imperialismo. Akal. Madrid, 2004.

[4] Seguint amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, aquesta transició es visualitza amb les ocupacions d’edificis sobretot a Catalunya i Andalusia: l’Obra Social de la PAH.

[5] DOMÈNECH, X. “Constituents… Notes d’autoaclariment” a Hegemonies 10/7/2013 http://inicis.blogspot.com.es/2013/07/constituents-notes-dautoaclariment.html

[6] Per a aprendre dels processos llatinoamericans: APARICIO, M. “Nous avanços del poder constituent democràtic: aprenent del sud” a VVAA Per una assemblea constituent. Sequitur. Madrid, 2012.

[7] L’ecodemocràcia cooperativa proposa l’articulació de la democràcia econòmica, política, social i cultural. GARCÍA, J. Adéu capitalisme. 15M-2031. Icària. Barcelona, 2012.

[8] Veure VVAA Tecnopolítica, internet y r-evoluciones. Sobre la centralidad de redes digitales en el #15M. Icaria, Barcelona, 2011.

[9] Per al debat sobre els béns comuns, veure HARDT, M.; NEGRI, A. Commonwealth. El proyecto de una revolución del común. Akal, Madrid, 2011.