El 2004, uns quants
activistes publicàvem Barcelona marca
registrada: un model a desarmar, un treball que cercava explicar, i
explicar-nos, en quina ciutat es produïen les nostres lluites; quina era la
ciutat, per tant, produïda per la lluita
de les nostres contraparts. Editat poc abans que l’alcalde Clos inaugurés el
Fòrum de les Cultures, aquell aprenentatge pretenia aportar algunes claus pel
qüestionament de l’anomenat model Barcelona. Això és: carregàvem contra un cert
estil de desenvolupament econòmic
metropolità que, sota la batuta público-privada, promou l’acumulació del
capital mentre expropia la ciutat als seus habitants. Sobrevolant la crítica al
model, i com en aquelles batalles que hom s’intenta fer amb la bandera que
simbolitza les forces de l’oponent, impugnàvem de manera frontal el nus del
màrqueting urbà barceloní: la ciutat-marca.[1]
En aquesta dècada, l’economia
política de la ciutat, aleshores assentada en la terciarització, el turisme, la
construcció i l’aposta per la logística global, ha patit canvis; però la marca
de ciutat que la legitima, és a dir, el relat simbòlic de l’hegemonia d’unes
classes socials urbanes sobre d’altres, s’havia mantingut inalterat o amb
petites variacions. Avui, no obstant, experimenta un salt discursiu fonamental:
de la marca turística a la smart city.
Ha mort d’èxit la marca
Barcelona? A què obeeix la seva transició? Quines lògiques d’apropiació privada
de la ciutat operen rere el leitmotiv de Barcelona
inspira?
Posicionar la ciutat
La marca de ciutat no és
la síntesi virtuosa de les identitats que hi conviuen, ni és un relat aleatori
dels valors que la sostenen. És, o pretén ser, un poder simbòlic que redueix la
complexitat urbana, que neutralitza les singularitats que conjuguen la ciutat.
Entre d’altres, invisibilitza el conflicte, l’alteritat; les altres Barcelones,
que deia Vázquez Montalbán. Sintetitza el passat des d’una mirada determinada,
opera en el camp de forces del present i esclavitza les possibilitats de futur.
És una hipòtesi que crea realitat.
Catapultada pels Jocs
Olímpics del 92, la marca Barcelona fou, internament, l’aposta per a
reconstruir la identitat d’una ciutat atordida per la desindustrialització dels
80. S’havia d’elaborar una nova narrativa asèptica, que no reproduís
l’antagonisme entre burgesos i obrers que fundà la Gran Barcelona , ni
que remetés als xocs entre administracions porciolistes i moviments populars
urbans del tardofranquisme i la transició. El voluntari olímpic fou, aleshores, la metàfora a desplegar en la
recerca d’un nou consens urbà.
En el llenguatge
postmodern dels nous mercaders, la marca Barcelona havia de “posicionar la ciutat” en el mercat global.
Si tota marca és relat d’un producte a vendre, en aquella ocasió la mercaderia
era la pròpia ciutat, i els clients, els inversors financers globals. De la Barcelona apassionant i
desitjable (“guapa”), on tot era possible (“Bar-Cel-Ona”), se’n destacaven uns
suposats valors específics com la creativitat, la participació i “les cultures”
(Fòrum), que l’havien de singularitzar respecte la grisor decadent de les
ciutats postindustrials del sud europeu.
No obstant, a mesura que
s’afermava el model de fons –construcció i turisme- la marca tolerant anà sent matisada. L’èxit del
“posicionament”, així com la lluita que desemmascarava les impostacions del
relat (cultures? pura especulació!), motivaren el seu enduriment a càrrec de
l’Ordenança del Civisme del 2005. Després, la crisi global s’acarnissà en el
sector immobiliari i constructor local, que si bé no es conceptualitzava -pel
seu poc glamour- com a part genuïna de la marca, si formava part intrínseca del
model pel seu pes en el PIB metropolità. Aleshores el rei es mostrà nu, i el
turisme, tan fill de la marca, posà la marca en joc.
Les vergonyes secretes de la marca turística
“Tot i l’èxit, la marca Barcelona corre el perill de quedar presonera d’una imatge estereotipada, centrada en l’activitat turística, més basada en l’oci que en el negoci, dependent de l’obra d’uns pocs genis com Gaudí o Picasso més que de la capacitat real d’inspirar i generar noves iniciatives empresarials”.
Barcelona Metròpolis, 2013.
La ciutat-producte viu
el seu apogeu esplendorós. Dècades de city marketing han aconseguit els seus
propòsits i la tematizació turística n’és un dels resultats. 15% del PIB
barceloní, quarta ciutat europea en visitants estrangers rere Londres, París i
Roma, vuit milions de turistes, dos milions de creueristes i setze milions de
pernoctacions durant el 2013 són els deures fets amb escreix.
La hipèrbole turística,
tanmateix, manifesta amb facilitat les contradiccions d’una ciutat que es ven molt bé. Unes Rambles deformades fins la caricatura, una Sagrada Família o
un Park Güell devorats fins els fonaments, i els autocars, bicicletes de
lloguer i riuades de guiris congestionant
l’espai públic de forma massiva i permanent, han provocat que, sobrepassant els
cercles d’activistes, una ombra de dubte recorri la ciutat, i que visions
apocalíptiques del fenomen -però no injustificades- com el documental Bye Bye Barcelona rebin una atenció
inesperada. S’està gestant un nou sentit comú recelós del monocultiu turístic
de la ciutat. No obstant, més enllà de la crítica òbvia a la massificació i al
barret mexicà, existeixen unes contradiccions més opaques en la marca. Ningú
assenyala que la ciutat que es ven molt bé avui
és comprada millor.
Si el 2013 es batien
rècords en inversió hotelera, enguany l’adquisició de patrimoni urbà pels fons
d’inversió s’ha desbocat. Una nova bombolla està en marxa: dels 1.100 milions
d’euros invertits en el sector immobiliari, 460 ho han estat en hotels.[2] En
el cicle especulatiu en curs, però, els intercanvis patrimonials entre mans
privades es combinen amb l’apropiació financera dels béns comuns urbans. Els
fons d’inversió mosseguen amb fúria el patrimoni públic immobiliari ofert en
safata.
La transferència del
patrimoni immobiliari de la ciutat als fons d’inversió, molts d’ells d’una
“globalitat” catalaníssima, és un excel·lent negoci també pels seus
comissionistes, sovint propers a l’actual govern municipal. I aquest és un
negoci que, com tots els veritablement importants, no vol soroll.
En aquest context,
quines conseqüències pot tenir persistir en un relat basat en la venda de la
ciutat? ¿No facilita que les creixents crítiques a la banalització turística en
rastregin els fonaments i acabin qüestionant l’apropiació financera dels béns
comuns urbans? Al rei nu, tothom li pot veure les vergonyes. Cal posar el focus
cap a una altra direcció. Cal un canvi de marca.
Un alcalde inspirat
“El lema ‘Barcelona inspira’
proposa integrar sota el paraigua de la marca Barcelona tota una sèrie de
sectors estratègics que s’han de reforçar mútuament. En aquest sentit,
Barcelona s’ha de posicionar en l’àmbit de la sostenibilitat i competeix en la
lliga de les smart cities. Ha d’aprofitar la capitalitat del mòbil
per ser un hub d’innovació
tecnològica (…). I ha de ser l’epicentre de la Mediter rània i centre
logístic del sud d’Europa. I, last but not least, ha de consolidar un turisme més
basat en la cultura i l’esport com a part essencial de les activitats d’oci.”
Barcelona Metròpolis, 2013.
Març del 2014. Xavier
Trias exposa el seu projecte estratègic. Per l’alcalde, Barcelona ha de ser el
paradigma de la ciutat intel·ligent, basada en la tecnologia però al servei de les persones, que inspiri una economia de la innovació
urbana a nivell mundial. Una aposta per a reactivar l’economia i crear llocs de
treball, doncs l’atur és el principal problema de la ciutat. 108.000 aturats són
dades absolutament injustificables, rebla l’alcalde. La solució és un nou model
de ciutat amb barris productius, autosuficients, connectats per corredors
verds.
Smart cities, innovació,
emprenedoria. Tòtems del nou relat. Som la primera capital europea del sud en
promoció econòmica i una de les primeres en captar inversió internacional. Som
capital europea de la innovació i també del voluntariat. Això és especialment
bonic, afirma, ajuntar innovació amb voluntariat. Treballem per ser capital de cultura, creativitat, educació,
coneixement i benestar.
Trias aprofundeix:
aquest reconeixement és gràcies a la capitalitat mundial del mòbil. El darrer
Mobile World Congress, amb 80.000 visitants, 1.800 empreses, 356 milions
d’euros impacte econòmic i la creació de 7.000 lloc de treball, ens converteix
en un nou hub per al sector digital. Les tecnologies urbanes intel·ligents ens
ajuden a millorar els serveis a les persones, els transports, l’enllumenat,
l’aparcament, la gestió de residus i d’aigua. Tenim teleassistència,
geolocalitzadors i detectors de caigudes a casa de la gent gran. Fem una aposta
per la sostenibilitat, per l’aprofitament energètic, per les xarxes de
climatització al Fòrum i al 22@. Implantarem el vehicle elèctric. La vinculació
entre noves tecnologies i la millora de la qualitat de vida és el que ens fa ser diferents en el camp
de les smart cities.
Liderem la City Protocol
Society per establir els estàndards de qualitat de les ciutats intel·ligents.
Hem de crear un nou model de ciutat basat en la millora de productivitat. Diu
John Chambers, el president de CISCO, que l’efecte positiu del concepte smart
city a Barcelona s’estima en 3.000 milions d’euros i la creació de 47.000 llocs
de treball. Potser exagera el Sr. Chambers, però creiem-nos-ho perquè ell és
molt important.
Hem creat Barcelona
Growth Center, que aglutina innovació, emprenedoria, competitivitat,
tecnologia, formació. Hi estarà ubicada la nova oficina d’atenció a l’empresa,
en col·laboració amb la Cambra de Comerç, i nous espais d’incubació: Mobile
Start Up Bcn, Corporate Start Up Bcn. Hi haurà la seu de l’agència de la marca
Barcelona, un consorci entre l’Ajuntament i la Fira per a posicionar globalment
la ciutat en clau econòmica i empresarial. Volem tenir una ciutat oberta al
món, que posi les coses fàcils als emprenedors i les empreses.
Fi del discurs.
Aplaudiments. O no.
La ciutat del diner (o la zona franca bussiness friendly)
La crítica a l’smart
city disposa en poc temps d’un bagatge impressionat.[4]
Nombroses veus alerten de les possibles conseqüències respecte les llibertats
civils: control social, megadades, transparència, privacitat.[5]
Així com del fetitxisme tecnològic que emmascara una lucrativa operació de
CISCO (el nou amic de l’alcalde, el Sr. Chambers), IBM i altres empreses
globals per apropiar-se de la gestió organitzacional urbana. També es planteja,
de forma creixent, quin ha de ser el rol social front les matrius ideològiques
de l’smart city (qui defineix què és eficiència?), així com les possibilitats
d’apropiació i reorientació social de les tecnologies urbanes.[6]
Més enllà dels dubtes,
l’smart city està esdevenint l’eix d’un nou relat per a Barcelona i altres
metròpolis assedegades d’inversions. El turisme vulgaritzat ha estat
substituït, simbòlicament, pel refinament de la tecnologia urbana. En el pla
material coexistiran ambdues lògiques d’apropiació privada de la ciutat, però
només la segona serà enarborada pels gestors del capitalisme local en tant que
relat positiu de transformació. El novembre del 2014 es celebrarà a Barcelona
la Smart City Expo, sota el lema “Change the world”: una nova economia basada
en la ciutat, “l’economia de la innovació urbana”, canviant el món.
¿A qui serveix la nova
marca? ¿Quines noves dinàmiques d’apropiació capitalista fonamenta? ¿Quina
economia política busca relatar, i per tant legitimar, el nou discurs?
Per Marc Puig, director de comunicació de l’Ajuntament de
Barcelona, el nou lema Barcelona inspira expressa la necessitat
de visibilitzar un nou relat de ciutat i de marca, que faci que Barcelona sigui
reconeguda no només per fer-hi turisme, sinó també com a tractora de “talent i
noves inversions”.
Per la
seva banda, Juan Carlos Belloso, assessor de la Marca
Barcelona i fundador de Barcelona Global[7],
opina que l’assignatura pendent de la ciutat és esdevenir referent en els
àmbits econòmic, de l’emprenedoria i de la innovació, a més de ser una ciutat
turística i líder en esdeveniments. Per Belloso, l’agència Barcelona Growth ha
de posicionar Barcelona com a “destinació preferida del talent i els negocis”.
Per a això caldrà donar més facilitats “als emprenedors, als creadors, a la
innovació i al talent”. Conclou: “es tracta de fer una ciutat veritablement business friendly o open for business”. [8]
Entre les mesures que promourà
Barcelona Growht, destaca la creació d’una Zona Franca al districte 22@, que
ofereixi incentius fiscals i logístics a les empreses amb projectes
“emprenedors i innovadors”, que apliquin als nous models de negoci l’ús de les
tecnologies mòbils. Per aquests empresaris de l’economia del coneixement, es
proposa una exempció total dels impostos
municipals, que afectarà a totes les taxes municipals, la gestió de residus
urbans, l’impost de construccions i obres, les llicències d’activitat i
l’impost de vehicles. També s’oferirà una bonificació dels lloguers, així com
una bonificació del 50% de les quotes de la seguretat social durant tres anys.
Les empreses de la “zona
franca per a emprenedors” tindran accés preferent durant el Congrés del Mòbil,
essent “correctament seleccionades per un board públic-privat” format per
empresaris, inversors, administracions i la pròpia Fundació del MWC. L’objectiu
serà beneficiar a un total de 100 empreses per tal que al cap de tres anys
puguin haver generat 2.000 nous llocs de treball.[9]
Mentre tot el teixit
productiu urbà es deslloma per no abaixar la persiana, l’Ajuntament regala una
zona franca a les empreses tecnològiques punteres globals, perquè hi facin
negoci i no tributin a la ciutat. La marca smart city, i tota l’artilleria
discursiva desgranada per l’alcalde, ens feia somiar en un futur d’eficiència
energètica, de serveis a les persones i de sostenibilitat. La realitat material
que entranya, tanmateix, dista del món feliç smart. El cel promès no serà per
la majoria: només pels escollits del capitalisme tecnològic global.
La
memòria de la ciutat comuna
A l’abril del 2014, a
Can Batlló, celebràrem les jornades Barris
cooperatius, ciutat comuna.[10] Més
d’un centenar de veïnes d’arreu de Barcelona hi varem compartir la memòria de
les transformacions urbanes, els canvis en la marca. Hi afloraren altres
narratives respecte la vida en la ciutat, imaginaris basats en l’experiència de
la precarietat o l’encariment dels preus del transport o els desnonaments. També
compartirem l’empoderament viscut en les lluites socials, la plenitud dels
espais autogestionats, les altres formes de viure la ciutat, les apropiacions
inesperades, no normatives o invisibilitzades de l’espai públic. Posarem en
comú els nostres relats, que narren
les estratègies que practiquem per a resoldre, als barris i quotidianament, els
desitjos i necessitats socials de forma cooperativa i mancomunada. Descobrírem,
a més, que la marca de la crisi ha forçat també la crisi de la marca. I que les
formes de cooperació social emergents impel·leixen al poder a parlar amb un nou
llenguatge: ha de reconduir al marc de la “innovació social” el que li és un
problemàtic “autogovern del comú”.
A Can Batlló vam
entendre que la memòria social de la ciutat desborda la marca imposada des de dalt.
I la nostra memòria ve de lluny: pastada als barris, a les cooperatives obreres
i als ateneus populars, som també la ciutat de les barraques, dels extraradis,
de la migració. La ciutat forjada per les comissions clandestines de barri, a
les parròquies obreres, a les associacions de veïns, la que nasqué dels
esforços per aconseguir una escola, un ambulatori, un semàfor, una línia
d’autobús, una festa major. És la ciutat que avui es rebel·la, solidària, amb
el desallotjament de Can Vies, la que aposta per la construcció autoorganitzada
dels propis equipaments. Aquesta és la nostra ciutat.
No ens calen marques per
a viure. Ni reclams turístics que facilitin l’expropiació de la ciutat pels
fons d’inversió, ni banderes smart que promoguin zones franques del capitalisme
tecnològic. Ens calen relats que dotin
de sentit a l’experiència complexa de viure junts. I ens cal, sobretot, una
economia urbana que resolgui les necessitats de tots els habitants de Barcelona
de forma equitativa i solidària. Que garanteixi els drets socials universals,
la democràcia econòmica i la participació col·lectiva en el conjunt de la
riquesa social. Ens cal, urgentment, un canvi de règim polític i econòmic
metropolità. Que des dels barris cooperatius creï la ciutat comuna.
Publicat a la Directa, 19/06/2014.
[1] Unió Temporal d’Escribes (2004) Barcelona marca registrada: un model a
desarmar. Barcelona: Virus.
[2] Montaner, J.M. “La burbuja
hotelera” a El País, 10 d’abril del
2014.
[3] Alcántara,
A. “Nou Barris Cabrejada alerta de la venda d'habitatge públic als 'fons
voltor'”, La Directa , 9 de desembre del 2013.
[4] Fernandez, M. “Smart city.
Estrategia comercial empresarial y marca de nuevos desarrollos urbanos”, Ciudades a escala humana (blog), 8 de
març del 2011.
[5] Galdón, G. “‘Smart cities’ sense
futur?”, Barcelona metròpolis núm.
91, 2014.
[6] Fernandez, M. “Intel•ligència al
servei de les persones”, Barcelona
metròpolis núm. 91, 2014; Subirats, J. “Innovación social y cambio
tecnológico”, El País, 1 de febrer
del 2014; etcètera.
[7] Barcelona Global és un lobby
empresarial format per empreses com Deloitte, Godó, Reig Capital, Abertis o
Clear Channel per a “fomentar el posicionament internacional de Barcelona”.
[8] Belloso, J. C. “Construir marca,
fer ciutat”, Barcelona metròpolis
núm. 90, 2013.
[9] www.barcelonacreixement.cat
[10] Molina, J. “Una alternativa
autogestionada a la 'marca Barcelona'”, Eldiario.es,
3 d’abril del 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada